LLIBRES. Historiadors xonivistes: el francés Ferro, l’anglés Howard i la Primera Guerra Mundial

Fa uns dies vaig llegir el llibret La Primera Guerra Mundial de Michael Howard, “el millor dels historiadors militars vius” segons Max Hastings, un altre historiador, amic seu supose. Es va publicar el 2002. L’editorial Crítica es desfà en elogis cap a aquesta obra. Però a mi no m’ha agradat gens, i per això faig aquest apunt al blog.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) és la germana pobra comparada amb la Segona (1939-1945). No té per cap lloc l’àuria simbòlica d’aquesta, sense esvàstiques, ni nazis, ni Stalingrads, ni “soldats Ryan”. No apareix als còmics d’Hazañas bélicas, ni quasi trobem grans pel·lícules èpiques a Hollywood, llevat d’honroses excepcions. Els bons i els roïns no estan tan definits: el kàiser Guillem II està molts escalons per baix respecte a Adolf Hitler, el paradigma de la gran maldat. És una guerra avorrida, amb trinxeres plenes de fang, i amb la terra de ningú plena de cadàvers. Si poguérem olorar-la segur que tindríem nàusees degut a la pudor a pixum i a putrefacció de la carn. No, no va ser la típica guerra gloriosa. De fet, n’hi ha prou unanimitat en que els vertaders roïns de la pel·lícula van ser els Estats Majors de cada bàndol, que enviaven conscientment a la mort a milers i milers de soldats en nom d’uns valors nacionals i d’honor que ningú ja recorda. Recordeu: “els senders de glòria no condueixen més que a la tomba” (Thomas Gray).

Pel que fa als historiadors tenim molts llibres que intenten explicar el que va ser aquesta guerra, el seu per què i les seues conseqüències. A mi m’agrada molt La Gran Guerra (1914-1918) del francés Marc Ferro, publicat originalment el 1969. Me l’he llegit dos voltes, i l’he rellegit moltes més. És un clàssic que crec que està envellint bé. Però també cal anar amb compte perquè és un text un poc xovinista, és a dir que pateix “admiració excessiva pel propi país associada a un desinterès o a un menyspreu per altres cultures o països”, tal com defineix el xovinisme el diccionari de l’IEC. M’agrada perquè es llig com una novel·la, perquè a més dels generals, mariscals i polítics té en compte a la gran massa gris de soldats que van patir les seues decisions. Incorpora cartes personals, testimonis, fragments de la vida quotidiana tant del front com de la rereguarda. Dóna color a una guerra que sempre hem vist en blanc i negre. Crec que ubica molt bé aquesta guerra en el moment de desenvolupament industrial i de societat de masses que es vivia a principis del segle XX, amb uns pobles joves que havien oblidat les penalitats de les guerres, després d’un segle llarg sense cap conflicte de consideració, en concret des de les guerres napoleòniques. La vitalitat intacta dels pobles i les tensions socials fins aleshores tenien dos eixides possibles: cap enfora, l’emigració; cap endins, la revolució. La guerra en va ser una altra, encara que ningú esperava que fóra tan poc gloriosa. Per això aquesta guerra va ser també una escapatòria dels conflictes socials provocats per les desigualtats: els notables/rics de cada país veien la guerra com una manera d’unir les seues societats en un gran projecte patriòtic comú; els treballadors la veien com un temps d’oci, de fugida de la monotonia de les seues vides, de temps d’aventures. Però no perdem la perspectiva: Marc Ferro és francés i va escriure un llibre sobretot per als francesos. El millor exemple el podem trobar a l’explicació de la resistència francesa durant la batalla de Verdún (1916), on arriba a dir que “Verdun puede interpretarse en cierto modo como una victoria de la raza”. Quasi res. Per a mi és un gran llibre al que torne reiteradament, però no oblide que conté cants de sirena xovinistes.

Respecte al llibre de Michael Howard no vull enrotllar-me massa. És un llibre escrit per als anglesos, que exalta el paper del Regne Unit durant la Primera Guerra Mundial i arriba a burlar-se grosserament dels imperis centrals que conformaven la Triple Aliança, en especial d’Alemanya. Almenys no dissimula i declara que per a ell la guerra es va produir pel bel·licisme alemany. Altres qüestions com l’escalada armamentística general, les tensions del colonialisme o la competència en l’economia capitalista industrial quasi no apareixen. A mi em sembla un relat desfasat, refregit i massa simplista, pel que té de militarisme. Més que un llibre d’història sembla l’explicació d’una partida del Risk o del Age of Empires. Em vaig comprar aquest llibret perquè pensava que podia ser una lectura recomanada per als alumnes per la seua brevetat, però el partidisme tan descarat que pren, el xovinisme tan, diguem-ne, caspós i les explicacions basades només en les batalletes fa que siga un llibre per a oblidar.

Almenys Marc Ferro es llig amb plaer i intenta abordar la totalitat del conflicte. És un clàssic, un tant xovinista, però de lectura molt entretinguda.

–

NOTA: per a més informació sobre la Primera Guerra Mundial recomane llegir la introducció de la ressenya al llibre “Adéu a les armes” d’Ernest Hemingway (amb una síntesi històrica feta pel professor Julián Casanova, una llista de novel·les, una altra de pel·lícules, i els recursos del blog).

–

TEXT. Un fragment sobre l’adoctrinament nacionalista

“Durante un siglo, los programas educativos estatales dirigidos a la formación de ciudadanos obedientes y leales habían inculcado una conciencia nacional. En efecto, a medida que las sociedades se iban secularizando, el concepto de nación, con toda su panoplia militar y su patrimonio, adquiría un significado casi religioso. El servicio militar obligatorio contribuía a este proceso de adoctrinamiento aunque no era indispensable: en Gran Bretaña, donde el servicio militar obligatorio no se introdujo hasta 1916, la opinión pública era tan nacionalista como en cualquier otro lugar del continente. Para los pensadores empapados en la teoría darwiniana, la guerra representaba una prueba de “hombría” de las que la anodina vida urbana ya no proporcionaba. Esta “hombría” se consideraba fundamental si las naciones querían “sobrevivir” en un mundo donde el progreso era el resultado, o así lo creían, de la competencia más que de la cooperación entre naciones, lo mismo que entre especies. El pacifismo liberal siguió ejerciendo influencia en las democracias occidentales, pero también era considerado en general, y especialmente en Alemania, como un síntoma de decadencia moral.

Esta sofisticada beligerancia hizo que el advenimiento de la guerra fuese celebrado por muchos intelectuales, así como por los miembros de las antiguas clases dirigentes, que aceptaron con estusiasmo su tradicional función de liderazgo en la guerra. Los artistas, músicos, académicos y escritores compteían unos con otros por ofrecer sus servicios a sus gobiernos. [ … ] Los obreros del entorno urbano anhelaban encontrar en ella un emocionante y, según esperaban, corto respiro que les distrajese del tedio de sus vidas cotidianas. En las democracias de la Europa occidental la opinión de las masas, reforzada por la propaganda gubernamental, barrió por completo a los menos entusiastas. En las sociedades menos alfabetizadas y desarrolladas del este, la lealtad feudal tradicional, fuertemente apoyada por sanciones religiosas, resultó igualmente efectiva en cuanto a la movilización de masas.”

Michael Howard: La primera guerra mundial, Barcelona, Editorial Crítica, 2013, pàgines 45-47

–