LLIBRE. Gustau Muñoz i la novel·la històrica valenciana

espill_temps_gustau_muñoz

M’ho he passat molt bé llegint Espill d’un temps de Gustau Muñoz, un conjunt textos sobre País, política, cultura, memòria, tal com diu el subtítol. Me’l vaig comprar per casualitat, quasi compulsivament, després de fullejar-lo en la llibreria Detroit mentre buscava un altre llibre. Gustau Muñoz ha publicat cinc llibres en els últims tres anys i tanta insistència ha pogut amb mi. 

El llibre s’estructura en quatre parts: una primera titulada Notes personals, amb articles breus sobre diversos temes, com l’art, la religió, el pas dels temps o la política nacional. La segona part és Ciutats vistes, un repàs emotiu de països i ciutats. En especial m’ha encisat la part que parla de Lisboa i Portugal, un país en el qual no hi he estat i que em provoca una enorme curiositat. Al capdavall Portugal és una mena de Corona d’Aragó que no ha estat succionada per Castella (sí, quina enveja).

La tercera part és Abecedari de contemporanis, breus retrats biogràfics sobre personatges destacats, per a mi imponents, de la cultura i la política valenciana de les últimes dècades. Són més de vuitanta pàgines i a l’índex no apareixen els noms, cosa que té el seu encant perquè els vas descobrint a poc a poc, com un dotor, jugant al qui és qui. Alguns “homenots” (la majoria són hòmens) retratats són: Manuel Alcaraz, Doro Balaguer, Adolf Beltran, Emèrit Bono, Eliseu Climent («un personatge mefistofèlic i astut»), Martí Domínguez («treballador constant i metòdic»), Antoni Furió (el de Història del País Valencià, «modèlica, una síntesi històrica atapeïda i sense precedents … que no ha estat superada»), Ferran Garcia-Oliver («De dia és un seriós professor universitari … De nit és un narrador apassionat, un dietarista, un novel·lista»), Joan F. Mira, Vicent Olmos o Pau Viciano, entre d’altres.

L’última part és Instantànies, articles breus sobre qüestions culturals i determinats autors, com el crític literari Domènec Guansé, Gerald Brenan o Walter Benjamin. També té una crítica molt divertida contra Sergio del Molino, pel seu «presentisme» i el seu atac a Joan Fuster, acusant-lo d’etnicista. Diu Gustau Muñoz: «Etnicisme? Sí, el dels qui amb el franquisme, i abans, i encara ara, promovien i promouen un veritable genocidi cultural … i fer entrar el conjunt de la població valenciana en el motlle castellà. Promovent per tots els mitjans a l’abast la substitució lingüística, la humiliació i la repressió dels valencianoparlants». El de sempre, per desgràcia. 

L’assaig que més m’ha cridat l’atenció ha sigut l’últim del llibre, titulat Retorn a la novel·la històrica. Sense ànim de ser exhaustiu Gustau Muñoz fa una aproximació a la fecunditat del gènere de novel·la històrica al País Valencià, o en paraules seues: «l’esponerosa florida, en els darrers temps, de la novel·la històrica». Segons ell es pot interpretar de dues maneres: per una banda és positiva perquè «la novel·la històrica, en les nostres coordenades culturals i de país, pot i ha de ser considerada una aportació de primer ordre a la comesa de bastir referents, de construir un imaginari propi, de caràcter endogen i auto-centrat». És per tant un fenomen positiu perquè va vinculat a «l’impuls que ha pres la recuperació nacional del País a partir dels anys seixanta del segle XX». I perquè hem tingut història, «hem tingut Estat, regne i furs … Inserits en la Corona catalanoaragonesa. Després en la Monarquia hispànica. I posteriorment en el regne d’Espanya, tot i que a disgust».

Però per una altra banda tanta novel·la històrica té un vessant negatiu, perquè «la fixació en el passat també pot ser un problema, un llast. La reiteració dels temes i els personatge, la insistència quan a situar la ficció en èpoques allunyades, i més o menys remotes, també pot ser una rèmora». Són consideracions fetes a banda de la qualitat literària de moltes d’aquestes novel·les històriques, sovint escrites per professors de Secundària, com una manera d’omplir buits, per a un públic captiu, i amb resultats desiguals. Però això és un altre tema. 

Siga com siga, Gustau Muñoz fa un repàs bonic i esmenta algunes novel·les històriques, i com que m’encanten les llistes, ací la tenim:

  1. Joan Olivares, El metge del rei, sobre Lluís Alcanyís, jueu nascut a Xàtiva, segle XV.
  2. Ferran Garcia-Oliver, La melodia del desig, ambientació de la València del segle XV.
  3. Lluís Miret, L’ombra del mal, la València del segle XVII.
  4. Tomàs Llopis, Hi ha morts que pesen cent anys, segles XVII i XVIII a Beniarbeig, la Marina Alta.
  5. Vicent Josep Escartí, Barroca mort i Dies d’ira, sobre l’època del Barroc.
  6. Josep Lozano, Crim de Germania, un clàssic, amb la revolta de les Germanies del segle XVI. 
  7. Rafael Arnal, La solsida, sobre la Segona República i la Guerra Civil.
  8. Juli Alandes, Trencatenebres, d’intriga durant la Guerra Civil.
  9. Josep Lozano, El mut de la campana, la València del segle XVII.
  10. Joan Francesc Mira, Borja Papa, sobre Roderic de Borja, que serà el papa Alexandre VI.
  11. Josep Piera, Rondalla del retorn, anys centrals del segle XX.
  12. Eduard Mira, Les tribulacions d’un espia vell, Escacs de mort i especialment El tinent anglès, aquesta última ambientada en la Guerra de Successió.
  13. Josep Franco, Els hereus de la derrota, a la València borbònica del segle XVIII.
  14. Martí Domínguez, La sega, sobre el maquis de postguerra, a les muntanyes del Maestrat i l’Alcalatén. També d’aquest tema tenim Maquis d’Alfons Cervera i Viatge al final del fred de Joan F. Mira.
  15. Joan M. Monjo, Ducat d’ombres, ambientada en el ducat fictici de Milparres, al segle XVII.
  16. Silvestre Vilaplana, La mirada d’Al-Azraq, un clàssic d’institut a Alcoi, i Les cendres del cavaller, sobre Joanot Martorell (i també La sang del príncep, sobre Cèsar Borja).
  17. Joan Andrés Sorribes, Noverint universi, ambientada a la segona meitat del segle XIV, a Morella.
  18. Carme Miquel, La mel i la fel, a la Marina Alta de finals del segle XIX.
  19. Xavier Serra, Espurna, sobre el grup revolucionari antifranquista Germania Socialista.
  20. Lluís Racionero, Cercamón, sobre la Catalunya medieval entre el 967 i 1264.
  21. Albert Sánchez Piñol, Victus, sobre la Guerra de Successió i el setge de Barcelona de 1714.
  22. Martí Gironell, El pont dels jueus, ambientada al Besalú medieval.ç
  23. Miquel Ferrà, Allah Akbar (El morisc), sobre un morisc valencià del segle XVI.
  24. Jaume Cabré, Senyoria, a la Barcelona de 1799.
  25. Alfred Bosch, Inquisitio, sobre el mestre Gaietà Ripoll, l’última persona executada per la Inquisició, a València el 1826.
  26. Andreu Claret, El cònsol de Barcelona, ambientada en la Guerra Civil. 
  27. Víctor Amela, La filla del capità Groc, ambientada al segle XIX, als Ports i el Maestrat, amb el carlisme de fons.
  28. Martí Domínguez, L’esperit del temps, reconstrucció “ficcionada” de l’ascens del nazisme, la Segona Guerra Mundial i l’holocaust.

Quines novel·les afegiríeu? Jo Júlia d’Isabel-Clara Simó, sobre l’Alcoi industrial del segle XIX. També posaria Gràcies per la propina de Ferran Torrent, ambientada en un poble valencià durant el franquisme, i Guillem de Núria Cadenes, sobre el cas de Guillem Agulló. Potser també Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez-Cutillas. Noruega de Rafa Lahuerta no ho sé, perquè no me l’he llegida encara. 

La llista en pdf

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: