LLIBRE. «Vida d’un esclau americà explicada per ell mateix» de Frederick Douglass (original de 1845)

Per una alegre casualitat m’ha arribat a les mans Vida d’un esclau americà explicada per ell mateix, de Frederick Douglass, un relat magnífic que també serveix per a l’estudi de la història i per a les classes de valors.

Tal com diu el títol, es tracta d’una narració en primera persona. Explica la vida de l’autor, un esclau negre des que va nàixer fins que es va escapar a un estat no esclavista i va aconseguir la llibertat. Les penalitats i misèries del sistema esclavista són contínues, així com la violència i la por, però també hi ha moments d’esperança i de fortalesa.

La història de Frederick Douglass es va publicar el 1845 i acaba bé (el típic «happy end» ), però manté un punt amarg perquè l’esclavitud encara continuava ben viva als estats del sud dels Estats Units. Va ser un llibre circumstancial, per a fer propaganda de l’abolicionisme, i ara és un testimoni ben interessant d’aquella explotació humana. Evidentment també ens ajuda a conéixer l’origen de la desigualtat i el racisme actual, i els motius històrics de la lluita per la igualtat als Estats Units. Posa en perspectiva fets històrics estructurals, de llarga durada, com la violència social i policial contra la població negra en eixe país.

El llibre de Douglass és llig molt bé, com una novel·la d’aventures, plena de fets i d’exemples d’explotació, i amb el motiu recurrent de l’ànsia de llibertat de l’autor. Com a barbaritats extremes explica dos assassinats de negres que va veure, amb total impunitat per als seus amos, i els càstigs corporals són habituals, un fet quotidià, una cosa «normal». 

Quan es va publicar era un llibre destinat a la població blanca dels estats del nord, i per això intenta desfer alguns prejudicis que ara poden estranyar-nos, com per exemple que pensaven que els negres estaven contents perquè se’ls veia cantar:

«Des que soc al nord, sovint m’he quedat absolutament atònit de trobar persones capaces de parlar de l’hàbit de cantar dels esclaus com si fos una prova de satisfacció i felicitat. És impossible concebre un error més gran. Com més infeliç és un esclau, més canta. Les cançons representen les penes del seu cor, i només l’alleugen en la mesura que les llàgrimes alleugen un cor afligit.»

Un fet que crida l’atenció és que els esclaus no sabien quin dia i any havien nascut. Fins a tal punt arribava la negació de la seua personalitat:

«No sé quina edat tinc exactament, perquè mai no n’he vist cap registre fidedigne. La gran majoria dels esclaus té tanta noció de la seva edat com en pugui tenir un cavall, i quasi tots els amos que conec s’estimen més mantenir-los en aquest estat d’ignorància. No recordo haver conegut mai cap esclau que sabés quin dia havia nascut. [ … ] Ja de petit, no saber quan havia nascut em va comportar molta infelicitat. Els nens blancs sabien quina edat tenien, i no veia per què a mi se m’havia de privar del mateix privilegi.»

Als professors ens provocarà molt de goig veure com Frederick Douglass defén el seu dret a aprendre a llegir i escriure. Quan és xiquet l’envien a servir a una casa a la ciutat de Baltimore, on l’esclavitud continuava sent penosa però no era tan sòrdida com en el camp. Allí l’ama va començar a ensenyar-li a llegir, però quan es va assabentar l’amo li ho va prohibir radicalment. Li va dir:

«Als esclaus, els dones la mà i t’agafen el braç. L’únic que han de saber els negres és que han d’obeir el seu amo, només han de fer el que els manen. Aprendre espatllaria el millor negre del món. Si ara agafes el negre aquest», referint-se a mi, «i li ensenyes a llegir, no hi haurà manera de contenir-lo. Ja no serviria per a esclau. Es tornaria incontrolable i l’amo ja no el voldria per a res. A més, a ell no li faria pas cap bé, tot al contrari: es tornaria infeliç i insatisfet.»

Poder i paternalisme de la mà. Douglass aprendrà la lliçó: el domini de l’home blanc sobre el negre es basa en la ignorància d’aquest. Per tant, per a un grup sotmés llegir és un desafiament al poder, un acte revolucionari:

«Era conscient de la dificultat d’aprendre sense mestre, però estava esperançat i decidit, i em vaig proposar d’aprendre a llegir costés el que costés. El meu amo havia parlat amb tanta decisió i s’havia esforçat tant per fer entendre a la seva dona les conseqüències negatives d’ensenyar-me a llegir, que vaig quedar convençut que el que deia era la pura veritat. […] El que més temia ell era el que jo més desitjava.»

El llibre conté moltes més històries i explicacions, com el paper pervers de les vacances dels esclaus durant 6 dies en Nadal, com a vàlvula per a alliberar tensions, o l’estúpida rivalitat entre els esclaus de diferents propietaris, o la cruel ingratitud amb els esclaus, en especial els més vells.

El llibre mostra contínuament l’amargura i la sordidesa de l’esclavitud, i la maldat i la hipocresia dels amos en tots els àmbits de la seua vida. Per exemple, quan parla de la funció de la religió als estats de sud:

«Afirmo rotundament que la religió del sud només és una tapadora de crims horribles, una justificació de la barbàrie més espantosa, santificadora dels enganys més menyspreables, un fosc refugi on troben protecció els crims més foscos, infames i repugnants i infernals dels esclavistes. Si hagués de tornar a caure a les cadenes de l’esclavitud, la pitjor calamitat possible seria que, a més de ser esclau, em toqués un amo religiós; perquè de tots els amos que he conegut, els religiosos són els pitjors. Són els més mesquins, els més vils, els més cruels i els més covards.»

No obstant això, Douglass és creient i més avant tracta de desvincular la religió amb l’esclavitud, i fa ús de la Bíblia per a explicar com són aquells personatges religiosos del sud: els anomena fariseus, «com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d’ossos de morts i de tota mena d’impuresa! Igualment vosaltres, de fora sembleu justos, però per dintre sou plens d’hipocresia i de maldat.»

Per acabar, una cosa que facilita la lectura d’aquest llibre és que la història de l’esclavitud als Estats Units és relativament popular, gràcies a les pel·lícules i sèries de televisió que ens arriben d’allí. Tots tenim alguna imatge al cap: els que ja tenim una edat recordem la sèrie Norte y Sur, de meitat dels anys 80; els més majors recorden Raíces, de finals dels 70 (amb Kunta Kinte); del 1997 és la pel·lícula Amistad, dirigida per Steven Spielberg, que retrata el comerç d’esclaus i la vida a un barco negrer (amb banda sonora de John Williams i el magnífic tema “Dry yours tears, Africa“); més recent, del 2013, és la colpidora pel·lícula Dotze anys d’esclavitud, que va guanyar el Òscar a la millor pel·lícula l’any següent. Actualment, any 2020, estem assistint a les manifestacions per l’assassinat de l’home negre George Floyd a mans de la policia, i l’extensió del moviment reivindicatiu Black Lives Matter.

M’ha agradat molt aquest llibre. Crec que seria una lectura (voluntària) recomanable per als alumnes. Per a ajudar a destapar «sepulcres emblanquinats».

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: