LLIBRE. «Bailando sobre la tumba» de Nigel Barley (1995)

En l’últim any i mig he llegit un grapat de llibres, i m’agradaria comentar-ne alguns. Però començaré per l’últim. Com el començ del curs és tan estressant, he tingut la brillant idea de tornar-me a llegir Bailando sobre la tumba, un assaig sobre antropologia. El tenia a la vista a la meua prestatgeria, al costat dels llibres pendents. Me’l vaig llegir fa uns quinze anys, i no em pregunteu per què ho he tornat a fer.

Nigel Barley, el seu autor, va aconseguir certa notorietat fa anys amb L’antropòleg innocent i Una plaga d’erugues, uns llibres ben entretinguts, on explicava les seues experiències amb els dowayo, una tribu de Camerun, on va anar a fer el seu treball de camp.

Bailando sobre la tumba, amb el subtítol Encuentros con la muerte (???), és un assaig ple d’historietes que intenta seguir l’estil de L’antropòleg innocent, sobre com diversos pobles afronten el fet definitiu de la mort. No busqueu consells, ni judicis, ni tan sols conclusions. És un relat un poc caòtic, de vegades amb la sensació de no anar a cap lloc, i que potser li haguera anat bé una última revisió, però està tan ple d’anècdotes i converses diguem-ne surrealistes que fa que es puga llegir amb un somriure. De vegades passa, que la no ficció de qualitat pot resultar més entretinguda que la ficció. Respecte a l’antropologia: qui amb una certa edat no s’ha llegit un llibre de Marvin Harris? A mi em va fascinar el seu Vacas, cerdos, guerras y brujas (mira, me’l tornaré a llegir), i també tinc un bon record de La hipótesis del cazador de Robert Ardley. Altra cosa són els totxos sobre antropologia pura i dura, exquisidament científics, com els de Clifford Geertz i la seua tècnica de la «descripció densa», tan densa que millor deixem-la estar.

Tornant a Bailando sobre la tumba, el llibre s’estructura en onze capítols per a intentar explicar els diversos punts de vista sobre la mort. Per exemple: la universalitat de la mort, les relacions entre vius i morts, la mort dels xiquets, la pena capital i altres morbositats. M’ha agradat especialment quan l’autor apareix en escena i il·lustra algun fet amb la seua pròpia experiència o amb exemples de la nostra cultura (eixa que anomenem «occidental»). És una manera de mirar-nos en l’espill, de practicar la tècnica etnogràfica de l’estranyament.

En el capítol 6, titulat «Morts polítiques», hi ha un fragment magnífic sobre la importància de la mort en el joc de forces polític:

«Els funerals ocupen un lloc especial en les lluites polítiques. Fent ús de la paradoxa de la mort, transformen la desfeta en triomf. Els morts esdevenen màrtirs, trofeus de la causa, prova de la seua força i, en l’enrarida atmosfera dels funeral, el dolor esdevé entusiasme polític. En el funeral de Juli Cèsar, Marc Antoni va barrejar la seua oració fúnebre amb laments ben meditats que van ser compartits per la multitud, i més tard es va mostrar una efígie de cera amb les vint-i-tres ferides de Cèsar per a escalfar els ànims.

Per alguna cosa temien les forces de seguretat britàniques els funerals de l’IRA més que els mítings i marxes dels republicans. Es feien segons el codi militar, amb homes uniformats, una arma i una boina sobre el taüt, banderes i dispars a l’aire. Com en molts rituals, els funerals de l’IRA donaven per fet qüestions molt problemàtiques, és a dir, que estaven lliurant una guerra legítima, que existia una administració separada i paral·lela de l’IRA, que tots estaven units en una lluita comuna. Que la policia o l’exèrcit intervinguessin o qüestionessin aquestes manifestacions era molestar els morts, ser rancuniós i introduir una dosi de política en el que era una mostra privada de dolor.»

Un altre fragment que potser ens toca més de prop, al capítol 8 («Metàfores per les que morim»), parla sobre la mort real i la mort social:

«En les societats tradicionals, on el tracte entre persones és més directe, les interaccions són tan riques i variades que tot individu és realment únic. En la societat urbana moderna la vida s’assenta sobre interaccions despersonalitzades entre estranys, de manera que els individus encarnen simples papers i normalment es veuen desposseïts de les seues funcions més importants mitjançant jubilacions forçoses molt abans de morir. Per això la quantitat de gent que assisteix al funeral de qualsevol persona és cada vegada menor, atès que reflecteix els lligams afectius abans que els rols socials. Açò arriba al seu extrem lògic amb el descobriment, cada vegada més freqüent, de cossos en descomposició en pisos urbans anys després d’ocórrer la mort. Socialment van deixar d’existir molt abans de morir.»

Una última cita que vull guardar-me i prou:

«El relativisme, últim refugi de la inseguretat moral i dels antropòlegs»

El llibre està ple d’aventuretes i de cites a les quals podem traure molt de suc. L’explicació del funeral del pare de l’autor a Anglaterra ens pot resultar tremendament familiar per la seua sordidesa. Un funeral gris, sense rituals definits, amb la típica hipocresia, tot això degut principalment a l’afebliment dels lligams afectius i de parentiu en les nostres societats. Per moments, m’ha semblat que estava explicant l’enterro del meu pare fa dos anys. Altre moment molt captivador ha estat l’explicació del Museu del Crim de New Scotland Yard, però molt més divertit aquest últim.

Fins ací aquest intent de ressenya després d’un any i mig sense escriure res de trellat. Però no vull acabar sense comentar una casualitat. Resulta que el llibre me’l vaig acabar ahir diumenge per la vesprada, i per la nit van emetre en «Versión española» la pel·lícula Truman, del 2015, dirigida per Cesc Gay i protagonitzada per Ricardo Darín i Javier Cámara. La pel·lícula conta la història d’un actor de teatre (R. Darín) que té un càncer terminal i rep la visita durant uns dies d’un amic que viu al Canadà (J. Cámara), i que la seua principal preocupació és trobar una llar per al seu gos Truman. També tenir una bona mort. És una pel·lícula molt bonica.

Per als alumnes potser no siga recomanable ni el llibre ni la pel·lícula. Millor pensat, potser sí, per a alguns, sí.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: