LLIBRE. “El quadern gris” de Josep Pla (1966), les paraules vives

el quadern gris TD OK 2b.indd

Josep Pla: El quadern gris, edició de 2012

 

Per fi. He tardat quasi tres mesos en llegir-me El quadern gris de Josep Pla (1897-1981). Tota una marca de lentitud. El mateix Pla diu en un determinat moment que li agradaria que aquest llibre es llegira lentament. Doncs mira, sense proposar-m’ho li he fet cas. Tot seguit vaig a penjar només alguns apunts de l’experiència d’aquesta lectura, una lectura per a mi bellíssima, i també aclaparadora.

El quadern gris va ser publicat l’any 1966, com a volum I de l’Obra Completa de Josep Pla. És un hipotètic diari de joventut, dels anys 1918 i 1919, el qual segons sembla va ser molt reescrit a la maduresa. Comença a Palafrugell, el 8 de març de 1918, el dia que compleix vint-i-un anys, d’una manera un tant banal: “Com hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat”, i acaba a la tardor de l’any següent, amb tota la vida per davant.

Resulta que El quadern gris és un llibre voluminós, vora 750 pàgines, i on sembla que no passa res. S’ha de llegir despert, no com jo, a les tantes de la nit. Les pàgines passen a poc a poc, però és que a cada moment trobes frases amb tal condensació de significats que sembla impossible anar més de pressa. Les descripcions són magnífiques, algunes molt colpidores, gràcies a l’ús d’adjectius ben trobats, o almenys suggeridors. A mi m’ha agradat especialment la part de Palafrugell i de l’Empordà, és a dir la primera meitat. He estat ben entretingut amb la informació meteorològica quotidiana, les excursions que realitza i les descripcions de la llum i els colors del mar, i de la gent que apareix. La segona part se centra més en Barcelona, i encara que estime moltíssim aquesta ciutat m’ha resultat una part més trista, més sòrdida. Al llarg del llibre trobem un vici de l’autor que és força divertit, com és l’ús general de superlatius: vivíssim, diversíssim, matisadíssim, personalíssim, agudíssim, etc. Una festa d’íssims molt sonora.

De Josep Pla tenia un mal record: fa anys vaig llegir El carrer estret, perquè me’l van manar en no recorde ara quin curset de llengua. Em va avorrir. Recorde que em va semblar pedant i umbilical. Ara, molts anys després, després de llegir El quadern gris, la seua obra més coneguda i citada, m’he quedat ben satisfet. També un poc esclafat de tanta vehemència de vida present, d’immediatesa gràcies a una escriptura molt viva. He subratllat aquest llibre amb ganes, especialment les descripcions i les reflexions que més m’han cridat l’atenció. Estic segur que és un d’aquests llibres que et pots passar la vida rellegint.

Per a no oblidar-ho anote que em fa il·lusió llegir també Girona, un llibre de records, El pagès i el seu món i Cartes d’Itàlia. D’ací un temps. Quan em recupere. De moment en tinc prou amb els fragments que apareixen a la sèrie Planiana del bloc la serp blanca. Però hi tornaré.

Respecte al contingut històric a El quadern gris cal dir que Pla no és un autor que destaca per explicar o perorar sobre el moment històric que va viure. En aquest dietari només trobem algunes referències al final de la Primera Guerra Mundial, a la revolució russa, al pistolerisme a Barcelona, a la vaga de la Canadenca (encara que no l’esmenta explícitament) i a alguns polítics com Cambó o Prat de la Riba. A l’univers de Pla la política, la societat i l’economia apareixen de lluny, matisats per la seua llegendària timidesa i potser per l’escepticisme del qui tot ho mira però no hi participa. La seua passió és clarament l’escriptura i la lectura, i també observar la gent i descriure la quotidianitat. En això va ser un mestre rotund.

Malgrat això que acabe de dir, alguna cosa boníssima trobem sobre el moment històric que va viure. Per exemple sobre el pistolerisme:

“Quina situació la d’aquest país, la de Barcelona, valga’m Déu! No és pas una situació revolucionària, no és pas una revolució el que hi ha plantejat. No crec pas que hi hagi ningú que consideri que perillen les bases de l’actual societat. Ni la burgesia té por de la revolució ni els pistolers han tingut mai la idea de fer una revolució o altra. És simplement l’anarquia que s’ha apoderat del carrer amb una pistola a la mà. La seva presència és tan visible, tan recalcitrant, que la situació és, per a molta gent, absolutament natural. No podem sortir d’aquí: o tirania o anarquia. És una situació que costa de comprendre àdhuc a les persones que en som testimonis presencials.” (13 juliol 1919)

Cap al final del llibre trobem una reflexió molt suggeridora de la situació a Europa a l’inici del període d’entreguerres:

“La lectura dels diaris fa rodar el cap. El desori a Europa -a tot arreu- és indescriptible. Els Estats mantenen un nacionalisme exacerbat i la desunió és completa. Cada dia es veu més clar que França ha anat a la guerra exclusivament per tenir Alsàcia i Lorena. Ja ho tenen. Ara volen que Alemanya pagui la guerra. Com serà possible? D’on sortiran les misses? Només de proposar-se aquest objectiu, l’esfondrament econòmic d’Alemanya és una lletra a la vista. En tot cas, i malgrat l’arborament comunista de l’URSS, hom sembla disposat a Occident que després d’aquesta guerra no passi res i tot quedi igual com era. És una suposició absolutament grotesca. Sigui com sigui, no es veu cap iniciativa de millorament econòmic i encara menys de millorament polític. El fracàs de Wilson i del seu projecte general (l’únic existent) és definitiu. Les classes polítiques nacionals europees sembles exhaurides i no tenen res a dir ni res a fer. Itàlia tendeix a establir-se pel seu compte. Els italians diuen: L’Italia farà da se. Vol dir que contribuiran a augmentar l’anarquia. La desvaloració de la classe política fa que la burgesia sigui cada dia més anèmica. Una burgesia anèmica! Com és possible? Si la burgesia no és forta, audaç, roja de cara, quin sentit té?” (8 octubre 1919)

josep_plaPer acabar uns exemples qualssevol de les paraules “vives”:

Sobre la mar:

“Davant la mar, un queda sempre amb un pam de nas. La mar és impintable, indescriptible, inaferrable, incomprensible i d’una indiferència total.” (3 juny 1918)

Sobre la vanitat:

“Per a la vanitat humana, per a la pròpia vanitat, no hi ha res tan estupefaent ni tan satisfactori com sentir-se escoltat, com tenir un públic aparentment o realment atent.” (5 juny 1918)

Sobre la vida i la banalitat:

“La fórmula més agradable de la convivència humana és la banalitat -la conversa banal, banalíssima. La relació banal és positiva i reposant, contribueix a mantenir-se en aquell punt de confusió mental que és indispensable per a tenir una bona salut i anar tirant en la vida. La banalitat es pot allargar o escurçar a voluntat. No es pot, em sembla, demanar més.” (26 juliol 1918)

Descriure – opinar

“El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina.” (10 agost 1918)

Els vells i els joves

“Els vells -la generació anterior- defensen el que és. Els joves -la generació actual- defensen el que hauria d’ésser. El meu pare troba que el món no pot ésser diferent del que és. A mi em sembla que podria ser diferent. Els joves troben que els vells tendeixen massa a la comoditat i a la hipocresia. Els vells consideren que els joves són insensats, talabots i imprudents.” (6 setembre 1918)

Interessos personals (aquest m’encanta)

“Tothom és un paranoic dels seus interessos.” (4 octubre 1918)

Frontera

“La frontera no és un límit: és una gran finestra oberta.” (12 octubre 1918)

El naturalisme

“El naturalisme -penso- només té un defecte: ésser veritat. La frase de Carner, que els llibres naturalistes s’han de llegir amb un ram de roses al costat, és una frase una mica cursi, però inclou un consell apreciable. El naturalisme no agradarà mai perquè implica la descripció i el reconeixement de la claveguera -petita o grossa- en la qual ens movem. Sobre la claveguera, hi muntem les nostres minses, miserables conviccions.” (6 novembre 1918)

Les majúscules

“Dins de «La vall de Josafat», Xènius [Eugeni d’Ors] parla avui de Shakespeare. Diu que és: Força i Llei. «Què vol dir, escrivint això?», pregunta Gori, intrigat. «És una síntesi, una definició…», respon Coromina passant-se la mà pel clatell. «Sí, sí, és clar –diu Gori–, «una síntesi, és clar. Però, quan s’utilitzen aquestes paraulotes amb majúscula, mal senyal, compreneu? Són recursos de la comoditat, maneres de parlar de coses de les quals hom no sap ni un borrall. Malfieu-vos de les coses vagues que s’escriuen amb majúscula. Són trampes per a babaus.» (28 novembre 1918)

Els llibres de text

“Els llibres de text, els trobo allà mateix -una mica pansits. Em fan l’efecte de cosa tronada, d’objectes inútils, sense vida. Les coses poden arribar a ésser molt banals, poden arribar a tenir una mena de banalitat profunda, massissa i intrínseca. Res no hi ha, però, en aquest terreny, com els llibres de text. Tan pelats i grapejats, arriben a fer pena.” (7 gener 1919)

 

2 Responses to LLIBRE. “El quadern gris” de Josep Pla (1966), les paraules vives

  1. Retroenllaç: LLIBRE. «Girona, un llibre de records» de Josep Pla (1952) | HISTORIATA

  2. Retroenllaç: LLIBRES. La llista Iborra | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: