ITÀLIA. Perugia segons Josep Pla

Llegint Cartes d’Itàlia de Josep Pla he trobat un capítol que m’interessa molt sobre la ciutat de Perugia. Aquest llibre és una selecció d’observacions molt personals sobre diferents ciutats, regions i aspectes d’Itàlia. Pla va viure a Itàlia uns quants anys i la coneixia bé.

Perugia és una ciutat que no es troba en els típics circuits turístics, ni falta que li fa. És una ciutat bellíssima, la capital de la regió de l’Úmbria, il cuore verde d’Italia, ubicada entre Roma i Florència més o menys. Allí vaig viure uns brevíssims tres mesos l’any 1998, durant l’Erasmus, quan m’especialitzava en arqueologia i història antiga. Coses de joventut.

Respecte a açò, al llibre apareix una anècdota que ve al cas: una vegada una persona li preguntà a l’escriptor Maurice Barrès, ja vell, quin plaer, si pogués, demanaria, i contestà: “Tenir vint anys i fer el primer viatge a Itàlia”. Als alumnes sempre els dic que han de viatjar, necessàriament. Si a més lligen, millor.

Cartes d’Itàlia és un llibre molt bonic, ple d’evocacions sensorials: colors, sabors, flaires i pudors, calors i freds, músiques i estridències. Si alguna cosa sabia Pla era posar adjectius.

Compartisc el fragment de Perugia, vull tenir-lo més a mà. Al final he posat unes imatges:

PERUGIA

«La vella ciutat de Perugia queda una mica fora del camí, no sol formar part de l’itinerari normal del turisme corrent a Itàlia. Perugia queda una mica ofegada entre Florència i Roma. Així i tot, val no solament una visita, sinó una bona estada. La ciutat fou, a l’Edat Mitjana, un dels remolins biològics més apassionants. S’han de veure les seves pedres obscures i bronzejades. Dins dels seus murs es troba la major part de l’obra de Pietro Vannucci, dit el Perugino, que fou el mestre de Rafael, el geni pictòric més acadèmic i més viu que hagi existit potser a la terra. “Dolça majestat, ordre eurítmic…”, diu Baudelaire, de Rafael.

Capital de l’Úmbria, Perugia està situada gairebé en el centre matemàtic d’Itàlia, tant en el sentit longitudinal com en el de l’amplada. La seva comarca immediata està formada per terres de secà; l’agricultura hi és modesta i ordenada, i el país, molt abrupte. Edificada sobre l’espina d’un alt planell, la ciutat sembla vessar-se a quatre vents. A la part alta hi ha els palaus i els edificis públics, i tot voltant, més baixos, els borghi populars, amb moltes esglésies i convents. Des de la part més elevada, amb a cintura de teulats de color d’albercoc a primer terme, s’albira el paisatge de l’Úmbria. Aquesta regió no té pas la gràcia alada, ni la finesa de color, ni els tels dolcíssims, ni les agulles dels xiprers ensenyats i pensarosos que té la Toscana. La terra és més seca, els verds són més terrosos i aspres, les formes no arriben a la suavitat voluptuosa i turgent que associem a Florència. Si fos possible imaginar aquest paisatge més tocat de terres rogenques, és amb un Penedès una mica més pobre que s’assemblaria.

Per a contemplar aquest paisatge Perugia té dos magnífics miradors: un, obert a migdia, està situat darrera el convent de Sant Pere. S’hi albira la vall del Tíber, projectat amb magnificència. A quantes pintures antigues no serví de fons aquest paisatge lineal i precís, desproveït, és clar, de la flonja matisació de les atmosferes nòrdiques, però dibuixat amb un estilet! Des de la placeta situada davant del Palazzo Staffa es veu, en canvi, tot el paisatge umbri del nord-oest, terra de vinyes i d’oliveres, amb, al fons, ajaguda sobre un pendís suau de color d’herba seca, la vila d’Assís, munt d’ossos calcaris dibuixats dins d’una atmosfera cristal·lina. Els camins de circumval·lació que lliguen aquests dos belvederes tenen una dolça malenconia, sobretot cap al tard, en primavera. A primer terme, a baix, joc de replans descendents, es veuen les teulades suburbials i les grans fàbriques de les esglésies, mig fortaleses mig convents. Més enllà, dibuixant ondulacions abruptes, el paisatge s’allunya en una fuga que es va endolcint en l’horitzó d’una celístia de color d’estany i de crema de seda. Totes les campanes de Perugia cauen, en aquella hora, lentament. La gravetat del bronze dóna a l’aire un color ombrívol. Les orenetes parpellegen a les cornises, dibuixen corbes prodigioses, xisclen amb estridència. El cel es torna de color de perla, les muntanyes floten en una aigua blavenca. Les llunyanies s’esfumen. Perugia, silenciosa, resta vella i dreta.

Davant d’aquesta naturalesa apassionant, el pensament cerca el perfil dels homes i l’esdevenidor de la història. Des de 413-414 de la fundació de Roma, en què comencen les guerres entre etruscos i romans, fins a 1860, en què el popolino de la ciutat derrota les tropes suïsses del Papa, la passió partidista fou a Perugia permanent. L’historiador Cèsar Cantú, en relatar aquesta història frenètica, té un moment de fatiga: “Quantes guerres sense glòria!”, escriu. Si Siena fou un país de faccions, Perugia ho fou de guerres civils. Fins els cardenals consideraren que aquest és un ambient adequat per a entredevorar-s’hi, i les violències entre cardenals zelanti i concubinari, entre cardenals de màniga estreta i cardenals de màniga ampla, foren innombrables. A l’època de les potestats, la noblesa, i oficialment la ciutat, fou güelfa; el poble, gibel·lí. La noblesa aconseguí posar el lleó güelf a la façana del Comune; però el poble esculpí sobre els mateixes pedres el grif destruint la tiara, insígnia del gibel·lins Ciutat papalina, el poder temporal lluità ací amb un nucli constant de protesta i d’intriga. Foren lluites obscures, productores d’una psicologia tenebrosa, dominades per imponents aventurers, com aquell Biordo Michelotto, que fou un dels més grans tipus del seu temps, intenses, inflamades, travessades per horribles venjances, per fineses diplomàtiques inconcebibles, plenes de gesticulació desinteressada i d’accions immundes, que fan posar pell de gallina. Tota la vida Maurras ha escrit que el millor sanatori per a una desintoxicació de romanticisme polític és la història de Florència. O de Perugia, afegiríem. El que s’ha esdevingut en aquests carrerons estrets, costeruts, humits, en aquestes placetes escanyades en una ganyota, en els salons vastíssims, mig il·luminats, d’aquests palaus immensos, en aquestes esglésies que semblen fortaleses, pot esdevenir-se i repetir-se permanentment. Per a fer una teoria n’hi ha prou amb Maquiavel. Per a comprendre la duresa de la vida són indispensables Perugia i Siena.

Davant d’un ambient tan enfollit i incòmode, hi pot haver dues posicions: entrar en la lluita armant-se amb la cuirassa de l’estupidesa delirant o evadir-se, posar el cap sota de l’ala i mirar d’aprofitar la vida. Això darrer és el que féu el Perugino. En la seva joventut, i fins entrada ja la maduresa, tingué grans èxits en la pintura. Guanyà molts diners. Comprà i edificà cases a Perugia i a Florència. Posseí terres. Tingué sempre fama d’avariciós i d’egoista. Amb els anys, la sort se li girà d’esquena i els seus dipinti foren considerats amanerats i ensopits. Miquel Àngel invectivà Perugino de mala manera. Aquest darrer li posà un plet, portà Miquel Àngel davant dels tribunals; però moralment fou Pietro Vannucci qui perdé. En el curs de la seva vida no pintà més que temes religiosos. Vasari, però, escriu: “Pietro fou persona de molt poca religió, i hom no arribà mai a fer-la creure en la immortalitat de l’ànima. Amb paraules sortides del seu cervell de pòrfir, refusà amb obstinació d’entrar en el bon camí. Les seves úniques esperances i il·lusions foren els béns de la fortuna, i per diner hauria firmat qualsevol contracte”. Al costat de la insondable ingenuïtat de Piero della Francesca, de Masaccio, de Paolo Uccello, de Luca de Cortona, el Perugino produeix la impressió d’un espectador barrut i fred que explota la pintura religiosa des d’una posició perfectament ateista. La pintura de Vannucci, sempre molt distingida, apassiona poc. La manera d’ésser de l’artista m’interessa molt més i la trobo un producte fresc i típic de les èpoques de violència. La tossuderia, el “cap de pòrfir”, de què parla Vasari, indiquen, probablement, el menyspreu que Vannucci sentia pels seus contemporanis i per l’agitació del seu temps desgraciat.

Perugino es casà de vell amb una dona jove, fresca i agradable. La il·lusió de l’artista fou que la seva esposa vestís amb gran elegància, tant a fora com a dins de casa. Li dibuixava els vestits i li posava, personalment, les galindaines. Sembla que la dona, arreglada així pel pintor, feia un efecte considerable.

De portes endins, Pietro Vannucci es donà la bona vida i visqué rodejats de comoditats. La seva pintura religiosa, sobretot la seva gran especialitat —el cos de Jesucrist jacent, mort, rígid, glaçat—, li donà diners abundants, perquè fou un tema que entusiasmà les monges i els frares. Aquests diners, els solia transformar en suculentes costelles de bou o de porc, que foren les amenitats de la seva taula. La gent li dedicava versets irònics i li tirava sàtires. Res, però, no pogué commoure’l; quedà sempre displicent, collfred i impàvid. Morí l’any 1524, a setanta-vuit anys, a Castello della Pieve, el seu poble, on posseïa finques considerables. Fou honorablement enterrat.»

–

Imatges de Perugia i del Perugino (clica per a veure millor la galeria d’imatges):