LLIBRE. “Adéu a les armes” d’Ernest Hemingway, la Primera Guerra Mundial d’un jove escriptor

Ernest Hemingway a l’hospital, ferit durant la Primera Guerra Mundial

Enguany es commemora el centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Encara que no m’entusiasmen les efemèrides sí que reconec que són interessants per a repassar i aprofundir un poc en alguns fets històrics, gràcies sobretot a alguns articles en periòdics i revistes.

A tall d’exemple recomane llegir l’article d’introducció històrica “La guerra que cambió el destino de Europa”, del professor Julián Casanova (El País, 02/01/2014); o sobre la literatura tenim “16 libros imprescindibles para entender la I Guerra Mundial” (El País, 22/05/2014); o veure la videogaleria “Diez películas maestras sobre la Gran Guerra” (El País, 29/05/2014).

Segur que n’hi ha molts més, però aquests són la tria que més m’ha agradat dels que he llegit.

També podeu veure, com no, els recursos sobre aquest tema ací, a Historiata: La Primera Guerra Mundial i els tractats de pau de París.

–

Sobre la novel·la “Adéu a les armes”

Edició que jo he llegit:

• Ernest Hemingway: “Adiós a las armas“, original de 1929.
• Madrid, Unidad Editorial, 1999
• Pròleg de Javier Reverte, 318 pàgines
• Títol original: “A farewell to arms“

–

“Adéu a les armes” és una novel·la de l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway (1899-1961), publicada per primera vegada el 1929, i que està ambientada en la Primera Guerra Mundial. La majoria de comentaristes diuen que és una història sobre la guerra, l’amor i la mort. Malgrat ser un tòpic tenen raó, encara que per a mi és molt més que això.

L’argument es basa en les experiències de l’autor i és ben senzill: el tinent Henry és un voluntari nord-americà que serveix en el cos d’ambulàncies de l’exèrcit italià durant la Primera Guerra Mundial. En concret es troba al nord, al front de les muntanyes, on es lluita contra els austríacs. El feriran en les cames i durant la seua convalescència viu una història d’amor amb una infermera anglesa. A poc a poc es recupera i torna al front en el moment que Alemanya i Àustria desencadenen l’ofensiva de Caporettto (tardor de 1917), que va ser una estrepitosa derrota per als italians. El tinent viu la desbandada italiana i fart de l’absurditat de la guerra deserta de l’exèrcit per a buscar la seua estimada, que es troba embarassada d’uns quants mesos. Junts fugiran a Suïssa, però la tragèdia no els abandonarà.

Crec que el fet que aquesta novel·la siga magnífica no és tant l’argument com la manera de narrar que Hemingway va posar en pràctica. Segons sembla Hemingway va seguir les indicacions de l’escriptora Gertrude Stein, a qui va conéixer a París, i que defensava un estil de relatar molt concís i auster (és famosa la seua cita “una rosa és una rosa”). Això es nota sobretot en l’absència quasi absoluta d’adjectius. És un miracle trobar-ne algun, tot són substantius i verbs. També els diàlegs són molt ràpids, i un tant estranys, perquè no són previsibles. Estem davant de tota una obra d’enginyeria literària.

No he llegit molt de Hemingway. Només “El vell i el mar”, que em va deixar indiferent, potser per esperar-me tant, i “París era una festa”, que em va agradar molt. “Adéu a les armes” apareix en totes les llistes de llibres sobre la Primera Guerra Mundial. Amb l’efemèride centenària tenim una bona excusa per a llegir-la. És diferent. A mi m’ha encantat.

–

Alguns fragments destacats

Capítol XXI

“Un comandante inglés me dijo un día, en el club, que los italianos habían perdido ciento cincuenta mil hombres en la meseta de Bainsizza y en San Gabriel. Añadió que, además, ellos habían perdido cuarenta mil en el Corso. Bebimos juntos y empezó a hablar. Me dijo que, en nuestro sector, los combates habían terminado por este año y que los italianos tenían los ojos más grandes que el vientre. Dijo que la ofensiva en Flandes terminaría mal. Si les mataban tantos hombres como al principio de este otoño, los aliados quedarían listos antes del fin del próximo año. Dijo que todos estábamos acabados, pero que esto no tenían importancia mientras uno no se da cuenta de ello. Estábamos todos bien apañados. Lo principal era no admitirlo. La victoria sería del último país que se diera cuenta de estaba listo. Tomamos otra consumición. ¿Pertenecía yo al estado mayor? No. Él, sí. Todo esto era trivial. Estábamos solos en el Club, repantigados en grandes divanes de cuero. Llevaba unas botas de cuero oscuro, muy brillantes, unas botas magníficas. Dijo que todo era una tontería. Sólo pensaban en las divisiones y en el mando. Pasaban el tiempo disputando las divisiones, y cuando lograban una era para hacerla asesinar. Estábamos listos. Los alemanes eran los que se llevaban las victorias. ¡En nombre de Dios! Eran grandes soldados. Los antiguos hunos, ¡aquéllos sí que eran soldados! Pero también estaban listos. Estábamos todos acabados.”

–

Capítol XXVII

“Siempre me han confundido las palabras: sagrado, glorioso, sacrificio, y la expresión “en vano”. Las habíamos oído de pie, a veces, bajo la lluvia, casi más allá del alcance del oído, cuando sólo nos llegaban las palabras gritadas. Las habíamos leído en las proclamas que los que pegaban carteles fijaban desde hacía mucho tiempo sobre otras proclamas. No había visto nada sagrado, y lo que llamaban glorioso no tenía gloria, y los sacrificios recordaban los mataderos de Chicago con la diferencia de que la carne sólo servía para ser enterrada. […] Los nombres de las localidades era lo único que aún parecía tener algún significado. Las palabras abstractas como gloria, honor, valentía o santidad eran indecentes, comparadas con los nombres concretos de los pueblos, con los números de las carreteras, con los nombres de los ríos, con los números de los regimientos, con las fechas.”

–

Capítol XXXIV

“Cuando los individuos se enfrentan con el mundo con tanto valor, el mundo sólo los puede doblegar matándolos. Y, naturalmente, los mata. El mundo quiebra a los individuos, y, en la mayoría, se les forma cal en el lugar de la fractura; pero a los que no quieren dejarse doblegar entonces, a éstos, el mundo los mata. Mata indistintamente a los muy buenos y a los muy dulces, y a los muy valientes. Si usted no se encuentra entre éstos, también lo matará, pero en este caso tardará más tiempo.”

–

Sobre les pel·lícules “Adéu a les armes”

N’hi ha dos adaptacions cinematogràfiques conegudes:

1. La primera és de 1932, dirigida per Frank Borzage, i interpretada per Gary Cooper (sí, el de “Solo ante el peligro”), i Helen Hayes. No puc comentar res perquè no l’he vista.

Recursos: fitxa a filmaffinity – pel·lícula completa, en castellà (78 minuts)

2. La segona és de 1957, dirigida per Charles Vidor, i interpretada per Rock Hudson, Jennifer Jones i un Vittorio De Sica magnífic. La vaig veure fa molts anys, però la recorde amb molta emoció. D’eixes pel·lícules clàssiques de guerra i d’amor que impacten. La recomane.

Recursos: fitxa a filmaffinity – pel·lícula completa, en anglés (152 minuts)

–

Tràiler de l’adaptació de 1957

–