POESIA. Descobrint la poesia aràbigo-valenciana de Xarq al-Andalus

llibre-xarq-al-andalus

(Portada del llibre)

 

Mireu quin poema:

Aixecà l’esguard vers les estrelles
i elles, encisades de tanta boniquesa
van trontollar, i caure, una a una,
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, una a una.

     («Les pigues» d’Ibn al-Labbana de Dènia)

L’he trobat a un llibret sobre poesies aràbigo-valencianes que m’ha encantat, publicat l’any 1987, evidentment descatalogat, i que es titula Guia Didàctica Xarq Al-Andalus. Aquest llibret serveix per a entendre i poder treballar a l’aula uns poemes que el grup Al Tall va musicar dos anys abans, amb la col·laboració del grup Muluk el Hwa. Els autors del llibret són els professors i escriptors valencians Carme Miquel i Josep Piera. Però no ens equivoquem, no és només una proposta pedagògica ja que, tal com diuen els autors, els cants d’aquest disc «són retalls de sensibilitat i elements per al sentiment. Lletres bellíssimes i músiques colpidores s’hi uneixen per provocar emocions, per fer vibrar i sentir». La guia doncs està pensada com a una eina formativa, però complementària del que és l’autèntic objectiu: «primer sentir, gaudir, copsar la bellesa. Després, les altres qüestions.»

Té dos parts molt clares, una primera amb un breu repàs a la història d’Al-Andalus i el món islàmic valencià, amb els diferents períodes: la conquesta islàmica (711), l’emirat dependent, l’emirat independent a partir d’Abd-ar-Rahman I (756), el califat de Còrdova a partir d’Abd-ar-Rahman III (929), la crisi califal i l’inici dels regnes de taifes (entre el 1008 i el 1031), les invasions dels almoràvits (finals del segle XI) i dels almohades (mitjans del segle XII), i la desfeta final (segle XIII), de la qual només sobreviuria el regne de Granada. També trobem una notes sobre l’economia, societat i cultura d’Al-Andalus.

La segona part se centra en la literatura, en l’explicació de la vida i obra d’alguns poetes aràbigo-valencians, com són Ibn al-Labbana de Dènia, Ibn Khafaja d’Alzira, Ibn al-Zaqqaq de València, Abu Bakr al-Turtuxí de Tortosa, Al-Russafí de València i Ibn Amira d’Alzira.

La temàtica de la poesia d’aquesta època pot resultar-nos sorprenentment actual, perquè trobem cants amorosos (cassida), poemes eròtics (tagazzol), elegies, poemes populars (muwaxxaha), poemes florals (nuwaruju), sàtires polítiques i poemes filosòfics i morals (zuhd). En concret pot cridar-nos l’atenció els poemes sobre la bellesa de València, o les destructives riuades, o especialment la tristesa de l’exili, del record de la pàtria estimada i perduda, amb una emoció semblant a les famosíssimes Corrandes d’exili de Pere Quart/Joan Oliver.

A mi m’ha semblat un llibret fantàstic, utilíssim com a introducció per a la història i cultura aràbigo-valenciana medieval, la d’abans de la conquesta jaumina. Sobretot perquè als llibres de text que utilitzem a classe no solem trobar més que exasperants i avorridíssimes explicacions fossilitzades, eixutes de qualsevol molla interessant. La poesia, alguna poesia, ens refresca la història, ens permet empatitzar.

Calle ja i compartisc alguns poemes.

MÚSICA

En primer lloc, pose una llista de reproducció amb les tres cançons del disc Xarq Al-Andalus d’Al Tall que he trobat a YouTube. Per a sentir tot el disc podeu clicar en aquest enllaç a Spotify (cal registrar-se abans).

LA SÈNIA

Déu meu! La sénia vessa aigua dolça al jardí
de brancam cobert amb fulles ja madures.
Els coloms li conten tristeses, i ella
contesta amb drings de fresca música.
Com un malalt d’amor que roda i roda
l’indret d’antics encontres, i gemega
i demana per qui lluny se n’anà
i plora i plora esclatant-li els parpalls.

(Abu-l-Hasan Ali Ibn Sad Al-Whair, segle XII)

ELEGIA

El tall de les espases, ai, de ma casa
ha tacat de sang tota la plana.
El foc sofrent t’ha socarrat el rostre!
Ai, qui et mira queda mut, vessa planys.
Fugir has vist els habitants de colp,
València meua, terra desgraciada;
els monuments, enderrocs del destí,
com tu, ciutat, s’afonen i s’esborren.
Ara, jo em sent recitant per als savis
senyors que amb goig i estima la poblaven:
tu ja no ets tu, València, no ets tu:
ja no hi ha cases a les teues cases.

(Ibn Khafaja, 1058-1138)

«EPITAFI A U MATEIX»

De vora vós, amic, m’ha tret la mort,
llei fatal que ens allunya als sers humans.
Si m’ha tocat d’anar-hi a mi primer,
un dia, potser prompte, vindreu vós.
Per vida vostra i pel meu somni dolç:
No fou goig el nostre viure ardent?
Pregueu per mi, qui passeu per ma tomba
i a l’amistat pagueu la fe jurada.

(Ibn al-Zaqqaq, segle XII)

CAIGUDA D’ALZIRA

Una distància nova ens allunya dels nostres
quan ja la pàtria és lluny, en un desert convertida.
Un exili ens entristeix i ara n’esperem un altre.
La separació, com sempre, ha acomplit la seua tasca.
No tornarem mai més el Xúquer blau a veure
si els dels rojos cabells llurs llances apunten vers els nostres.

(Ibn Amira d’Alzira, segle XIII)

EL VAILET NADADOR

Vaig dur l’esguard devers un rierol
clar i lluent, transparent, com d’espill
i un bell vailet vaig veure que nadava
mirant-me amb ulls de tímida gasela.
Lluna al bell mig d’un cel net d’aigües blaves
amb galdufa semblava per l’escuma.
Núvol de perles el tapava un punt
per reeixir radiant un poc més lluny.

(Ibn al-Zaqqaq, de València)

EL CÀRREC CAPGIRA LES VIRTUTS

Per què has abandonat les nobles qualitats
amb les quals abans t’engalanaves?
Ser ministre ha canviat la teua essència?
El càrrec, certament, capgira les virtuts.

(Ibn Khafaja d’Alzira)

LA JOVE NEGRA

Nua va mostrar-se la jove negra
i aparegué la nit tota ella fosca.
Però en somriure, l’aurora vaig veure.
El seu cos va apagar la meua flama.
Més tard, al comiat, la blanca roba
brodada de volants arrossegava,
com fuig la nit deixant rere l’alba.

(Ibn Khafaja)

ABSÈNCIA

Sense parar recórrec el cel amb els meus ulls
per si de cas puc veure l’estel que mires tu.
Als rodamons viatgers els demane insistent
si cap d’ells ha sentit el seu perfum lleuger.
Només mouen els vents, em plante cara d’ells
per si el més lleu em duu qualque mos que fos teu.
Furtiu esguarde aquells a qui trobe arreu-arreu
per veure d’entreveure del teu bell rostre un tret.
Rodant camins amunt, sense meta ni rumb,
vaig buscant la cançó que em diga el nom volgut.

(Abu Bakr, de Tortosa)

EL VIATGE DE LES MANS

Tota la nit vam passar amb el vi roig de mà a mà
i els mots corrien suaus com l’oreig sobre les roses.
Parlàvem sense parar mentre la copa prenia com un alè perfumat.
I com eren de bonics, el diàleg i les confessions nostrades.
Les margarides de la seua boca, el lliri del seu coll,
el narcís de les parpelles o la rosa de les galtes
m’eren l’únic aliment, fins que l’embriaguesa
del calze i del son va relliscar pel seu cos
i va inclinar-se, llavors cap a la meua abraçada.
Jo intentava d’oposar la frescor del seu alè
al ròssec cremós que turmentava el meu cor.
En veure però com s’hi despullava les robes,
vaig apretar contra mi aquell sabre desembeinat.
Quin cos esvelt el seu! quin contacte dolcíssim!
Quin laminat més lluent! Quin vibrar les seues vores!
Tremolava el tamarit davant les meues carícies,
i joiós el sol naixent declinava el rostre ardent.
Les meues mans viatjaven avall i amunt del seu cos:
i així igual davallaven a la vall del seu melic
com pujaven i arribaven al cim dels seus pits altius.

(Ibn Khafaja)

LA RIUADA

Onades de fang, el mar de la riuada.
El cel no pot parar de plorar llàgrimes.
Badats, humiliats, els edificis
són captius caient als peus del tirà.

(Ibn Khafaja)

CARTA A UN AMIC A PROPÒSIT DE L’OCUPACIÓ DE VALÈNCIA PER JAUME I

Què tens als ulls que no pares de plorar?
Què té el teu cor que ja no troba assossec?
Pateixes la ferida d’una bella que ha partit?
És la joventut perduda que et torna com un miratge?
O és el temps que ha dut dolors com cap crònica no diu?
Tot un mar de tristors ens brama a les entranyes!
Tots els cors desesperats cremen amb flames eternes!
València, ara en mans d’un infidel que n’ha fet llar,
talment un camp de misèries venut per molts traïdors.
Què en faran dels monuments aquesta gent enemiga?
La ciutat era tan bella amb els seus jardins i rius
que les nits totes tenien un dolç perfum a narcís.

(Ibn Amina)

NOSTÀLGIA

Amics que aneu, germans de passió,
porteu el meu trist cor a la pàtria llunyana,
València, de la qual guarde el nom,
talismà de la pena, el meu cor tan distant.
Com amnistiats d’un exili us veig
quan en arribar allí direu a tots
la pena d’un nostàlgic que pateix.
Com n’heu fet comiat sense besades
a les sandàlies que han de xafar
el meu pont de Maan, a la Russafa!

ELEGIA VALENCIANA

Amics, què té el desert que s’ha amerat de perfum?
Què tenen els genets que els caps tomben com borratxos?
S’ha desfet l’almesc pel camí del zèfir
o és que algú ha dit el nom de València?
Amics, atureu-vos amb mi; parlar d’ella
em du la frescor de l’aigua a les entranyes ardents.
Atureu-vos de gust i assacieu-vos la set,
la pluja ha de vindre a regar la Russafa i el Pont.
És la meua terra i enllà, essent un ocellet
vaig emplomar les ales i vaig tindre el meu niu.
Inici de vida dolça en ser fadrí primerenc.
No em permeta Déu que oblide que em seduí adolescent.
Enllà ens mudàvem les robes, precioses de joventut,
i ara anem nus d’ornaments tot i que ella duga flocs.
Ai la llar dels anys primers! Com de lluny ens hem quedat!
Ai país que ara recorde xop de llàgrimes vermelles!
Ser la pàtria d’un infant obliga a estimar-la sempre?
Cap terra no hi ha semblant, plena d’almesc i jardins;
els rierols, les ribes teixides d’or i argent
que són flors, farcides del blanc camí de la nit.
Bella com allò millor d’una vida que fou dolça,
alegre com l’instant tendre de la joventut perduda.
Diuen: el paradís ens descrius. Jo els conteste:
“i com preteneu que siga l’altre paradís d’enllà?”.
València és la maragda per on corre un riu de perles.
És la bellíssima dama que Déu féu jove i eterna.
València té els matins lluents, pel sol
que juga amb el mar i corre per l’Albufera.
Els vents harquen les estrelles amb llurs flors
i cap dimoni, per por, no s’acosta molt prop d’ella.
Tot i la separació que ens fa distants i tan lluny
València és la perla blanca que em du llum per allà on vaig.

Ella és la pàtria que estime, davant la qual sóc humil.
Mai no vaig abandonar-la, mai no vaig abandonar-la,
m’obligaren a partir.

(Al-Russafi)

UN TEXT DESCRIPTIU

«València es troba prop d’un llac i de l’eixauc d’un riu que la voreja pel nord. Està situada a la regió oriental d’Al-Andalus, en un dels indrets de major bellesa. L’envolten hortes i séquies, no s’hi sent res més que la remor de l’aigua corrent que es ramifica estenent-se pertot arreu, i els refilets i marrucs d’una infinitat d’ocells cantaires.

Vora la mar Mediterrània es troba la seua bella Albufera. En eixir de la ciutat hi ha arreu delitosos llocs d’esbargiment… De gran amenitat i esplai és la Russafa, lloc predilecte d’Ibn Amir…

Hom diu que la claror de la llum de València és superior a la de les altres ciutats d’Al-Andalus, i és veritat, perquè l’atmosfera hi és sempre resplendent, sense que mai res no arribe a enterbolir-la».

(Al-Adjubí)

UN POC DE CONTRAST

Però no tot és tan bonic, comparem amb altres testimonis:

«La ciutat de València és considerada com un paradís, però té defectes que només l’experiència hi descobreix. Al defora tot són flors, però al dedins és només un toll de brutor».

(Ibn Al-Sumaysir)

«Quin disgust em produeix València! No hi puc pegar un ull en tota la nit, car les puces hi ballen al so del cant dels mosquits».

(Al-Mudzrí)

MAPA amb els regnes de taifa al voltant del 1100:

taifas-1100

Anuncis

One Response to POESIA. Descobrint la poesia aràbigo-valenciana de Xarq al-Andalus

  1. Retroenllaç: TEMA. L’Islam. La seua expansió i al-Àndalus | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: