LLIBRE. “Breviari d’un bizantí” de Josep Iborra (2007), l’encant de les anotacions irregulars

portada_breviari_bizantí_josep_iborra

He estat ben entretingut llegint una obra que ara no sé com descriure. Vaig a fer un intent.

Breviari d’un bizantí és una obra de l’escriptor i crític literari valencià Josep Iborra (1929-2011). Vaig arribar a ella a partir del seu fill Enric, també escriptor i a més professor de literatura, i autor de l’interessantíssim bloc la serp blanca. Reconec que sóc un seguidor discret i apassionat d’aquest bloc. Per si no fóra poc resulta que a l’obra Un son profund d’Enric Iborra, la qual ja vaig comentar fa un temps, apareixen fragments molt ben triats d’aquest Breviari. Per últim, quasi com a anècdota, aquesta obra va obtenir el premi Rovira i Virgili de biografies, autobiografies, memòries i dietaris, dins dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona de l’any 2006.

Si la comente és perquè, per a mi, és una lectura ràpida, estranya i intel·ligent. I perquè m’ha agradat molt. Està formada per apunts breus, alguns d’una línia només. Diversos en quant a la temàtica, encara que trobem algunes qüestions recurrents, com per exemple la literatura, els somnis, la mort, les inquietuds o la perplexitat quotidiana. És una obra estranya perquè no és un assaig típic o repetitiu, ni un dietari o un llibre de memòries amb una estructura previsible. És irregular també, perquè no té un to continu, perquè et trenca la cintura més d’una vegada, com quan passes d’un apunt colpidor a un altre més, diguem-ne, superficial. Alguns podrien dir que és una obra original, encara que a mi no m’agrada massa aquest adjectiu perquè al capdavall tota idea, tota escriptura, té la seua genealogia (original respecte a què?).

Sobretot m’ha agradat Breviari d’un bizantí perquè algunes anotacions són autèntiques tesis condensades, invitacions a descobrir les obvietats que ens envolten, a trobar clarianes de llum, a satisfer un poc el cuc inquiet que ens rosega a alguns.

Pararé ja, que si no acabaré posant-me excessivament emfàtic. Pose alguns exemples i que parle Iborra pare:

 

Sobre els extrems i els anomenats “centristes”

“Després de més de dos mil anys, tothom creu que la postura més assenyada és la que se situa entre els extrems. Res hi ha més raonable, ni evident, que això. Els extrems sempre són perillosos i nefastos. ( … )

Com que té bon cartell, com que la gent hi creu de totes totes, no hi ha millor arma que declarar-se instal·lats en el centre i acusar a l’enemic d’extremista. És la màxima d’or de la propaganda política de cara a la majoria, ben adoctrinada en l’escola i en la família en aquest sentit.

En el terme mitjà es troba la virtut! Molt bé. El mal és que molts que diuen això són, de fet, uns extremistes. ( … )

Tanmateix, hi ha “extremismes” que són formes de defensar autèntics valors, negats sistemàticament i violentament si cal pels qui es consideren situats en el punt d’equilibri, el just i sensat. Sovint passa que en un extrem o altre es troba la virtut.”

 

El present

“El moment present que vivim és una oscil·lació molt ràpida entre el passat i el futur, una vibració.”

 

La literatura

“El que m’interessa de la literatura és l’esforç que s’hi pot trobar per donar un sentit a la vida. El que m’importa, però, no és que l’autor em done una solució, que em diga que el sentit de la vida és aquest o aquell. La premissa ha de ser que no hi ha solució. A partir d’ella, l’escriptor va encenent llums en l’obscuritat. Aquestes petites taques de claredat en la foscor és el que resulta apassionant.”

 

Inquietant

“En entrar al meu estudi, m’hi vaig veure assegut, llegint.”

 

Burro

“Burro no ho és tant qui no té intel·ligència, sinó qui prescindeix de la intel·ligència dels altres.”

 

Hamlet

“Quin comediant més odiós aquest Hamlet! Un comediant en la mesura, precisament, que és un neuròtic. ( … )”

 

Meditar

“Deia un monjo budista: “Abans d’aprendre a meditar has d’aprendre a no donar portades”. Sí, senyor, té tota la raó.”

 

Escriure

“Escriure bé. Què vol dir escriure bé? Hi ha un punt interessant que trobe en Josep Pla, quan diu que escriure bé és adjectivar com cal: una qüestió d’adjectius. Joan Fuster parla de saber triar la paraula justa, “insubstituïble” —diu literalment. I La Bruyère escriu: “entre totes les diferens expressions que poden traduir un pensament nostre, només n’hi ha una que siga la pròpia”. Tots tres s’acorden en la idea que escriure bé és —entre altres coses més, naturalment— trobar el mot exacte. ( … )”

Unes poques pàgines abans deia Josep Iborra:

“Escriure bé és l’art de ser el·líptic sense deixar de ser intel·ligible. I l’art de ser obvi tot sorprenent el lector.”

 

Credulitat

Tenim una tendència, tossuda, a la credulitat. Per això ens resulta tan difícil ser escèptics.”

 

L’obvietat i els seus enemics

La intel·ligència és el sentit del que es obvi. L’home intel·ligent no descobreix coses ocultes, amagades, sinó que assenyala el que tenim davant del nas, però que no detectem de tan a prop com les tenim. ( … )

L’obvietat remou els budells dels nostres prejudicis, interessos i costums. Davant la visió intel·ligent, hi ha qui s’irrita, perquè posa en perill la seua pròpia visió. I es mobilitzen contra l’evidència armats amb arguments que o són fal·làcies o, més freqüentment, atacs calumniosos a la persona, que esdevé per a ells subjecte de tots els vicis i pecats. Desqualificar-la moralment, fer-ne una mena de bruixot, és la manera de refutar les obvietats que proposa.”

 

Èmfasi

“La llum floria als ametllers. Mai no havia vist una primavera tan emfàtica.”

 

Obligació

“L’obligació a fer una cosa és una objecció a realitzar-la.”

 

Fatiga

“Estava tan fatigat que la mirada li queia dels ulls i no tenia força per arribar als objectes que l’envoltaven.”

 

Fum

“Calma, Si t’encens, et cremes i fabriques fum, no llum.”

 

Les lleis

La ignoracia de las leyes no exime de su cumplimiento, diuen els legisladors. ( … )

Molt bé. Cal tenir agafada la gent a la llei advertint-los que no se’n poden escapar. Cal lligar-li el coll amb les lleis: res d’excuses ni pretextos. De quina gent, però, es tracta? Doncs dels manats, dels subordinats, dels indefensos. I els altres? I els qui les fan i les apliquen i les expliquen? Ells no les ignoren, i això és el seu avantatge a l’hora no de complir-les, sinó d’esquivar-les. Precisament perquè no les ignoren saben com escapar-ne. A més a més, com ells les han fetes, no s’han mamat el dit, i no han legislat contra ells mateixos. Saben fer-les a la seua conveniència. ( … )

Les lleis sempre estan mal fetes. A posta, però. I no tant perquè siguen injustes —que ho són—, sinó per possibilitar que els qui es troben dalt puguen treure profit. O siga que, en qualsevol cas, per als qui tenen una mena de poder o altre estan molt ben fetes.”

 

Per acabar, un somriure nadalenc

“Els Reis d’Orient són o no són els pares? Vet ací el moment cartesià dels infants.”

 

One Response to LLIBRE. “Breviari d’un bizantí” de Josep Iborra (2007), l’encant de les anotacions irregulars

  1. Retroenllaç: LLIBRES. La llista Iborra | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: