LLIBRE. «Contra les aules», de Tomàs Llopis (2016), les memòries d’un professor valencià

contra_les_aules_tomas_llopis

El dia del meu sant, fa unes setmanes, em vaig autoregalar Contra les aules de Tomàs Llopis, un llibre de memòries.

Llegir un llibre de memòries és una de les maneres més educades que conec de dotorejar la vida d’una altra persona, i si aquestes memòries fan referència a alguna cosa que t’apassiona i estan ben escrites, poden esdevenir una lectura molt entretinguda. Per sort, la literatura no només és ficció.

Tomàs Llopis és el seu autor, i encara que no el conec personalment som “amics” al Facebook i compartim algunes dèries i il·lusions. Tomàs va nàixer a Beniarbeig (la Marina Alta), va ser alumne durant el franquisme, i professor durant la transició a la democràcia, durant els anys de les incerteses i dubtes del progressisme valencià, i finalment durant els dos decennis de poder omnímode del Partit Popular, uns anys plens de corrupció i d’atacs a qualsevol senya d’identitat valenciana que no fóra “Para ofrendar nuevas glorias…”. Tomàs es va jubilar el 2014, poc abans del canvi polític que ara estem vivint, i va aprofitar l’ocasió per a ordenar les seues experiències i escriure aquest testimoni.

Un llibre així tampoc és res nou, llibres de professors i sobre professors n’hi ha una pila. Farà temps vaig llegir i ressenyar El professor de Frank McCourt i Mal d’escola de Daniel Pennac, dos llibres que em van encantar. La diferència, la gran diferència, és que estem davant d’un professor nostre, que ens explica l’èpica quotidiana del fet d’haver sigut professor de llengua i literatura catalana al País Valencià, quan no es podia dir ni “catalana” ni “País”, o te la jugaves.

El que més m’ha agradat de Contra les aules és la seua honestedat i el to col·loquial de qui vol contar-te una història, la seua, sense grans escarafalls. Malgrat que m’ha semblat un relat molt lineal i que de vegades cau en detalls “administratius”, que als lectors en general no ens importen massa, considere que és un llibre important perquè és el testimoni d’una persona que té molt a dir sobre una època difícil per a la cultura valenciana, amb un compromís clar per mantenir la “flama” del valencià. A més a més destil·la passió per la seua faena, per la literatura (la catalana i la universal, amb traduccions de la màxima qualitat), pels seus alumnes, i també, disculpeu el to emfàtic, pel seu poble i el seu país.

Per si no fóra poc, per a un professor aquest llibre és tot un compendi de situacions, activitats i pràctiques docents; per a un alumne (tots n’hem sigut) és un exercici d’empatia, de veure què pensa i sent “l’altra part”; per a qualsevol persona, és un llibre molt agradable de llegir.

Finalment, per a un historiador, la importància d’aquestes memòries radica en la nostra història recent, i que durant molts anys els valencians hem viscut enmig d’una bipolaritat esgotadora. Intentaré explicar-ho el millor que puga: durant més de trenta anys semblava que al País Valencià hi havia dos països. El primer país, el més visible, el que alguns volien que fora únic i uniforme, era el que trobàvem a uns mitjans de comunicació tímids o totalment venuts al poder; era (és) un país tremendament conservador, que fa apologia de la ignorància; amb una gran supèrbia de les elits econòmiques, vinculades a un catolicisme socialment molt reaccionari; amb un espanyolisme agressiu sense complexos (recordeu a Guillem Agulló?); amb el valencià com a un element merament folclòric, sense prestigi, motiu de burla (“el caloret”); amb una il·lusió de riquesa provocada per les grans inversions i les macrofestes, tot això finançat amb un deute que tardarem anys en pagar; amb una corrupció immensa i naturalitzada, i on hi trobem greus mancances en serveis bàsics mentre es balafiaven els recursos públics.

L’altre país era (és) un país estrany i molt digne, que sempre ha existit però que tardarem en visibilitzar; un país que no és minoritari però que s’ha volgut minoritzar contínuament; definit perfectament en la cançó “Del Sud” d’Obrint Pas. Durant anys només es deixava veure en espais molt concrets, i els que ho vivíem teníem la sensació d’estar gaudint una llibertat discreta i preciosa, més enllà de la normalitat tòxica, com per exemple als concerts de grups de música i espectacles d’artistes valencians públicament censurats (us sona Xavi Castillo?). També existia aquest país gràcies a editors i editorials èpiques; a les alegres trobades d’escoles valencianes, organitzades per Escola Valenciana; a alguns polítics, pocs, que denunciaven la greu situació on podien i com podien (hem oblidat ja les samarretes de Mònica Oltra?), i també gràcies a alguns professors que havien de vèncer aquesta “hegemonia cultural”, els sòlids prejudicis, i la falsa placidesa generalitzada. Ací podríem posar a Tomàs i a tants altres, potser no tants com hagueren fet falta, però suficients per haver mantingut aquesta certesa tan òbvia, i per això tan intel·ligent, que ens recorda als valencians que un altre país és possible i, també, necessari.

Contra les aules és un llibre bonic. Compartisc uns fragments:

“Per aquell temps vaig descobrir John Holt. El pedagog americà deia més o menys que un alumne aprèn el que vol, quan vol i com vol; i si no vol, no aprèn. […] Holt em va ensenyar també a gestionar les lectures a classe. Proposava, com és sabut, llistes obertes de títols i un diàleg constant del professor i l’alumne abans, durant i després de la lectura. El professor ajudava l’alumne a triar el que li aniria bé de llegir a cada moment i feia un sseguiment personalitzat de tot el procés. Proposava, a més, la possibilitat d’abandonar un llibre si l’alumne, d’acord amb el professor, entenia que no havia fet una tria adequada a les necessitats, als estímuls rebuts, a la personalitat, a al preparació o a qualsevol altra consideració que en pogués afectar els resultats. Si l’objectiu era fer llegir es tractava de fer-ho d’una manera amable i enriquidora. Altrament, era una pèrdua de temps que abocava al rebuig de la lectura.”

“Crec que amb Enric Valor vaig aprendre actituds; en la conversa, com en una bona classe, allò més profitós que s’aprèn són actituds.”

“No solament no és totalment ineficaç un ensenyament que no tinga en compte la individualitat, sinó que cada persona té el dret de ser ensenyada de la manera més adient a les seues habilitats. Altrament, l’escola o l’administració podrien esdevenir culpables de l’estafa a la individualitat. Ja sé que algú dirà que parle d’una utopia, però potser és precisament la utopia allò que mou tantes persones a entrar cada dia en una aula i, malgrat tots els entrebancs, deixar-hi la pell per un grapat d’adolescents i per una societat millor.”

“En un model educatiu on es potencia el multilingüisme, resulta xocant que ningú no programe activitats de traducció literària, tant en prosa com en vers, i provoque en els estudiants la necessitat d’arribar a la perfecció expressiva, a dir exactament en un idioma allò que ja és dit en un altre.”

“La realitat social, el món que ens envolta, influeix molt més que no sembla en el procés educatiu. […]

Potser és el peix que es mossega la cua, però com a ensenyant m’he preguntat moltes voltes quin paper tenim si se suposa que la societat ens encarrega de transmetre uns valors i aquesta mateixa societat difon per altres mitjans molt més poderosos els valors justament oposats als que nosaltres tenim l’encàrrec de defensar a l’escola. Llavors sembla que l’ensenyant ha d’enfrontar-se, sol moltes vegades, a un immens cavall de Troia que ens entra a casa reforçat.”

“La nostra seguretat és la nostra manera de liderar capaçment el grup, que és en definitiva allò que ara deu voler dir ‘ensenyar’”.

“Cal conèixer els clàssics per a admirar-los, per aprendre’n i per a transgredir-los després d’haver-los conegut, no abans: el millor modern és aquell que millor coneix els clàssics”.

“Deia García Márquez que la literatura universal s’aprèn en una vesprada; llegir-la ja és una altra cosa.”

“M’envaïa la tristesa de veure que els qui començàvem a jubilar-nos havíem lluitat per una escola molt diferent de la que deixàvem, havíem perdut la partida col·lectiva i no havíem reeixit a fer una societat millor. Potser ens havíem cregut que podíem fer-la i que era a les nostres mans, però allò havia estat senzillament un miratge, un engany o potser la prova de la hipocresia d’una societat que s’organitza sobre una doble moral en què correspon a l’escola la part més ingènua.”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: