LLIBRE. «Amèrica endins» de Lourdes Toledo i una presentació mínima amb 2 persones

Farà poc més de dos mesos, el passat 2 d’octubre, la periodista i mestra Lourdes Toledo va presentar el seu llibre Amèrica endins a la llibreria Detroit d’Alcoi. Moltes persones van posar un “m’agrada” a la convocatòria, però a l’hora de la veritat només estava l’autora, el poeta alcoià Manel Rodríguez Castelló (que s’encarregava de la presentació) i dos persones com a assistents: un professor d’anglés de l’institut de Batoi i jo. La cosa pintava malament. Allí estàvem els quatre, una tafarrada de cadires buides i un bon pilot d’exemplars del llibre que es presentava. Aleshores, Manel, sense perdre la serenitat, va començar l’acte com si hi hagueren 20, 50 o 100 persones, i va fer la seua presentació (podeu llegir-la en el seu blog, amb el títol: Aventures i tribulacions d’una valenciana als Estats Units d’Amèrica). Tot seguit, va ser el torn de l’autora.

Va ser una presentació mínima per la quantitat de públic, però ben completa i entretinguda perquè Manel i Lourdes li van posar ganes. Sobretot Lourdes, que va parlar a doll, i ens va explicar moltíssimes històries sobre les seues experiències als Estats Units, i també sobre l’origen i el procés d’escriptura del llibre.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Els remordiments per llegir «Historia de la Edad Media» d’Indro Montanelli

Indro Montanelli va ser un periodista italià molt popular i reconegut que va viure durant bona part del segle XX. Va escriure diversos llibres de divulgació històrica que van arribar a ser èxits de venda, com per exemple la seua Història de Roma i la Història dels grecs. La seua Historia de la Edad Media no és tan coneguda, és va publicar l’any 1965, escrita amb el periodista Roberto Gervaso, però manté el to divulgatiu dels altres llibres.

Cal dir, en primer lloc, que el títol en castellà és incorrecte perquè el llibre se centra només en el final de l’Imperi Romà i en l’alta edat mitjana (476-1000 dC). Li falta tot el contingut de la plena i baixa edat mitjana (1000-1492 dC), és a dir la meitat de l’edat mitjana o més, perquè en aquest segon i tercer període és quan esdevé la major part de la “molla” d’aquesta edat històrica. Ningú en l’editorial se n’havia adonat? El cas és que el títol en italià és L’Italia dei Secoli Bui, que va a ser més o menys “Itàlia en els segles foscos”, perquè en les quasi quatre-centes pàgines sobretot parla del que passa a Itàlia, encara que també hi ha diversos capítols dedicats a Bizanci, l’Imperi Carolingi o l’Islam.

Montanelli va triomfar amb els seus llibres pel seu estil periodístic tan atractiu, per captar l’atenció del lector des del començ, amb nombroses anècdotes i entretinguts retrats de personatges. També hi ha explicacions dels fets històrics més àrids, però no arriben a ofegar el relat. No obstant això, els seus llibres tenen un inconvenient ben gros, i encara que m’agraden molt tinc remordiments per llegir-los. En concret això em passa quan Montanelli clava cullerada i fa valoracions personals, afegint comentaris que volen ser un contrapunt o un aclariment divertit però que generalment solen ser molt conservadors, fins i tot això que es diu “políticament incorrectes”. Amb eixos comentaris el llibre s’enfonsa, i el que era un relat amè provoca malestar i l’arrufament involuntari del nas, com dient “Montanelli, això no feia falta”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España» de Manuel Chaves Nogales (1937), un llibre contra l’equidistància

A sangre y fuego és un llibre amb 9 relats ambientats en la Guerra Civil espanyola. El seu autor és el periodista sevillà Manuel Chaves Nogales (1897-1944), que es definia a sí mateix com un «pequeño burgués liberal, ciudadano de una república democrática y parlamentaria». Per coses de l’exili el llibre és va publicar per primera volta a Xile, l’any 1937, i va restar oblidat fins que es va recuperar i reeditar 60 anys després.

Quan va esclatar la guerra Chaves Nogales vivia a Madrid i era director del diari Ahora. En novembre de 1936, quan el govern de la República va abandonar la capital, es va exiliar a París. El fets que explica en aquest llibre estan extrets de la realitat, del que va veure i va sentir dir, i del que li va arribar en l’exili francés. En aquella època d’extrems Chaves Nogales era un moderat, un liberal, i sabia que podien afusellar-lo en qualsevol dels dos bàndols. Com diu en el pròleg: «mi única y humilde verdad era un odio insuperable a la estupidez y la crueldad». El pròleg, impactant, es pot llegir sencer en aquest enllaç

Escriu A sangre y fuego amb la impressió dels primers mesos de la Guerra Civil, sense saber que duraria dos anys més. La seua visió és pessimista. És molt lúcid i diu que és una guerra que ningú guanyarà, perquè després de tanta violència dona igual qui la guanye, i que és una guerra molt condicionada per la política internacional (ja sabeu, la pugna entre feixisme i comunisme, i amb les democràcies poregoses). Guanye qui guanye, per a ell, el resultat serà «un gobierno dictatorial que con las armas en la mano obligará a los españoles a trabajar desesperadamente y a pasar hambre sin rechistar durante veinte años, hasta que hayamos pagado la guerra. Rojo o blanco, capitán del ejército o comisario político, fascista o comunista, probablemente ninguna de las dos cosas, o ambas a la vez, el cómitre que nos hará remar a latigazos hasta salir de esta galerna ha de ser igualmente cruel e inhumano.»

Els protagonistes dels relats són agressors i víctimes, dels dos bàndols, amb covards i valents, intel·ligents i estúpids, il·lusionats i neguitosos. Però sobretot destaca l’estupidesa i l’enorme crueltat. Són relats molt ben escrits, i contagien una mena de sensació sòrdida cap a la Guerra Civil. Ve a ser un canyaret, un fer la mà, un desastre, i amb moltíssim dolor i mort. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CÒMIC. «La Guerra Civil espanyola» de Preston i García

M’haguera agradat molt tenir aquest còmic quan tenia 17 o 18 anys. Acostumat a Clásicos ilustrados i a Hazañas bélicas, segur que l’haguera llegit més d’una volta. És un llibre molt recomanable, per a iniciar-se en l’estudi de la Guerra Civil o per a repassar-la. Té l’estil incisiu de Paul Preston i els dibuixos són austers però precisos, fets per José Pablo García. No és una novel·la, ni un relat, sinó l’adaptació en còmic de l’obra del mateix nom de Preston.

Les primeres setanta pàgines tracten els precedents, des de la crisi de la Restauració a la Segona República. Però prompte el llibre s’endinsa en els aspectes del conflicte. Hi ha diverses polèmiques obertes sobre la Guerra Civil, i Preston participa en elles sense embuts: la guerra llarga que volia Franco per a “netejar” a poc a poc el país, les diferències entre la repressió republicana i la repressió dels sublevats, la qüestió del comunisme en la República, les misèries de la política internacional, o el paper de l’Església justificant la violència i el terror. Res de nou, però són qüestions que cal anar recordant davant les intoxicacions i mentides deliberades de tants pseudohistoriadors, i ara també dels nostàlgics de la intolerància feixista que van a cara destapada.

La llàstima és que en aquesta versió s’han deixat pel camí coses com l’índex general (té 10 capítols), i també haguera estat fantàstic si hagueren afegit un índex onomàstic, un breu índex cronològic, un senzill glossari, i ja que estem demanant una mínima proposta de lectures per a ampliar continguts. Però això són millores. L’obra en si està molt bé.

El llibre està en castellà per Debate i en català editat per Base, al mateix preu.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEXT. «Holodomor» per Joan Francesc Mira

Havent llegit Europeus. Retrat en setanta imatges de Joan Francesc Mira, vull compartir un article que es titula «Holodomor» de desembre de 2006.

Parla sobre la història i la memòria d’aquest genocidi. El van patir sobretot els camperols ucraïnesos “contrarevolucionaris” durant els anys 1932 i 1933, en el context del totalitarisme i de la planificació econòmica d’Stalin. Les xifres de morts ballen, però hi ha un cert consens en que van assassinar per fam entre 3 i 5 milions de persones com a mínim. Com passa amb altres genocidis, malgrat els testimonis i les proves evidents, encara hi ha gent que ho nega.

Holodomor

Llegeix la resta d’aquesta entrada »