LLIBRE. «Stepàntxikovo i els seus habitants», de Fiódor Dostoievski (1859), un llibre rar

Títol

A la vida sempre hi ha un primer Dostoievski i aquest n’ha sigut el meu.

Stepàntxikovo i els seus habitants és una novel·la breu de Fiódor Dostoievski (1821-1881). Es va publicar el 1859, quan ja no era jove i havia passat per la presó a Sibèria, però tampoc havia publicat encara les seues obres més reconegudes com Crim i càstic, L’idiota, Els dimonis o Els germans Karamàzov.

L’argument és senzill: ens relata les vicissituds d’una família de terratinents, que conviuen amb un cercle íntim de convidats i de servents, al poble d’Stepàntxikovo, on destaca el personatge de Fomà Fomitx Opiskin, un gran manipulador de les situacions, gràcies a la seua verbositat i a la seua capacitat de fer xantatges emocionals.

No oblidem uns apunts típics: és una novel·la emmarcada dins del realisme rus del segle XIX, i on destaca l’anàlisi psicològica dels personatges.

A mi m’ha semblat una novel·la exagerada, tan excessiva que més que realista sembla una caricatura pel que té de deformació de la realitat. Però això canvia conforme vas llegint-la i vas familiaritzant-te amb els personatges. Tant et familiaritzes que resulta que la vida real està plena de personatges de Dostoievski, que tots tenim algun cunyat, veí, company de faena, conegut o fins i tot amic que perfectament podria estar a una novel·la com aquesta. La descripció dels caràcters, i sobretot de les seues accions i del que diuen, és un agulló per a mirar al nostre voltant amb un posat més existencialista i, si pot ser, escèptic, sense entrar a jutjar immediatament a tothom. Assumeixes que tots tenim la nostra càrrega de frustracions i de vanitats, i també les nostres fortaleses. No és una qüestió de bovarisme, tan sols es tracta de mirar i gaudir algunes vegades de l’espectacle de les diferents personalitats. Supose que sempre estem envoltats d’aquestes “persones literàries”.

Un altre argument que m’ha animat a llegir aquesta novel·la és la seua raresa. La curiositat se’m feia irresistible. En català només existeix una edició de 1933, publicat durant la Segona República, per l’Editorial Proa, a la col·lecció “A tot vent”. El vaig trobar al web de todocolección, per 9 €. És un exemplar delicat, amb tapa dura, que s’ha conservat prou bé i amb els fulls groguíssims. L’obris i fa una olor dolça, a paper vell i tancat, a antic. La lletra és menuda i costa un poc de llegir. No té index, ni pròleg, ni res d’això: té algunes dades de l’edició, el text i prou. El meu exemplar no té cap anotació, i sembla que no l’ha llegit ningú abans que jo. Sí que té un ex-libris a la primera pàgina, però està raspat i no es pot llegir. De qui seria? Per últim, està traduït directament del rus per Andreu Nin. Sabeu qui és? Sí, el mateix, el del POUM, qui a més de ser un revolucionari amb un tràgic final va ser un reconegut traductor al català dels grans autors russos.

També, vaig arribar a aquest llibre gràcies, una vegada més, a una llista de lectures que n’hi ha al bloc de la serp blanca. Segons Enric Iborra, l’autor d’aquest bloc: “És una de les novel·les més sorprenents de Dostoievski. I una de les millors”.

Per a mi, en aquest cas, el llibre d’Stepàntxikovo i els seus habitants supera la dimensió del llibre-objecte, del simple suport d’un text, i esdevé un tipus de llibre-subjecte, amb una forta càrrega simbòlica i emotiva. Em demostra una vegada més una cosa que em reconforta: que el valor i el preu són dos coses distintes.

Un text il·lustratiu, sobre Fomà Fomitx (p. 14):

“Imagineu-vos l’home més insignificant i pusil·lànime, un avortó de la societat, completament inútil, innecessari a tothom, safarós, però amb un amor propi immens i, per afegiment, no dotat decididament de res que pogués justificar de cap de les maneres el seu amor propi irritable i malaltís. Previnc per endavant que Fomà Fomitx és l’encarnació de l’amor propi més il·limitat, però, alhora, d’un amor propi especial, ço és: un amor propi que coincideix amb la insignificança més absoluta, i, com succeeix habitualment en aquest cas, ofès,, atuït per greus fracassos anteriors, comprimit durant llarg temps i traspuant enveja i verí a cada encontre, a cada èxit d’altri. Afegiu a això — ni cal dir-ho — la susceptibilitat més absurda, la desconfiança més folla.”

Un text ben dostoievskià (p. 235):

“I, amb gran ardència, vaig dir que en la consciència de l’home que hagi caigut més avall es poden encara conservar els sentiments més elevats; que la profunditat de l’ànima humana és insondable; que hom no ha de menysprear els caiguts, ans al contrari ha de cercar-los i els ha d’ajudar a alçar-se; que la mesura, generalment admesa, de la bondat i la moral no és justa, etc., etc. En una paraula, l’engrescament m’acalorà, vaig parlar fins i tot de l’escola natural, i com a conclusió vaig recitar els versos:

Quan de les tenebres de l’error…”

Paraules gens ordinàries que trobem a la novel·la:

Adjectius: esparracat, atuït, embabaiat, aquissat, pensívol, estemordit, ataconat, zèfir, temorec/ga, esbalaït, palplantat, incommovible.

Adverbis: enjòlit, xardorosament, manyagament, bandejament.

Substantius: bruel, facècia, bacinada, rebequeries, mauleria, trèmol, redingot, conca, pillard, menjapà, oprobi, arborament, brancal, camanduler, marrec, brúfol, gratcient, malfiança, guillat, tibantor, tifa, totxo, capsigrany, cansaladers, embà, manyac, esgarip.

Verbs: bruelar, panteixar, brandar, estarrufar, anorrear, barbotejar, atansar-se, embarbussar, atansar, esbotzar, conjuminar, empatollar, estarrufar, xanxejar, escatir, flastomar, encalçar.

Primera pàgina

Col·lecció

Portada

Guarda

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: