BONDAT. Carles Capdevila i l’ús de la llibertat de premsa

carles_capdevila

Vull compartir (i guardar-me) el discurs que Carles Capdevila ha fet a l’arreplegar el Premi Nacional de Comunicació (2016). Parla de diverses coses i destaca el tema de la llibertat de premsa, de l’ús que els periodistes en fan i de les pressions del poder, i també parla de la bondat, de les persones que ajuden a persones.

El motiu de compartir-lo és perquè en 1r de BAT estem veient la Revolució Francesa i tot això dels Drets de l’Home i el Ciutadà, el rotllo de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i també la importància del quart poder, el de la premsa i la informació. La veritat és que m’agradaria que llegirem aquest text en classe, mentre veiem el vídeo. Si no passa res, ho farem el pròxim dilluns (de vegades mola manar i ser el profe).

Unes notes de la persona: Carles Capdevila i Plandiura és llicenciat en filosofia i periodista. Ha treballat a diversos mitjans de comunicació. Últimament ha sigut director-fundador del diari ARA i professor de Comunicació a la Universitat de Barcelona. També és conegut per les seues conferències sobre l’educació dels fills (és pare de quatre, sí, quatre). Enllaç al seu web: http://www.carlescapdevila.com/

Els recursos:

Discurs per a imprimir (en pdf)

– Font original: Discurs a l’ara.cat

– Vídeo del discurs:

Discurs de Carles Capdevila

“Hola a tothom. M’ha fet molta gràcia que em diguessin que parlés només 2 minuts. Es nota que no em coneixen. Donar-li a algú el Premi Nacional de Comunicació i no deixar-lo parlar a gust no és un premi, és un càstig. Si fos el Premi Nacional de Mim ho entendria però aquest, no. Si jo dos minuts ja els gasto només per dir que no faré dos minuts.

Estic molt content. Tinc molta sort, molta. Ara corro el risc de quedar xulo dient el que diré, però és el tercer cop que recullo un Premi Nacional. Els dos primers eren molt col·lectius. Un era a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, i en Bassas va deixar que l’acompanyés a l’escenari, potser pensant que així li trauria menys pífies a l’APM. No ho vas aconseguir, però t’ho agraeixo. El segon el vaig recollir en nom de l’ARA, en la categoria digital. Eren col·lectius, però jo els sentia molt meus, havia deixat la pell en els dos projectes. El d’avui és curiós perquè és molt meu, du el meu nom, i el sento poc meu, el sento de molta gent.

El sento dels lectors i sobretot dels subscriptors que se’n van fer abans que sortíssim fa sis anys. Gràcies, ens aixequem cada dia a fer el diari per a vosaltres, en sou els autèntics amos.

Sento que el premi és de la redacció de l’ARA, a la qual mai agrairé prou el seu compromís, generositat i energia per aixecar aquest projecte boig que avui és una realitat gràcies a ells. Us estimo.

I com que me’l donen per portar l’educació i la vida quotidiana als mitjans, sento que el premi és molt dels mestres, i les infermeres, i els educadors i treballadors socials, i els voluntaris, monitors d’esplai, i els científics i la gent de la cultura i els emprenedors socials i tots els treballadors del Tercer Sector. Són el meu tema preferit, la gent que admiro, és un honor poder-me considerar el seu portaveu, i m’emociona com ho celebren cada cop que rebo un premi, com si fos seu. I tenen raó. Celebreu-lo com si fos vostre, perquè és ben vostre.

I vull aprofitar el premi que diu que em donen per l’ètica i la dignitat, que això és exageradíssim i perillós, perquè ens infla l’ego i massa inflat que el tenim ja els periodistes, per dir que el visc només com un avançament, com una responsabilitat, com una guia del que hauria de ser, com una invitació a treballar cada cop amb mes ètica i dignitat per acabar de guanyar-me el premi del tot, i a treballar de valent i cada dia per promoure l’ètica i la dignitat, a la vida i al periodisme.

I per això necessito dir-vos dir 5 coses, només 5. Numerades.

U. El periodisme no és innocent. Els periodistes quan ens convé anem de ‘guais’ i defensem la nostra influència, però quan el món va cap al desastre, com ara, dissimulem i de forma hipòcrita diem que som simples miralls del que passa. No és això, companys. En som còmplices, d’aquest món mediàtic que dóna veu al que crida més, on és més fàcil sortir a la tele a fer l’idiota que sortir-hi per la teva preparació. Hem d’assumir la responsabilitat i fer mitjans ben educats i educadors, ben intencionats, que filtrin la mentida i no es conformin amb un espectacle de sí o no, sense matisos, disfressat d’informació i anàlisi.

Els mitjans hem de defensar la cultura per sobre de la incultura. No sabem el nom dels científics que ens salvaran la vida perquè ocupem la memòria sabent el nom de ximples que fomenten el pitjor de la conducta humana. És culpa nostra, prou de dir que és el que vol l’audiència. Hi ha proves que es pot arribar a molta gent fent productes de qualitat, que alimentin la ment i l’ànima en lloc d’intoxicar i excitar el pitjor de la gent. El que passa és que per fer això cal més esforç, més talent, més feina. Doncs au, a pencar i no a ser altaveu de cridaners, arrogants, estafadors, poderosos prepotents i mentiders.

Dos. El periodisme està al mig entre els poders i les persones, i ens hem equivocat perquè ens hem acostat més als poders que a les persones. Ens estem oblidant de parlar de la realitat de cada dia mentre convertim en protagonistes absoluts aquest circ de famosets, tertulians i declaracions polítiques, una olla de grills, una gran tertúlia global que és un teatret sobreactuat, una farsa que cansa. I els periodistes que ens va bé, els afortunats que tenim feina i tribunes i ens donen premis, caiem en la temptació de considerar-nos part dels elegits, de l’elit, en lloc d’assumir que el nostre lloc és ser portaveus de les persones. I sobretot de les persones que pateixen. I per tant com mes lluny dels que les fan patir, millor.

Tres. Reclamo més veritat als mitjans. I sobretot menys mentida, i menys ficció i menys sobreactuació i menys cinisme. Hem de ser més humils i autocrítics, abandonar les llotges VIP i els reservats de restaurants i trepitjar més el carrer o les sales d’espera dels hospitals o els barris. Comencem per les veritats intimes, les de cadascú. I expliquem la feinada de tota la gent que cada dia treballa de forma artesanal per arreglar el món amb les mans. Ells no necessiten el protagonisme, per això no el busquen, no tenen gabinets de premsa, no pressionen, estan massa enfeinats, però la societat sí que necessita saber què fan, perquè quan saps què fa la gent que arregla el món, la majoria voluntaris, recuperes l’esperança en la utopia que ens queda, una utopia que pot semblar d’estar per casa, la de les petites revolucions individuals de cada dia fins a transformar-ho tot.

Quatre. Per avançar hem d’admetre dues veritats lletges i incòmodes. Els poders, tots ells, no suporten la llibertat de premsa. Aquesta va ser la meva gran decepció durant els 5 anys que vaig dirigir l’ARA. El desvergonyiment amb què reps pressions i amenaces indica una mala salut democràtica. Els polítics es prenen massa seriosament el que publiquem, el periodisme polític cau massa en el joc de l’intercanvi de favors, i els qui ens governen acaben obsessionats amb què diem d’ells i hi dediquen massa temps i massa energies. Les hores que havia de dedicar a atendre algú amb poder per un breu de 5 línies, pensava: si aquest home em dedica tant temps a mi i aquesta ‘xorrada’, quan es dedica a treballar al servei dels que l’han votat? La llibertat de premsa no es defensa parlant-ne, elogiant-la, amb bla bla bla. No fem doble discurs. M’ha felicitat gent per aquest premi que em feia la vida impossible com a director i conspirava tant com podia perquè no fóssim independents. Prou cinisme. La llibertat de premsa la defensem els periodistes no cedint a pressions i l’haurien de defensar els poders tenint la dignitat de no emprenyar tant. Els més descarats són els poders econòmics, valgui la redundància. Aquests si et descuides volen posar ells el titular i la foto, van molt sobrats. També volen posar governs, i sempre des de despatxos foscos. Són un perill enorme per a la democràcia i la llibertat. Per això el periodisme necessita que els lectors paguin pels continguts, només sent independents serem útils. El que passa és que si no som independents no pagaran pels continguts. És l’hora de ser valents i coherents.

I cinc. Hi ha un col·lectiu que adoro i que és ignorat i silenciat pels mitjans. El de les persones que tenen cura de les persones. He necessitat estar malalt per descobrir els infermers i –sobretot– les infermeres. Per a mi eren igual de transparents que per a tothom. I ara sé que el de les meves estimades infermeres, de les quals aspiro a presidir el club de fans, és un col·lectiu que aguanta i humanitza la medicina i que demostra cada minut que tenir cura és molt més que curar.

M’interessa la gent que pateix i la gent que té cura de les persones. Educadors, voluntaris, personal sanitari. I un munt de familiars. La cura de les persones solen fer-la les dones, és silenciada, poc valorada, no remunerada, o mal pagada. Els grans pressupostos són militars i tecnològics i financers, en un món de testosterona, perquè els poders encara són vergonyosament mascles i masclistes, i per l’activitat que ens fa més persones, la més important, la imprescindible, cuidar-nos els uns als altres, pocs diners i cap rellevància pública. El temps que em quedi com a periodista el vull dedicar a aquests herois: les persones que tenen cura de les persones, les que anomeno “persones persones”. Persones que es dediquen a ser persones i cuidar persones.

I acabo dient que el premi l’accepto amb entusiasme i agraïment, però el vull cedir a una persona que tinc molt a mà, que és un exemple de tot el que he dit, tota la vida ha tingut cura de les persones, és una dona que pateix i que lluita, i és l’exemple del poder absolut de l’amor incondicional. Aquest premi el regalo a la mare que em va parir. Tot teu, mama.

Gràcies a tothom per la paciència aquests dos minuts llargs.”

Per si en voleu més a la xarxa es poden trobar nombrosos articles i vídeos de Carles Capdevila. Compartisc una conferència sobre el fet de tenir fills i la seua educació, que com a pare m’encanta:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: