LLIBRE. ¿Feia falta l’epíleg de «Bearn» de Llorenç Villalonga?

La novel·la Bearn o la sala de les nines és un dels clàssics més reconeguts de la literatura catalana del segle XX. Per a l’estudi de la història és útil perquè apareixen diversos fets i aspectes del segle XIX: el rei Ferran VII, el Trienni Liberal, la reina Isabel II, el carlins, la França del Segon Imperi, la Prússia de Bismarck i la guerra francoprussiana, o Roma i el Papat.

També apareixen algunes característiques dels nous temps, com la decadència de la vella aristocràcia terratinent, els nous polítics liberals, o el conflicte entre l’Església i els pensadors il·lustrats (i els seus llibres). Per a un historiador aquesta novel·la és una festa del XIX.

L’argument és conegut: Bearn són les memòries de don Toni de Bearn, narrades per Joan Mayol, capellà i segurament fill il·legítim seu. La primera part, «Sota la influència de Faust», se centra en la passió que sent don Toni per dona Xima, neboda seua, amb qui anirà a passar una temporada al París de Napoleó III, sense la seua dona, amb l’escàndol que açò provoca. La segona part, «La pau regna a Bearn» és un retorn a la vida familiar, potser no tant animada com l’altra vida, però molt més plàcida, i feliç.

Enmig de tot açò està la figura de don Toni, un vell aristòcrata, escèptic, lector de llibres «impius» de la Il·lustració (Voltaire i companyia), enamorat de França, ple de contradiccions, però tolerant, i amb una gran capacitat per a analitzar el present que li ha tocat viure.

És inevitable comparar aquesta novel·la amb El guepard (en italià Il Gattopardo) de Tomasi di Lampedusa (ací la meua ressenya). La de Villalonga és va publicar en castellà en 1956 i va passar sense pena ni glòria. En català la va publicar Club Editor el 1961, mentre que la de Lampedusa és del 1958. Ambdues, cadascuna a la seua manera, són un rèquiem dedicat a la vella aristocràcia rural, com un comiat emotiu, però no idealitzat. La de Villalonga està ambientada a Mallorca; la de Lampedusa, a Sicília. La relació entre ambdues continua perquè Villalonga va traduir Il Gattopardo al català, obra que, segons Joan Fuster «ofereix curiosíssimes coincidències amb Bearn».

Un dels motius per llegir aquesta novel·la, per a mi, ha estat que el professor de literatura Tomàs Llopis, ja jubilat, la reivindicava tothora en les seues memòries Contra les aules. Això em va animar a tenir-la en la llista d’imprescindibles, i li estic agraït per la seua insistència. Em costa imaginar com s’ho faria per a llegir-la en classe. El fet és que que uns llibres ens porten a altres, sense fi.

L’única cosa que trobe que grinyola de Bearn és l’epíleg. De veritat feia falta? Em vaig llegir la novel·la aquest estiu, entusiasmat, passant son. El final de la segona part em va deixar ben satisfet, però… l’epíleg em va enfonsar en la misèria. El cas és que en la primera edició no hi apareixia i va ser en la segona edició, de l’any 1965, quan Villalonga el va afegir. Per a mi, tota la serenitat aristocràtica, escèptica i il·lustrada que et transmet la novel·la es desfà en les últimes deu pàgines. No vull contar res més i per això no m’allargue. Trobe que és un clàssic que es llig molt bé, que m’agradaria tornar-lo a llegir i a rellegir, però evitant-me la decepció del final «final». De vegades és millor deixar algunes coses com estaven, i Bearn està molt bé però la sala de les nines tampoc és per a tant.


Selecció de fragments:

«[Don Toni] Vivia del futur i del passat. «El present —em deia— no existeix, és un punt entre la il·lusió i l’enyorança».

«Entre els papers que em va confiar, abunda la defensa de la contenció i de la limitació voluntària. Era enemic del romanticisme que tracta d’expressar els sentiments i les passions per mitjà de crits. «El mínim a què pot aspirar la literatura —ha escrit— és a expressar en forma intel·ligible, és a dir, intel·ligent, els estats de l’ànima. El millor escriptor serà el qui més s’acosti a tal fi, que és per altra part inaccessible.»

«Des de les revolucions obreres de 1848 creia que el món s’organitzava de nou i que l’època de la burgesia capitalista agonitzava. El que triomfaria, segons ell, era el socialisme, i així ho explicava de vegades al senyor Vicari:

— Déu mos n’alliber, don Toni! —deia aquest.

Aleshores el senyor tingué una de les seves sortides que semblaven profètiques.

— Tal vegada li canviaran es nom i ho diran d’una altra manera, però ets Estats que es proposin de combatre es corrent d’es temps no faran sinó fomentar-lo.

[ … ]

El senyor Vicari venia de tant en tant i tractava de convèncer-lo perquè destruís la biblioteca enciclopedista.»

«Es poble és inculte, intransigent i tosc. Sa culpa és de ses classes directores, que han caducat fa estona. Abans d’es triomf total de sa democràcia haurem de passar per una dictadura il·lustrada.

No li vaig manifestar la meva poca fe en les interinitats històriques que pressuposen un món millor per a «després», com si en Història existissin «després» definitius. La veritat és que a ell l’esglaiava, amb molta raó, la beneitura humana.»

«— És natural —deia— que s’homo llegeixi fins a sa meitat de sa vida però arriba un moment en què li convé escriure. O tenir fills. Si ens il·lustram, és per il·lustrar alguna vegada, per perpetuar allò que hem après.»

«Déu ens preservi de caure dins les falses teories, condemnades per l’Església, de Carles Marx, el jueu alemany que acaba de morir a Londres. Aquest apòstol laic, creador del concepte materialista de la Història, sembla ignorar que fa cosa de denou segles nasqué a un portal de Betlem un Mestre les doctrines del qual compendien tot quant el socialisme proclama com a invenció seva. Marx és, a més, com a bon alemany, incoherent i contradictori, perquè vol arribar a la fraternitat per mitjà de la lluita de classes i de la guerra.»

«— A Roma —deia— hi arribarà a haver més estàtues que persones, perquè ses persones se moren i aquelles perduren.»

«El senyor que negava el pa i la sal a la literatura italiana (més buida, segons ell, que un caragol i més retòrica que un ramell de monja) era en canvi un enamorat de la llengua pel que té de musical, i de les reaccions del poble pel que tenen de primàries i d’histriòniques.»

«La tarda era molt bella. Des de la meva finestra es jardí que s’anava convertint en garriga anunciava una pròxima primavera. El cer era un domàs blau. Quin cel, Déu meu, i quin sol tan esplendorós. Quina indiferència la d’aquella naturalesa bellíssima, atenta tan sols a si mateixa… Pareixia que ja ens trobàvem als començaments de l’estiu. Volaven les abelles, els arbres inflaven els seus botons a les branques tendres i al terra es cobria de flors. Damunt una alzina un ocell entonava notes voluptuoses. Li responien, de lluny, d’un altre arbre. Flors, abelles i ocells, tot era rítmic i harmoniós. Però davall aquella harmonia aparent es congriaven profundes desventures: els ocells destruïen els insectes, les ovelles devoraven les flors. Molt amunt, en el cel, vaig poder distingir com un falcó es tirava damunt un colom. La naturalesa continuava somrient enmig de la destrucció inevitable.»

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: