LLIBRE. “El buen soldado” de Ford Madox Ford, les turmentoses vides de les classes ocioses

ford madox ford el buen soldadoEdició que jo he llegit:

  • Ford Madox Ford: El buen soldado
  • Barcelona, Editorial Planeta, 1973, 2a edició, 279 pàgines
  • Títol original: “The Good Soldier” (1915)

Aquesta novel·la ha sigut un descobriment casual. No la coneixia fins fa pocs mesos, quan l’historiador Julián Casanova la va esmentar en un comentari sobre el centenari de la Primera Guerra Mundial. En concret va citar, en un parell d’ocasions, la primera frase de la novel·la: “Esta es la historia más triste que conozco”. Una cita que dóna molt de joc.

El buen soldado està considerada la millor novel·la de Ford Madox Ford (1873-1939), i vull que quede clar que no és una novel·la bèl·lica, ni històrica. De fet el seu títol és enganyós; l’autor la volia titular “La història més trista”, però el seu editor no el va deixar perquè Europa es trobava en plena Gran Guerra i prou en tenien ja de tristeses.

Relata la història sentimental de dos parelles de classe alta durant els anys anteriors a aquesta guerra. En concret se centra en la història d’Edward Ashburnham, un ric terratinent anglés, militar (d’ací ve això de “el bon soldat”), el qual viu dos vides que afecten a totes les persones que l’envolten: la pública i honorable, i la privada i turmentosa. No és una novel·la lineal, i encara que és fàcil de llegir té una estructura tan calculada i complexa (“quasi matemàtica” diu la contraportada) que fa que de vegades vages perdut. El millor d’aquestes novel·les és quan tot comença a encaixar, i sobretot quan veus que no és una novel·la de bons i roïns, de revelacions morals, sinó d’incerteses, amb l’acurada exposició de les accions dels protagonistes i, al final, pocs judicis taxatius i categòrics. A mi m’ha agradat.

Alguns fragments:

“Todos tenemos miedo, estamos solos, necesitamos recibir del exterior nuestro derecho a existir.” (pàgina 130)

“Consideraba la vida [Leonora, l’esposa d’Edward Ashburnham] como una perpetua batalla sexual entre maridos que deseaban ser infieles a sus esposas, y esposas que deseaban recapturar finalmente a sus maridos. Ésa era su triste y modesta visión del matrimonio. El hombre, para ella, era una especie de bruto que debía tener sus divagaciones, sus excesos, sus noches fuera de casa, sus períodos de brama. […]
El destino de la mujer era la paciencia, la paciencia y una vez más la paciencia –ad majorem Dei gloriam– hasta el día señalado, si Dios lo creía pertinente, en que pudiera tener su recompensa. […]
Le habían enseñado que los excesos en los hombres son naturales, excusables… como los de los niños.
Y lo que importaba era que no hubiera escándalos ante la congregación.” (pàgines 205-206)

“Los convencionalismos, la tradición, supongo, trabajan ciega pero inexorablemente para preservar al tipo normal, para extinguir a los individuos orgullosos, resueltos, fuera de lo común.” (pàgina 259)

“No vaya a creer nadie que estoy abogando por nada contrario a la moral convencional. No estoy abogando por el amor libre ni en éste ni en ningún otro caso. La sociedad debe continuar, me imagino, y la sociedad sólo puede existir si los seres normales, virtuosos y ligeramente falsos, florecen, y si los apasionados, los empecinados, los demasiado veraces son condenados al suicidio y a la locura. […]
Sí, la sociedad debe mantenerse; tenemos que reproducirnos, como los conejos. Para eso estamos aquí. Pero entonces sucede que me disgusta la sociedad… y mucho.” (pàgines 274-275)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: