LLIBRE. «Girona, un llibre de records» de Josep Pla (1952)

girona-un-llibre-de-records_josep-pla

Sorprenentment he pogut llegir Girona, un llibre de records a un càmping de la vall de Baztan, a la Navarra verda i basca, on he passat una setmana amb la família i uns bons amics. Per a mi, llegir en estiu és tan difícil com durant la resta de l’any, és una qüestió de passar un poc de son, i a Baztan les nits eren fresques i molt tranquil·les.

Tenia ganes de retornar a Josep Pla. Fa un any i mig vaig llegir la seua obra El quadern gris, vaig penjar la corresponent ressenya i em vaig quedar amb ganes de més, però sense pressa. Ara, després d’un any frenètic, he pogut compensar un poc el deure i el desig.

Resulta que Girona, un llibre de records és un llibre de memòries que se centra en l’època estudiantil d’un joveníssim Pla, el qual va anar a parar a l’internat dels maristes de Girona, a principis del segle XX, per a estudiar el batxillerat a l’institut de la ciutat. Es veu que va escriure aquest llibre trenta anys més tard, i es va amagar darrere de les suposades memòries d’un tal Albert Ferrer, un recurs molt gastat que no va enganyar a ningú. Cal tenir en compte que al llibre “no passa res”, és a dir que no hi ha una acció del tipus plantejament, nus i desenllaç, ni una trama amb suspens. No, llegir un Pla no va d’això. Supose que llegir a Josep Pla és deixar córrer la vista per les línies, sense ambició, i deixar-te portar pel llenguatge. Són paraules, però quines paraules!

Sembla ser que aquest llibre no va agradar massa en Girona quan es va publicar, allà pel 1952, per alguns comentaris, però crec que ja li agradaria a qualsevol ciutat tenir dedicada una obra així. Per la meua part he estat a Girona en tres o quatre ocasions, molt de passada, i després de llegir aquest llibre tinc moltíssimes ganes de tornar amb calma, i passejar per molts dels llocs que hi apareixen, i en especial caminar sota els plataners de la Devesa, recórrer la Catedral tal com recomana, admirar l’agulla de Sant Feliu o comprovar la violació del claustre de Sant Pere de Galligants.

Per acabar, confesse que he gaudit molt subratllant alguns fragments de Girona, un llibre de records. Vull compartir-ne uns quants (per als profes, atenció al que diu sobre l’ensenyament):

Color reumàtic:

«Girona és una ciutat una mica humida, d’un color gris molt acusat, i, si fos possible que la paraula reuma ens evoqués un color determinat, Girona seria de color reumàtic.»

Analfabetisme pur:

«L’ingent esforç que fan, a l’època de l’educació, determinades, nombroses criatures, per no sortir de l’analfabetisme pur és un fet que fa una gran impressió. És un fet que ha estat poc remarcat per educadors i pedagogs. Aquesta contundent voluntat d’analfabetisme, conscient i lúcida, crea de vegades persones d’un sentit comú acusadíssim, d’unes condicions de força i d’audàcia per a la vida infinitament superiors a les de la immensa majoria, mediocre il·lustrada.»

Les cases sobre el riu Onyar

«Tot aquest munt immens de matèria té un aire de desferra suada i de ruïna viva. Tot sembla aguantar-s’hi en equilibri inestable, però tot s’hi aguanta dret i la vida hi posa aquella mica de moviment que necessita: es veu un gos que lladra entre els barrots d’un balcó, un gat que dorm a la repisa d’un terrat, unes criatures pàl·lides que juguen dins del marc d’una finestra, un home que surt solemnement d’una porteta cordant-se la bragueta, una mica de fum que puja d’una lluerna… Mentrestant, es produeix la caiguda indefectible de les cases al riu, del regalim d’aigua equívoca, i sovint se sent un xap sorollós, que és el xoc que fa, en arribar a baix, algun objecte miserable, de descripció impossible. El color de fons de tot plegat és un ocre siena verdós i sobre aquests colors hi ha les persianes verdes.»

Sobre la història:

«La desgràcia de la història és que tot s’hi torna cromo, a la llarga.»

La Biblioteca Provincial:

«La Biblioteca Provincial tenia una característica molt curiosa: no hi anava mai ningú a llegir. Llevat del bibliotecari que n’obria la porta, gairebé cada dia, en els cinc anys de la meva estada a l’institut, no hi vaig veure entrar mai ànima vivent. […] En contrast amb el paisatge lluminós i vivent, els llibres, tocats pel color de la pols —entre groguenc i ala de mosca—, tenien un aire pansit i cadavèric.»

El progrés mecànic:

«El progrés mecànic fa pensar constantment en el pessimisme dels antics i demostra que l’home és un ésser trist, febrós i indescriptiblement ensopit.»

L’ensenyament i els professors:

«L’institut era una casa on suspenien o aprovaven. Era una visió que no passava de més enllà del nas. […]

—Els catedràtics podrien fer més… —solia dir-se llavors.

Però jo em pregunto: ¿Què és exactament el que haurien pogut fer de més els catedràtics? L’Estat els havia ungits amb el títol de mestre, de catedràtic; però a la majoria, si alguna cosa els faltava, era precisament la vocació d’ensenyar. Ells sabien l’assignatura; estic segur que la sabien de memòria; estic segur que sabien molt més del que l’assignatura marcava. Per a obtenir la credencial que ostentaven els havien demanat de repetir de memòria l’assignatura que pretenien ensenyar. El que no els havia demanat ningú era el grau de vocació per ensenyar-la. Així, la majoria feien de mestres, de catedràtics, sense tenir el menor interès en la professió que exercitaven. […] L’ensenyament, la càtedra, era per a ells un sou de trobes, un suplement, una propina mensual. En tant que mestres, eren uns éssers de luxe; l’activitat d’ensenyar, d’una intranscendència total.

Per això els estudis de batxillerat, en aquella època, no eren res més que un esforç de memòria mecànica i superficial per assimilar una seriació, unes llistes, uns catàlegs, d’altra banda primaris, del món exterior. No vaig veure mai que hom promogués l’estudi de les relacions de les coses, d’alguna forma de síntesi orgànica, que s’excités la gimnàstica mental. Tot això hauria implicat una imaginació, una emoció, un interès que mancava; en definitiva, hauria implicat una relació entre mestre i deixeble constant. La pedagogia és una passió, un desfici, un impuls vital. De fet, estàvem lligats amb els catedràtics amb els mateixos vincles que uneixen una cotorra amb el seu propietari; aquest té el dret d’interpel·lar l’animalet, i la cotorra, si li sembla bé, de contestar-li. […]

Era una instrucció destinada a crear un país de primaris, una buidor total en els esperits, una taula rasa.»

UNA RECOMANACIÓ FINAL:

El programa Documentos RNE, del 26 d’agost de 2015, va emetre un magnífic reportatge radiofònic titulat «Josep Pla: el payés cosmopolita». Dura uns cinquanta minuts. Evidentment és en castellà (ja sabeu, Radio Nacional…). Multitud d’àudios de RNE es poden sentir per Internet o podeu baixar-los per a sentir-los més endavant. Tinc al cotxe diversos programes gravats al llapis USB, per si en algun trajecte es dóna l’oportunitat. Ahir, baixant de Navarra, la meua dona i jo el vam poder sentir sencer (per sort els xiquets estaven callats, mirant el paisatge cada vegada més groc).

2 Responses to LLIBRE. «Girona, un llibre de records» de Josep Pla (1952)

  1. Retroenllaç: LLIBRE. «Records de la darrera carlinada» de Marian Vayreda (1898) | HISTORIATA

  2. Retroenllaç: LLIBRES. La llista Iborra | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: