LECTURES. Gombrich i altres coses de llegir

breu-historia-del-mon_ernst-h-gombrich

Aquest primer trimestre de curs he fet una cosa que no s’ha de fer: vaig posar als alumnes un treball sobre un llibre. Ho vaig fer en 1r de BAT, a l’assignatura d’Història del Món Contemporani. El treball en sí no era difícil: havien de triar un llibre d’entre sis que els oferia, llegir-lo,  apuntar allò que més els cridava l’atenció i presentar-me una breu ressenya (3 pàgines). Sobretot els demanava que m’explicaren la seua experiència de lectura, i que foren sincers.

Els llibres que els vaig proposar eren els següents: Breu història del món d’Ernst H. Gombrich, Moments estel·lars de la humanitat d’Stefan Zweig, Civilización de Kenneth Clark, Sobre la llibertat de John Stuart Mill, Los sueños de la razón de José Antonio Marina, i per acabar la llista vaig posar un llibre que no m’agrada, i ho vaig fer per covardia, per si de cas. Aquest últim és una lectura típica d’institut, la novel·la Júlia d’Isabel-Clara Simó. Al final la gran majora va triar Júlia, segons em van dir perquè el tenien per casa, encara que la raó més probable és que vaig cometre l’error de dir-los que era el més facilet, que el podien triar si només volien complir amb el treball, i també supose que li donarà punts a aquest llibre el fet que hi ha multitud de “treballs” sobre Júlia al Rincón de Vago.

Per a fer aquest treball tenien dos mesos, i cada quinze dies féiem “tutories de la lectura”, però no va servir per a molt i al final la majoria va presentar un treball normalet, per a passar l’expedient, encara que les anotacions sinceres dels alumnes han sigut molt divertides, del tipus “el llibre és horrorós” o “avorridíssim”, o “només el recomanaria a algú que no pot dormir”. La pròxima volta que propose llegir un llibre he de millorar el plantejament de l’activitat. Queda pendent, perquè encara no sé com fer-ho.

Dic que no s’ha d’obligar a llegir perquè les lectures obligatòries solen ser una bona manera d’odiar la lectura, però també estic segur que sense lectures el Batxillerat no té cap gràcia ni sentit. En definitiva, no és fàcil trobar-li el punt a l’assumpte. Jo sempre he llegit, però reconec que les lectures “acadèmiques” em feien molta mandra, i el pitjor de tot era eixa sensació amarga de tenir professors que no llegien res i que manaven llegir com un ritual buit, com un acte administratiu, sense cap transfons més enllà de complir amb el que s’espera d’ells. La lectura com a dogma o com a simulacre pedagògic, un verí mental. Supose que també és una vacuna magnífica per a futures temptatives.

Dels sis llibres que vaig proposar em faltava per llegir la Breu història del món de Gombrich. Em vaig arriscar a posar-lo perquè volia llegir-lo des de feia temps i perquè dos persones me n’havien parlat molt bé, una d’elles Alfred Boluda, un gran company de l’IES Ribera de Xàtiva. És un llibre que va escriure Gombrich quan era jove, allà per l’any 1935, abans de ser un reconegut historiador de l’art i el famós autor de la Història de l’Art de Gombrich (que tinc pendent!). El va escriure en apenes cinc o sis setmanes, i el seu objectiu era explicar de manera fàcil la història als més joves. Quan pot fuig de les dades i presenta la història com un relat atractiu i de superació de l’ésser humà. És un llibre que no ha envellit malament i es deixa llegir amb fluïdesa. Sobretot resulta un repàs agradable per la típica història universal (ja sabeu, bàsicament eurocèntrica), i sempre hi ha coses que no sabem o que havíem oblidat, anècdotes interessants i també alguna reflexió bonica que ens pot fer somriure.

Compartisc un fragment:

“Fixa’t bé en els milions de bombolles blanques que neixen i moren amb cada onada. Sempre en neixen de noves, que desapareixen al ritme regular de l’onada. La cresta de l’onada les sosté només uns quants segons, després cauen i ja no són res. Ja ho veus, cada un de nosaltres no és més que una d’aquestes bombolles, una gota diminuta en l’onada dels temps que avança cap al futur incert i nebulós. Apareixem, mirem al nostre entorn i, abans que ens n’adonem, ja hem desaparegut. No ens veuen pas, en el gran corrent del temps. Sempre n’hi ha de nous. I el que anomenem el nostre destí, no és més que la nostra lluita entre la multitud de gotetes en l’amunt i avall de l’onada. Cal que fem ús d’aquest instant: val la pena.”

Doncs això, que val la pena.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: