LLIBRE. «Records de la darrera carlinada» de Marian Vayreda (1898)

Records-darrera-carlinada-Vayreda-Avenç

Un dels capítols potser menys coneguts de la història d’Espanya del segle XIX és el carlisme i les tres guerres (civils) que hi van haver. El llibre de Records de la darrera carlinada de Marian Vayreda (1898) és un testimoni d’un participant en l’última guerra carlista, a terres de Catalunya. Resulta un llibre atractiu perquè en tenim pocs de testimonis, i perquè és un relat sincer del patetisme i la sordidesa d’aquesta guerra, un continu de marxes i contramarxes i fets sagnants poc gloriosos.

Marian Vayreda (1853-1903), l’autor, va participar en aquesta guerra quan era molt jove i va arribar a ser oficial de cavalleria, a les ordres del famós general Savalls. Anys després va voler deixar el seu testimoni i ho va fer amb una gran qualitat literària. És més conegut per la seua obra pòstuma La punyalada (1904).

Al llibre trobem històries i anècdotes de primera mà que ens ajuden a entendre un poc l’ambient del bàndol carlista i els seus arguments. El mateix Vayreda ens explica per què era carlista: per una banda per tradició familiar, però també per por a “l’onada revolucionària”, per defensa de la tradició catòlica, també per inquietuds i lectures personals, i en destaca un aspecte molt interessant vist des d’ara: la defensa de la terra. Per això, quan Carles VII va signar el decret de restauració dels Furs, segons Vayreda:

“portat per un intens amor a les coses de casa, pressentia la reconstitució de la nostra antiga nacionalitat i la resurrecció d’una federació espanyola com a única reparació de punyents injustícies i desastrosos errors polítics. Així concebia jo el carlisme, i així vaig acceptar-lo.”

De tota manera gran part del llibre són descripcions de batalletes, persones i accions de guerra amb poca fortuna i encara menys honor. A l’estar escrit vint-i-cinc anys després dels fets l’autor ja és un home madur, desenganyat, i que recorda aquells anys amb un poc melangia i molt d’escepticisme. Per exemple, quan descriu una càrrega de cavalleria crida l’atenció la diferència entre la realitat i la percepció que en tenim, producte de tantes pel·lícules:

“Els cavalls esverats i trastornats per la carrera, els crits i els espetecs, ens dificultaven, amb llurs moviments, carregar les armes, i, carregades, ens era molt difícil fer punteria. Quant a l’arma blanca, és més il·lusòria encara en mans d’un cavaller que d’un infant. És clar que, si els cavalls es tiressin sobre l’enemic, potejant-lo, podrien facilitar molt la tasca de llurs amos, que no haurien de fer més que rematar; però són bèsties i, com a tals, estan exemptes dels odis dels homes. Per als cavalls, el pobre que, com ells, camina per les seves cames, tant si fuig com si planta cara, no és cap enemic, i llur instint, abans que a trepitjar-lo, els porta a apartars-se’n per no fer-li mal, allunyant el cavaller del seu objectiu.”

O també quan repassa com n’és de valuosa la vida:

“Un vell filòsof, de llarga barretina i calces amb davantal, em deia un dia, escalfant-nos al foc de la llar:

— La vida és com un pa de crostons: quan l’encetem, en fem balafiu i fins en tirem als gossos, però quan s’acaba, quan ja no en queden més que els darrers rosegons, secs i florits, el companegem com a relíquies i fins el disputem amb la família.

I és ben cert. […] quan la vida és encara una finca lliure de gravàmens i hipoteques, a penes l’estimem en res i ens la juguem a cara i creu.

És quan el cap ja se’ns acota i les cames ens tremolen pel pes dels anys; quan ja sentim fred als ossos i al cor i, mastegats pels desenganys i esfullades les il·lusions, res ens queda per donar ni res a esperar, com no sigui de l’altra vida; en fi, quan ja la nostra naturalesa és capital gastat, sense esperances de rehabilitació, és llavors que ens agafem al món, com un nàufrag a una taula podrida; és llavors que sentim tot el desig d’anar tirant, i volem salvar aquest pilot de runes, com si el viure, encara que sigui en perpetu gemec, tingui grans atractius.”

Aquest visió de la vida contrasta amb el vigor i la despreocupació juvenil, i la banalitat de les batalles, com la desfeta del Prat de Lluçanés, descrita unes pàgines més avant, on la mort en les guerres no té gens d’heroic i massa d’absurd.

Crec que als alumnes els pot agradar aquest llibre. El recomane vivament .

Per cert, hi ha un Dossier de Lectura amb recursos interessantíssims i molt ben triats a l’editorial L’Avenç.

Una digressió final, canviant de tema, en un moment donat Vayreda parla de “boines vermelles, blaves i de color d’ala de mosca”. És la segona vegada en un mes que trobe aquest estrany color: la primera a Girona, un llibre de records, i ara ací. Serà una fórmula típica de terres de Girona, o és que Josep Pla li ho va copiar?

Per si de cas, afig unes notes respecte al CARLISME:

Al llarg del segle XIX els intents de consolidar el liberalisme van suposar una acció de renovació de l’organització política i administrativa de l’Estat, amb les desamortitzacions de béns eclesiàstics, un decidit centralisme burocràtic, reformes en hisenda, un nou paper per la corona, etc. Açò va provocar una reacció forta d’alguns sectors socials que no entenien aquest canvis o els consideraven un perill, i defenien una tornada cap al conservadurisme, el tradicionalisme i també un cert revifament del foralisme. Aquest moviment s’anomena carlisme perquè es va manifestar en la defensa dels drets successoris de la branca de Carles, el germà de Ferran VII que va faltar el 1833, i que va ser proclamat rei amb el nom de Carles V pels seus seguidors.

Aquest afer del carlisme ha quedat un poc marginat en les explicacions del segle XIX, perquè a hores d’ara no té cap continuïtat. No obstant això van ser un element fonamental en la història d’aquest segle, amb tres guerres (civils). La primera fou de 1833 a 1840, durant la regència de Maria Cristina; la segona de 1846 a 1848, molt més reduïda; i la tercera fou aprofitant el desordre del Sexenni Democràtic, de 1872 a 1876. També, no oblidem que a la Guerra Civil (1936-1939) els carlistes, anomenats requetés, van participar decididament en el bàndol nacionalista, i van ser decissius en llocs com Navarra, on el General Mola, el “director”, va dirigir la sublevació contra la República. Un any després les forces polítiques dels sublevants van ser unificades en un partit únic, amb un nom ben pompós, l’anomenat partit “FET y de las JONS”, és a dir: Falange Española Tradicionalista y de las Junta de Ofensiva Nacional Sindicalista. Del carlisme només restava la boina roja i allò de “Tradicionalista”, i es van aigualir durant el llarg franquisme. A la transició van tornar aparéixer un poc, fins i tot com a “demòcrates”, però va ser un no-res.

Per als que tingueu ganes de més, us recomane el programa de ràdio Las guerras carlistas, de Documentos RNE, emés el 17/11/2011 però que es pot escoltar per Internet o descarregar-lo. És un repàs boníssim de les tres guerres carlines en només 55 minuts.

One Response to LLIBRE. «Records de la darrera carlinada» de Marian Vayreda (1898)

  1. Retroenllaç: TEMA Espanya. El Sexenni democràtic (1868-1874) | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: