EDUCACIÓ. Eva Hache: “Educación; qué poquita”

SISTEMA_EDUCATIU_EN_UNA_IMATGE

Hi havia una volta una mestra…

Aquest matí quan deixava a Joan, el meu fill menut, en l’escoleta infantil “El Partidor”, una mestra m’ha dit que m’esperara un moment. Es diu Laura i es coneixem des de fa uns anys, quan va ser la mestra de Martí, el meu fill major. M’ha donat una fotocòpia d’aquest article d’Eva Hache i hem estat parlant un moment. Compartim moltes il·lusions i maneres de veure les coses, i també una sòlida insatisfacció cap a l’ensenyament tradicional. Però sobretot compartim dubtes, un desgavell de dubtes que ens ajuden a replantejar-nos contínuament el nostre paper com a educadors, pares o ciutadans. Unes incerteses que vull creure que ens milloren com a persones, que no deixen que el cervell se’ns eixugue. Aquesta síndrome de qüestionament continu és esgotadora, però també et dóna moltes alegries, com per exemple algunes bones amistats i el plaer de no fossilitzar-te.

Ja havia llegit aquest article d’Eva Hache fa unes setmanes. Supose que el trobaria en facebook, en alguna de les pàgines que seguisc, però no recordava quasi res llevat que em va agradar i divertir molt.

Internet és volàtil. En aquesta societat “líquida”, o de “l’espectacle”, o com vulguem dir-li, tot passa massa ràpid, la informació ens rellisca per damunt i es perd. Per això, entre d’altres motius, vaig començar aquest blog: per a ordenar i guardar els recursos o materials que m’agraden o que m’inspiren. Per a retenir-los un poc i trobar-los fàcilment, i per això reproduisc l’article que gràcies a Laura he retrobat. També he afegit al final algunes “cites grandiloqüents” sobre la importància de l’educació. Dins de les incerteses m’agrada fixar algunes coses.

Article: “Educación, qué poquita

Autora: Eva Hache, actriu, còmica i presentadora de “El club de la comedia” a La Sexta.

Font: El País, 29 de març de 2014

“Cuando ya ha quedado claro que no somos todos iguales, ni siquiera ante la ley, seguimos instalados en la seguridad de la sota, el caballo y el rey. Las normas y las rutinas nos dejan tranquilos. ¿Por qué hacerlo así? Porque todo el mundo lo hace igual. Toma ya. Mal de muchos, consuelo de tontos todos. Uniformidad tranquila para incluso imponer el uniforme en colegios públicos, para que no surjan las envidias, en lugar de aprovechar para explicar lo necesarias que son la variedad y la singularidad. Tú no tienes unas zapas de marca y en sumas vas regular, pero dibujas como Antonio López, cariño mío. Calor, respeto y amor.

Que los maestros no tienen tiempo, que van muy liados. Lo siento pero me consta, me consta mucho, que hay profesores profesionales que decidieron dedicarse a enseñar por vocación, no por disfrutar de las largas vacaciones, que se preocupan de conocer a sus alumnos, de valorar lo que de distinto y especial tiene cada uno, de ser capaces de parar una clase sin miedo a un inspector cuasi contable para hablar de cosas importantes. Me consta porque he convivido con dos de estos maestros la mayor parte de mi vida. Vivían en mi casa y se llamaban papá y mamá. Y me educaron. Me enseñaron sobre todo a saber pensar para poder elegir.

Educar viene del latín educāre, que significa sacar, extraer. Ojalá en las escuelas se dedicaran a sacar de nosotros todo lo que ya tenemos de bueno, en lugar de meter a la fuerza y con prisa lo que marca un ministerio de turno que solo quiere apuntarse un gol. Meter conocimientos de moda en vez de sacar nuestra curiosidad innata por saber. Meter datos con un embudo como a una oca el coñac para hacer paté. Pues perdonen, pero yo no quiero engordarle el hígado a mi hijo porque no me lo voy a comer. Y tampoco le voy a meter en la mochila 12 kilos de libros porque me niego a creer que seamos tan garrulos como para no poder enseñar a nuestros hijos a compartir y cuidar el material escolar. Ah, que hay deberes. Pues quítenlos. Usted, padre o madre de sus hijos, también intenta no llevarse el trabajo a casa. Como debe ser. Y tampoco tiene usted que repetir la EGB.

Alumno viene del latín alĕre, alimentar. Y ya sabemos que la comida rápida es basura y engorda el culo. Como estar sentado desde los tres años hasta los 18. Dieciocho años y el culo como un erredoce ranchera.

«El sistema educativo actual es un entrenamiento para aprobar exámenes». No lo digo yo, lo dicen expertos como Richard Gerver. Expertos que todo el mundo admira pero a los que nadie hace ni puñetero caso porque serán unos utópicos recalcitrantes que viven con los pies a un metro y medio del suelo. Ojalá todos pudiéramos al menos planear a veces, aunque solo sea a un palmo del zapato. Ojalá soñar.

Queremos hijos obedientes, que no llamen la atención. Pero también queremos adultos que no sean sumisos, que destaquen por algo, que sean creativos, asertivos, rebeldes si hace falta. Queremos hijos que no molesten pero que sepan luchar por sus derechos mejor que nosotros. Pues perdona que te diga, pero esto es como ir a un bar y pedirse un bocadillo de jamón pero sin pan.

¿Y si tus amigos se tiran por un puente? ¿Tú vas detrás? Claro que no. Todos queremos que nuestros hijos sean diferentes, únicos. Padres, maestros: gracias por intentarlo.”

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

ESCRIURE. “Ningú vol llegir la teua merda”

mafalda-escriure

Escriure és molt difícil, i laboriós i cansat, però sobretot és molt difícil. Si vols fer-ho un poc bé, clar. Encara que sovint compensa, perquè si escriure és ajuntar paraules, també és crear alguna cosa nova que abans no existia, i això a la majoria ens dóna felicitat.

La xarxa està plena de consells per a “escriptors”, alguns molt bons, d’altres un poc pedants. A mi el que més m’ha agrada és eixe que diu “ningú vol llegir la teua merda”. Inspirador, veritat?

Tot seguit reproduisc la lliçó d’Steve Pressfield, l’autor de tan escatològica afirmació, i uns quants enllaços per a gaudir amb els consells de grans mestres escriptors.

Per cert, tal com deia Simone de Beauvoir, “escriure és un ofici que s’aprén escrivint”.

 

Lliçó número 1 per un aspirant a escriptor, per Steve Pressfield:

“Ningú vol llegir la teua merda.

Deixa’m que t’ho repetisca. Ningú -ni tan sols el teu gos o ta mare- té el més mínim interés en el teu blog o en la teua novel·la.

No és que la gent siga roïna o cruel. Simplement estan ocupats.

Ningú vol llegir la teua merda.

En la indústria de la publicitat, hi ha un fenomen anomenat la “Síndrome del Venedor”. Tot venedor està enamorat dels seus propis productes. L’error que comet és creure que perquè ell està enamorat dels seus productes, la resta del món també ho estarà.

La resta del món no sap el que tu estàs escrivint i tampoc li importa. Els teus potencials lectors estan ocupats amb els assumptes de les seves vides i no tenen temps per llegir aquesta obra mestra de la que et sents tan orgullós.

Quina ha de ser la resposta davant d’això?

1) Redueix el teu missatge a la seva forma més simple, clara i fàcil d’entendre.

2) Fes-ho divertit. O sexy, o interessant, o informatiu.

Quan comprens que ningú vol llegir la teua merda, la teua ment es concentra. Només llavors, comences a entendre que l’escriptura i la lectura són, sobretot, una transacció. El lector t’ofereix el seu temps i la seva atenció, els dos regals més valuosos que un ésser humà pot oferir a un altre. A canvi, tu, l’escriptor, has de tornar alguna cosa digna del que t’ha regalat.

Quan comprens que ningú vol llegir la teua merda, desenvolupes empatia. Adquireixes el do més valuós per a qualsevol escriptor: l’habilitat de canviar la perspectiva des del teu punt de vista al punt de vista del lector. Aprens a qüestionar cada frase que escrius: és interessant? És divertida? És agosarada? Estic donant suficient al lector? S’estarà avorrint? Estarà seguint l’argument?”

(Font: blog Principia Marsupia)


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

FRONTERES. La mort de Peter Fechter (Berlín, 1962)

01 Soldat RDA porta el cos de Peter Fechter - mur de Berlín

Hi ha una frase feta que diu “La mort d’un home és una tragèdia. La mort de milions és una estadística”. En aquesta entrada explique de manera breu la tragèdia de la mort del jove alemany Peter Fechter al intentar passar el mur de Berlín l’estiu del 1962. El cas de milers de persones que volen passar unes altres fronteres en l’actualitat és poc més que una dada estadística, com la mort per ofegament de quinze persones a la tanca de Ceuta el passat 6 de febrer de 2014. Algú coneix el seus noms?

Aplicació didàctica: fronteres, segle XX, guerra freda, el món dividit en dos blocs, el mur de Berlín, les tragèdies humanes, les migracions, les nacions i el nacionalisme, la repressió política, les desigualtats, etc.

Índex

  1. La mort de Peter Fechter
  2. Una reflexió personal i ràpida sobre la idea de frontera
  3. Diapositives “Peter Fechter y el muro de Berlín”
  4. Vídeo sobre la mort de Peter Fechter (3’ 58’’)
  5. El cas de la cançó “Libre”
  6. Més informació sobre fronteres i dignitat humana
  7. Imatges sobre Peter Fechter i sobre fronteres
  8. Nota final: l’origen de la frase “La mort d’un home és una tragèdia…”

1. La mort de Peter Fechter

El 17 d’agost de 1962, Peter Fechter, obrer de la construcció de 18 anys va intentar passar el mur de Berlín amb el seu amic Helmut Kulbeik. Helmut va poder passar, però Peter va rebre un tir des de la banda oriental. Durant una hora Peter va estar tirat a terra demanant ajuda sense que ningú el socorrera fins que va morir dessagnat. Aquest fet va quedar registrat pels periodistes de l’època i així Fechter va esdevenir un símbol molt visual i evident de la repressió de la zona comunista.

10 divisió de berlín en zones

Plànol de la ciutat de Berlín dividida en quatre zones

Per què Berlín? Després de la Segona Guerra Mundial Alemanya va quedar partida en dos països diferents, un sota la influència de la Unió Soviètica i els seus aliats i l’altre sota la influència d’Estats Units i els seus aliats. També la ciutat de Berlín es va dividir en dos zones i el 1961 es va construir el mur de Berlín, una tanca amb formigó, filferro i torres de control que separava les dos parts de la ciutat: per una banda estava la part oriental, la de la República Democràtica Alemana (del bloc comunista i que van ser els que van construir el mur); i per l’altra banda estava la part occidental, la de la República Federal Alemana (del bloc capitalista). Aquest mur va existir des de 1961 fins el 1989. Va ser una frontera molt visible, que separava ben clarament dos territoris i dos ideologies. Hi ha divergències sobre els morts que hi van haver per intentar passar aquest mur. Unes fonts diuen que hi van haver sobre 190 morts, d’altres sobre 270 morts. Al final tant se val la dada estadística. Hi van haver molts, massa, i Peter Fechter va ser un d’ells.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CONFLICTE GENERACIONAL. Les “generacions perdudes”

generacion-perdida-donde

[Actualitzat: 06/09/2016]

El conflicte intergeneracional. És típic. Sembla que cada generació ha hagut de “matar” a l’anterior. De criticar-la, rebutjar-la, soterrar-la, per a fer-se un lloc al món.

A més a més ara tenim una crisi que està condemnant els joves a la precarietat i a viure pitjor que van viure els seus pares. Com si sobraren. Com si tot l’esforç i preparació no serviren per a res. Això no és debades, entre d’altres coses modifica l’escala de valors morals i impregna de pessimisme qualsevol projecte de present i de futur.

No m’enrotlle més. En aquesta entrada vull compartir uns documents molt interessants per a tractar aquest fet, és a dir el conflicte intergeneracional i l’actual “generació perduda”. O hauríem de dir “generacions perdudes”?

  1. Vídeo: “Generación Perdida”
  2. Documental: “¿Generación perdida?”
  3. Articles: “La Generació T ens ha arruïnat” + “Generación Y: el futuro robado”
  4. Selecció d’imatges i vinyetes

1. Vídeo: “Generación Perdida”, per Anicet (Benjamín Villegas), 09/04/2012, 2′ 43”. Molt bo com a introducció del tema.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ARTICLE. El tancament de Canal 9 és apassionant (en 10 punts)

El tancament de Canal 9 és apassionant (en 10 punts)

Introducció: l‘últim minut de Canal 9

Divendres, 29 de novembre de 2013, a les 12.19 h:

Article d’opinió

canal 9 no és una mort és un assassinatRoderic Ortiz, professor interí de Geografia i Història retallat.

Deu apunts sobre el tancament de Canal 9, o Nou, o RTVV, o com es diga ara:

 

1. Sí, el tancament de Canal 9 és apassionant. Va començar les seues emissions allà pel 1989. Jo tenia tretze anys i puc dir que he crescut amb ella. Mai hi ha hagut en Canal 9 una època tan apassionant, tan vital, com aquesta del tancament.

2. Des del principi de les emissions Canal 9 va ser la gran esperança blanca de la democràcia i dels mitjans de comunicació valencians. Tots els valencians volíem que fóra “la nostra”, però no ho va ser mai.

3. Primer teníem un PSOE valencià acomplexat, sucursalista i mediocre, que prompte va claudicar per a fer una televisió casposa, amb llistes de paraules prohibides i programes que insultaven la intel·ligència dels espectadors. Malgrat açò hi havia alguns bons periodistes i la manipulació de les notícies no era tan escandalosa i vergonyosa. I teníem alguns programes entranyables, com “El Show de Joan Monleón”, una obra d’art comparat amb el que vindria després. Era “la nostra”, i casposeta.

4. Després, des de l’any 1995, ha sigut una televisió al servei de la propaganda del Partit Popular i de les “Glòries d’Españñña”, i un lloc on ficar i beneficiar a llepaculs i “amiguitos del alma”, i així el dèficit es va disparar, la plantilla es va triplicar i bona part de l’audiència es saltava Canal 9 quan feia zàping (jo mateix). És “la d’ells”, i ben casposota.

5. Les alegries. De quan en quan trobaves algun programa que se salvava, que resistia inexplicablement, que no ens insultava, relegat a alguna hora intempestiva i generalment en Punt 2, la segona cadena de Canal 9, on anaven a parar els desterrats i els represaliats. Recorde ara algun documental de “Dossiers”, el programa de “Medi Ambient” (ai, Xelo Miralles i Joan Pellicer), fins i tot algun “Babalà”. Supose que cadascú tindrà els seus. Sí que hi havia algun just a Sodoma.

6. No obstant això, els valencians no podem estar orgullosos de Canal 9. Hi ha hagut molts moments vergonyosos en la seua història, massa moments vergonyosos. Molta gent que ha treballat allí està penedida, per la manipulació i les mentides, cosa que ha provocat en alguns un cert sentiment agredolç davant el tancament. Com superar-ho? Difícil, si bé ha tingut certa repercussió la petició de perdó per les informacions que es van donar sobre l’accident del metro de València el 2006. També va ser tristíssima la prohibició de veure TV3, Televisió de Catalunya, al País Valencià, un fet que ens empobria com a democràcia i que ens deixava entre la ràbia i l’estupor més absolut. Canal 9 no deia res o es dedicava a atacar els “radicals” que volíem i volem la llibertat d’informació, i també la llibertat de pensament com deia el gran José Luis Sampedro.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »