LLIBRES. Els Borja en tres novel·les

Tres novel·les m’he llegit fins ara sobre els Borja. La primera, fa anys, va ser Borja Papa de Joan Francesc Mira, i enguany han caigut La sang del príncep de Silvestre Vilaplana i Els Borja de Mario Puzo i Carol Gino. Les tres estan centrades en l’època del papat d’Alexandre VI (1492-1503), de nom Roderic de Borja, i en les intrigues i afers amb els seus fills Cèsar, Joan, Jofré i Lucrècia.

De les tres novel·les la pitjor és la de Mario Puzo i companyia. Es nota moltíssim que és un producte editorial pòstum. És horrorosa, no hi ha per on agafar-la. Té errades a punta pala, amb gossos que tenen noms en anglès (Heather i Hemp), amb menjars amb salsa de tomaca (en 1495!), amb fets i hipòtesis sense fonament ni trellat, i amb uns personatges que voldrien ser com El Padrino però que no arriben ni a ser una caricatura. Fins i tot hi ha un moment que Vanozza, la mare dels fills de Roderic, parlant amb ell l’anomena “Deric” i ell li diu “Vee”, molt adorable tot. El cas és que del llibre el millor potser són les tres primeres pàgines, una introducció bonica. La compartisc més avall. La resta del llibre, per a encendre foc, literalment.

La de Borja Papa me la vaig llegir fa molts anys, potser més de vint, acabada de publicar. Recorde que em va agradar però no em va entusiasmar. Sobretot em molestava que l’autor estava sempre present i feia digressions personals que mataven un poc el relat. Així i tot la vaig llegir amb plaer i després, en les visites que feia a Roma en aquells anys, durant la carrera, buscava en les sales vaticanes l’escut amb el bou dels Borja i les pintures de Pinturicchio, fàcils de reconéixer per l’ús que feia del color groc daurat.

Per últim, la de La sang del príncep de Silvestre Vilaplana potser és la més adient per als joves. Se centra en la figura de Cèsar Borja, el fill de Roderic. Va ser nomenat cardenal però va acabar de guerrer i general dels exèrcits papals, com un condottiero més d’aquella època. La mort de son pare, el Papa Alexandre VI, va trasbalsar tot el poder que els Borja hi havien acumulat i en poc temps van quedar relegats.

El llibre de Vilaplana és fàcil de llegir, amb 7 blocs principals i molts capítols de poques pàgines, 5 o 6 com a màxim. Es nota que l’autor és professor d’institut i que és un llibre pensat per als alumnes. La narració és senzilla, amb dos línies temporals, una ubicada en un moment estàtic, en l’atac davant de les muralles de Viana, a Navarra, l’any 1507. Des d’ací Cèsar evoca i ens conta la seua vida passada i açò és la segona línia temporal, el gruix de la novel·la. També trobem diverses cites de Maquiavel, de qui es diu que es va inspirar en Cèsar Borja per al seu llibre El príncep. A més a més hi ha un apèndix final prou aclaridor del “trencaclosques” de la Itàlia del moment.

La sang del príncep és un relat honest, ben estructurat i amb l’ambició de ser literatura de la bona, i de formar part del conjunt de lectures sobre els Borja. Malgrat que els personatges i les accions cauen un poc en l’estereotip (és difícil que això no passe amb aquesta família), la novel·la serveix com a introducció a una època interessantíssima, a cavall entre la cultura medieval i els nous temps de la modernitat. És a dir: entre el teocentrisme i l’antropocentrisme; entre el poder papal i l’aparició de les noves monarquies autoritàries; entre els territoris amb peculiaritats pròpies i els nous estats que estaven configurant-se. En això València i la Corona d’Aragó i altres territoris europeus tenien les de perdre, com els Borja. 

Recomane començar amb la novel·la de Silvestre Vilaplana (m’agradaria llegir-la alguna volta amb els alumnes). Després passar a la de Joan Francesc Mira. De la novel·la de Mario Puzo, tal com he dit adés, només val la pena la introducció. La compartisc i reballe aquest llibre: 

 

Pròleg de Els Borja de Mario Puzo i Carol Gino

Mentre la Pesta Negra escombrava Europa, bo i assolant la meitat de la seva població, molts eren els ciutadans que, presos per la desesperança, van deixar de mirar al cel per clavar l’esguard a la terra, on, per aconseguir dominar el món físic, els que se sentien més inclinats a la filosofia provaven de descobrir els secrets de l’existència i de desembullar els grans misteris de la vida, mentre que els pobres es limitaven a esperar si mai arribaria el temps en què vencerien tot aquell patiment.

I així va ser com Déu va caure a la terra com a home i la rígida doctrina religiosa de l’Edat Mitjana va perdre el seu poder i va substituir-se per l’estudi de les grans civilitzacions antigues de Roma, Grècia i Egipte. Quan la set de les croades va començar a assecar-se, els herois de l’Olimp van renéixer i les batalles olímpiques van lliurar-se altra vegada. La gent va oposar el seu pensament al cor de Déu i la raó va prendre la sobirania.

En aquells temps van assolir-se grans èxits en el camp de la filosofia, les arts, la medicina i la música. La cultura floria amb pompa i cerimònia, però no pas sense cap cost. Algunes lleis antigues van contravenir-se abans que se’n creessin de noves. Passar de l’acompliment estricte de la Paraula de Déu i de la creença en la salvació eterna a l’honor de l’home i a la recompensa en el món material anomenada “humanisme” va ser un procés ben difícil.

Val a dir, però, que en aquella època Roma no era una Ciutat Santa, sinó més aviat un indret anàrquic. Als carrers es robava als ciutadans, les cases eren saquejades, la prostitució no tenia fre i centenars de persones eren assassinades cada setmana.

A més, el país que avui coneixem com Itàlia encara no existia. Al seu lloc, hi havia cinc grans poders: Venècia, Milà, Florència, Nàpols i Roma. Dins dels límits de “la bota”, ciutats estat independents eren regides per antigues famílies sota poder de reis locals, senyors feudals, ducs o bisbes. A l’interior del país, les regions veïnes lluitaven pel territori i els conqueridors sempre estaven a l’aguait, perquè la batalla següent es pressentia ben propera.

Des de l’exterior del país arribava l’amenaça d’invasió per part de poders forans, que desitjaven eixamplar els seus imperis. Els sobirans de França i Espanya lluitaven per guanyar noves terres i els bàrbars turcs, que no eren cristians, s’anaven acostant als Estats Pontificis.

L’Església i l’Estat es disputaven la sobirania. Després de la paròdia ridícula del Gran Cisma d’Occident, arran del qual hi va haver dos papes en dues ciutats que van dividir el poder i van reduir els ingressos, la formació de la nova seu del tron de Roma, amb la figura d’un únic papa, va donar als Prínceps de l’Església esperances renovades. Més forts que no pas abans, els líders espirituals de l’Església ara només havien de presentar batalla al poder temporal dels reis, reines i ducs de les ciutats petites i els feus.

Malgrat tot, però, la Santa Església Catòlica Romana es dreçava al bell mig de la confusió, perquè els comportaments fora de lloc no es donaven només entre els ciutadans. Els cardenals enviaven els seus servents armats amb pedres i ballestes als carrers perquè lluitessin contra els joves romans; els homes d’alta posició eclesiàstica, que tenien prohibit casar-se, visitaven les cortesanes i tenien moltes amistançades; s’oferien i s’acceptaven suborns, i el clericat oficial que posseïa els graus més alts de l’Església sempre estava a punt per acceptar diners a l’efecte d’atorgar dispenses per deixar de complir la llei i redactar butlles papals que perdonessin els crims més terribles.

Més d’un ciutadà desil·lusionat va dir que a Roma tot estava a la venda. Amb prou diners es poden comprar esglésies, capellans, indults i, fins i tot, el perdó de Déu.

Els homes es feien capellans i entraven a l’Església només perquè eren els segons fills —en comptades ocasions no era així—, educats des que naixien per convertir-se’n en membres. La veritat és que no sentien cap mena de crida religiosa, però com que l’Església encara tenia el poder de declarar rei a un rei i de concedir-li les més grans benediccions a la terra, totes les famílies aristocràtiques italianes oferien regals i suborns perquè els seus fills fossin escollits pel Sant Col·legi.

Heus aquí el Renaixement: l’època del cardenal Roderic de Borja i la seva família.

“La Resurrecció” de Pinturicchio, pintat entre 1492 i 1494, ubicat als antic Appartamenti Borgia, actualment la Biblioteca Vaticana.
Baix a l’esquerra trobem un retrat del papa Alexandre VI (Roderic de Borja).

Anuncis

One Response to LLIBRES. Els Borja en tres novel·les

  1. Retroenllaç: TEMA. El naixement del món modern. La monarquia autoritària. L’humanisme. Els descobriments geogràfics | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: