LITERATURA. Sueca i el curs de literatura universal d’Enric Iborra

Entre gener i març he assistit a un curs de literatura universal que ha impartit Enric Iborra. Enric és professor de valencià a l’IES Lluís Vives de València i autor de llibres sobre literatura com Un son profund o La literatura recordada, i també escriu regularment al seu blog La serp blanca.

El curs es feia dimecres per la vesprada, a l’antiga casa de Joan Fuster, a Sueca, actualment un museu i un espai dedicat a la seua figura i a tota una època. Han sigut 7 sessions. Tenia l’inconvenient de la distància, uns 100 km, però no se m’ha fet massa pesat. Anar a aquest curs ha sigut com unes petites vacances entre setmana.

Em vaig apuntar perquè soc seguidor del blog d’Enric Iborra, fa temps que m’agrada molt el que escriu i especialment el seu to didàctic, ben dissimulat, gens embafador. No el coneixia personalment, però fa uns anys que estem en contacte per correu (des que vaig fer una breu ressenya sobre Un son profund) i tenia ganes de «desvirtualitzar-lo». No defrauda. És pur nervi parlant, relacionant conceptes, ampliant idees, contant anècdotes, destacant aspectes que no són evidents, dessacralitzant la literatura. El primer dia ens van donar un dossier de textos literaris, molt ben triats, i en cada sessió llegíem uns quants per a il·lustrar alguna explicació. També vam veure alguns vídeos. Em fa l’efecte que amb ell la literatura esdevé un joc, una excusa per a pensar-nos, i alhora divertir-nos, fins i tot quan el que llegim incomoda un poc.

A més a més, com el curs estava dirigit a professors de secundària de vegades feia algunes referències a les classes i als alumnes, i això a tots els professors ens agrada moltíssim. És una mena de «vendetta».

El curs estava plantejat com un tot. Tal com diu Enric en un apunt del seu blog sobre aquest curs: «M’he basat en una concepció de la literatura universal com un ordre simultani: tan contemporanis són Homer i Tolstoi, com Pla i Flaubert, des del moment que tots els podem llegir en el moment actual. Més que una panoràmica cronològica, he volgut presentar una xarxa de motius fonamentals que relliguen la literatura universal.»

A continuació vaig a explicar molt resumidament les sessions del curs.

La primera sessió va ser introductòria, ens van ensenyar la casa museu de Joan Fuster i vam veure algunes nocions inicials sobre la literatura universal: què es la literatura; què vol dir universal; el concepte de canon literari; algunes recomanacions bibliogràfiques (boníssimes totes); com és un comentari comparat, etc. En la següent sessió vam veure la Bíblia, tan diversa i tan exagerada. Vam seguir amb els poemes homèrics, en especial amb l’Odissea, amb la figura arquetípica d’Ulisses i el tema del nostos, el retorn. Vam passar a la literatura llatina, amb Horaci (beatus ille, carpe diem, aureas mediocritas), i vam fer un repàs molt interessant dels autors grecollatins que «s’han de llegir».

Tot seguit vam passar a la literatura medieval, amb els problemes de les crisis i el trencament del món antic, i alguns aspectes de transmissió cultural. Vam veure un poc del Llibre dels Fets de Jaume I, de Lo somni de Bernat Metge, i vam comparar François Villon i Ausiàs March. La cosa era arribar, ja en la quarta sessió, a la Divina Comèdia de Dante Alighieri, en especial l’Infern, eixe que comença amb «Nel mezzo del cammin di nostra vita…». És que aquesta obra no té desperdici: la porta de l’infern, amb això de «lasciate ogne speranza voi ch’intrate», els cercles, els pusil·lànimes dels quals no cal ni parlar-ne («ma guarda e passa»), o la història d’amor de Paolo i Francesca. Enric va posar un vídeo amb aquest cant declamat per Vittorio Gassman (enllaç al vídeo), i adéu a Dante.

Ràpidament vam passar a l’Edat Moderna: Constantinoble, el còdex, la impremta, l’humanisme, els descobriments geogràfics, la Reforma i el Renaixement, quasi res! Però ens centrem en William Shakespeare, tot un personatge, i en el teatre isabelí. Llegim alguns fragments de Romeo i Julieta i El rei Lear. D’aquesta última obra em va tocar llegir en veu alta el paper de Gloster, en el fragment que parla del «fill de puta» del seu fill.

En la cinquena sessió vam acabar amb Shakespeare, amb el conegut fragment de Macbeth sobre la vida com una «curta flama», una «ombra passatgera», «una història contada per un idiota, inflada de soroll i ferotgia, que al capdavall no significa res», i amb Juli Cèsar i el discurs de Marc Antoni (sí, vam veure el vídeo de Marlon Brando). A continuació vam passar a Michel de Montaigne i els moralistes francesos. Enric es va centrar una estona en el concepte d’assaig i de literatura del jo, i en la importància que va tenir per a Joan Fuster o Josep Pla. Després d’açò tinc moltíssimes ganes de llegir com a mínim el Llibre tercer d’Assaigs de Montaigne.

La sisena sessió per a mi va ser magnífica: amb la cosa de l’assaig i el jo vam repassar una galeria d’autors interessantíssims com Josep Pla, Sagarra, Gaziel, Jacint Verdaguer (nota: llegir En defensa pròpia), Robert Robert, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Joaquim Ruyra o Carles Soldevila. Em va estranyar que no va esmentara a Eugeni Xammar, però no em vaig atrevir a preguntar-li-ho. Després vam entrar en la Il·lustració i el Neoclassicisme, amb Montesquieu i Voltaire, Cartes perses i Càndid respectivament.

L’última sessió ja feia olor a comiat. Comencem amb un poc de romanticisme i un poc de música (llegim El rei dels verns de Goethe i sentim el lied de Schubert). Continuem amb la novel·la realista, com a document d’una època, amb Zola, Flaubert, sobretot Tolstoi, també Txékhov, Eça de Queiros, Leopoldo Alas Clarín, i un poc de Baudelaire. Acabem amb el segle XX, amb Proust, Joyce i Kafka, amb l’experimentalisme, «perquè la vida no és com una novel·la realista on tot encaixa perfectament», i abruptament s’acaba el temps i el curs.

Com a conclusió diu Enric que ha intentat transmetre el diàleg que hi ha entre els llibres, i que tots són actuals, perquè els llegim i els interpretem en l’actualitat. Una encaixada de mans, un «a reveure», i un adéu precipitat.

En resum, que m’ho he passat molt bé, encara que tenia una vergonya terrorífica en les poques ocasions que he parlat amb Enric. Més que parlar, balbucejava. Això em passa amb la gent que admire. Em vaig passar el curs en un raconet discret de l’aula, prenent notes, la mar de feliç.

 

One Response to LITERATURA. Sueca i el curs de literatura universal d’Enric Iborra

  1. Retroenllaç: ADÉU COCENTAINA: una memòria informal del curs 2018-2019 | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: