LLIBRE. «Els sots feréstecs» de Raimon Casellas (1901)

Fa temps que tenia ganes de llegir la novel·la Els sots feréstecs de Raimon Casellas (1855-1910). Hi ha una edició recent de butxaca publicada per Edicions de 1984, però jo me l’he llegida en el volum Narrativa, publicat el 1982, dins de la col·lecció de «Les millors obres de la literatura catalana» (MOLC), amb les típiques tapes grogues. A més d’aquesta novel·la breu de l’any 1901 també trobem els llibres de relats Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909). El meu volum és de segona mà, comprat en el web Todocolección, baratíssim.

Els sots feréstecs conta la història de mossèn Llàtzer, un capellà que va a parar a una remota contrada rural, entre muntanyes, al Vallès Oriental, per la zona del Figueró i Montmany, i que prompte es topa amb l’hostilitat dels feligresos de la seua parròquia. L’ambient és claustrofòbic, la natura es presenta inhòspita, no trobarem cap idealització bucòlica, la pobresa arriba a nivells de subsistència, no hi ha bellesa, tot sembla trencat i brut, i pertot arreu hi ha tristesa i sobretot sordidesa. És un relat sobre la confrontació entre les bones intencions del capellà i la ignorància i la passivitat dels pagesos, o més simple encara, entre el bé i el mal. El cas és que aquest tipus de literatura m’encanta.

Resulta que entre els estils del modernisme, el decadentisme i el noucentisme literari que estava a tocar, entre els segles XIX i XX, a Catalunya van sorgir un grup d’escriptors que van escriure novel·les i relats breus amb arguments prou bèsties. Com que estaven ambientats en pobles, masos i muntanyes els trobem etiquetats com «narrativa rural» o «ruralisme». La veritat és que tenen una prosa exagerada, massa elaborada, amb personatges un poc caricaturescs. Segons Joan Fuster, a la seua obra Literatura catalana contemporània, estaven inspirats en l’estil del realisme i el naturalisme decimonònic, si bé a la seua època ja es veien un poc anacrònics. Seguint a Fuster, aquesta novel·la rural patia d’una deformació: «deformació que consistí a abandonar-se a la descripció en detriment de la narració». Més avant: «la ploma del novel·lista [ruralista], amb una desmesurada fruïció, cedeix la temptació de descriure el marc natural de les escenes: la rudesa o la grandiositat del paisatge, la minúcia de la rutina, l’espectacle exòtic, exòtic, és clar, per al previsible lector ciutadà i de vegades fins i tot per al mateix escriptor, són objecte d’inventari atent i demorat. La narració pròpiament dita se’n ressentia.»

Per exemple, una descripció de paisatge: 

«Roques, turons, feixes, espadats, tossals, cingleres, se donaven la mà tot a l’entorn, formant una roda de muntanyes negres que esglaiava de mirar. [ … ] Allí no hi havia forat ni respirall per a esplaiar la vista lliurement… allí era tot tapat, cobert, emmurallat… allí no es coneixien llunyàries fora del sot… allí no se sabia què volia dir horitzons…».

Encantador, veritat?

Com en aquesta novel·la tot és tan exagerat, la maldat està encarnada en un personatge al seu nivell, la Roda-soques, una bagassa (prostituta), que té més influència sobre la gent del llogaret que el pobre rector. Se’ns presenta molt carregada:

«amb aquells cabells rojos com aram, amb aquelles carnasses blanques com mató, amb aquella pell llantiosa com espurnada de boll daurat. [ … ] Però, era tan estràmbola en tot, aquella dona del dimoni!… [ … ] Però tenia un mirar, un riure, un posat, una mena de cosa de tots els diables de l’infern, que no tenien pas les altres dones dels sots! Eren tan negres totes, i tan lletges, i tan seques, que la Roda-soques semblava un sol al costat seu. Ni les mosses més joves i més polides sabien cossar-se com ella es cossava, ni remenar el cos com ella el movia [ … ] No era pas estrany, amb tot això, que per l’espessa testa dels muntanyencs, s’hi passegés dia i nit la figura blancassa i roja de la bagassa.»

Per cert, aquesta novel·la m’ha provocat molta alegria al trobar-me de nou el color «ala de mosca». Sembla ser un color propi de coses velles i gastades: «Quasi tots duien uns trajos balders, fets d’una roba de vellut obscura, fosca, però destenyida pel frec de la brossa i dels terrossos, així… com d’un to dubtós, que primer hagués sigut negre i després s’hagués tornat d’ala de mosca i hagués acabat per ser de color de gos quan fuig…». Aquest color d’ala de mosca el vaig trobar a Records de la darrera carlinada de Marià Vayreda (1898) i a Girona, un llibre de records de Josep Pla (1952). Per casualitat, aquest coloret ha esdevingut un interés particular.

Vaig acabant. En els últims anys alguna vegada algú m’ha preguntat per què faig ressenyes literàries en un blog de ciències socials, i a més sobre llibres desfasats o de l’any de la picor que a ningú sembla interessar. La resposta és fàcil: perquè m’agrada fer-ho. A més a més ara mateix, després d’un estiu molt mogut, necessite un poc de lectures estimades. Amb els compromisos de la faena i la família sempre per davant, llegiré i comentaré el que puga. En breu, més literatura ruralista.

El Figueró i Montany, en un sot o clotada. Foto de Viquipèdia

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: