EDUCACIÓ. Canviant paradigmes educatius (o no)

 

M’ha passat una cosa amb l’educació del meu fill Martí que m’inquieta. Ho explicaré més avall. Primer compartisc un vídeo animat que em va enviar un amic professor i pare, amb les idees del pedagog Ken Robinson, sobre la necessitat de canviar els paradigmes de l’educació per al segle XXI.

Canviem els paradigmes educatius o no?

Moltes persones fan les coses d’una determinada manera “perquè sempre s’ha fet així”. És un argument basat en el prejudici “ad antiquitatem”, és a dir una apel·lació a la tradició, i que denota un conservadurisme irreflexiu. En educació també passa.

La setmana passada vaig tenir una reunió amb la mestra del meu fill Martí, que té 4 anys. A l’escola (pública) porten tot l’any donant les lletres i els números fins el 6. Fan fitxes cada dia i tenen tota l’aula plena de lletres. També ens donen una fitxa per a casa una vegada a la setmana, per a fer dos dibuixos i escriure dos paraules que comencen per una lletra determinada. Ara comencen a escriure paraules curtes (per exemple S O P A).

Els motius que em dóna la professora és perquè sempre s’ha fet així, perquè a ella li ha funcionat molt bé treballar d’aquesta manera, i perquè així aniran més preparats per a Primària. També em va dir unes quantes vegades que cal iniciar-los en el “concepte treball”, i que això és molt important per a ella.

Valore el treball d’aquesta professora, sé que estima els alumnes i que és coherent amb les seues idees, que ho fa convençuda. Però jo crec que està equivocada, que és més important el “concepte jugar”, i sobretot el “concepte felicitat”. De moment el meu fill encara no odia l’escola, va cada dia feliç i juga molt amb els seus amics, manté la il·lusió per aprendre coses noves, i tot això malgrat la disciplina de les fitxes i del treball rutinari administratiu de baix nivell que li imposen. M’agradaria protegir-lo uns quants anys més i sé que no podré. Per això aquestes línies.

He treballat uns anys de professor de secundària i el pitjor que et pots trobar és un alumne recremat i fart del sistema educatiu, sense ganes de res i cansat que el tracten com a escòria. Crec que avançar etapes és desil·lusionar als xiquets, és començar a posar etiquetes (tu listo, tu tonto, tu mandrós), i no deixar que aprenguen per ells mateixos, que descobrisquen el món segons les seues necessitats reals i del seu present, i ara el seu present és jugar, conviure, ser feliços, aprendre amb el joc, perquè ja tindran temps per amargar-se amb rutines… Algú creu que els nostres fills necessiten amb 4 o 5 anys saber llegir i escriure? Que això els farà més intel·ligents? La meua resposta és no, encara no. Sobre els deures: els nanos passen de 5 a 8 hores al dia a l’escola: voleu de veritat deures per a casa? Qui no va acabar fart d’aquest tipus d’escola? Jo en sóc un, i sempre he cregut que si tinc una carrera universitària és malgrat el sistema educatiu tradicional que vaig patir, i no gràcies a ell. Vaig estudiar la Llicenciatura en Història perquè m’encantava la història, des de menut, i alguns professors tremendament inútils i ignorants no van poder llevar-me la il·lusió d’anar a la universitat. Vaig sobreviure, d’altres no van tenir tanta sort.

La desgràcia és que jo com a professor no he sigut millor en les poques ocasions que he tingut. Conec les noves teories educatives que posen l’accent en la creativitat, algunes d’elles tenen molts anys, però no he sigut format en elles i en la pràctica reconec que he sigut un covard. Repetir el que has vist i has patit et dóna molta seguretat, perquè sempre pots dir “és que sempre s’ha fet així”, és a dir l’apel·lació a la tradició, l’argument ad antiquitatem. Però no m’agradava, i continua sense agradar-me, i si tinc clara alguna cosa és que si torne a donar classe ho faré de manera diferent: posaré el focus en els alumnes i no en el compliment estricte del temari, no donaré treballs obligatoris per a casa, explicaré menys i deixaré que els protagonistes de l’aprenentatge siguen els alumnes, que treballen més a l’aula, que construïm col·lectivament el coneixement, i avaluaré de manera menys matemàtica, més diversa i humana, sobretot en l’ensenyament obligatori. Perquè si no hi ha aprenentatge de res serveix l’ensenyament.

En la nostra societat tenim quasi un 40% de fracàs escolar en l’ensenyament obligatori, és a dir 4 de cada 10 xiquets de la classe del meu fill no acabaran l’ESO, es recremaran amb el sistema educatiu, i el pitjor de tot és que uns 6 de 10 no tindran faena als 25 anys, tinguen o no tinguen estudis, encara que l’atur afecta més a les persones sense estudis. Alguns hauran d’emigrar, de manera forçada, no per plaer. I mentre tenim aquest panorama l’educació continua fent-se “com sempre s’ha fet”. Amb aquestes dades no hauríem de tenir por de canviar algunes coses, no?

Per cert, aquesta “mania” contra les lletres, la disciplina i el “concepte treball” no és per un sentiment hippy o “yupi yupi”, sinó perquè els estudis d’evolució cognitiva dels infants recomanen no iniciar els xiquets en la lecto-escriptura fins els 7 anys. No és un caprici o una nova moda. Respon a l’evolució i la maduració del cervell dels xiquets. A Finlàndia ho tenen claríssim, i són una referència mundial de qualitat educativa. Abans dels 7 anys un xiquet aprendrà a llegir lletra a lletra, ensinistrat com si fos un ximpanzé, i llegirà de manera mecànica, com un robot, sense entendre el que hi ha darrere de la paraula llegida. A partir dels 7 anys els xiquets poden captar els significats de les paraules, és a dir lligen les paraules senceres i no com una successió de lletres (per això abans he posat que el meu fill ara escriu S O P A). Si ensenyem a llegir als xiquets abans dels 6 o 7 anys tindran en el futur greus problemes de comprensió lectora, i tot el que se’n deriva. Més el rebuig que els provocarà la disciplina del “concepte treball [inútil]” tan prompte. Serà per anys en l’escola…

einstein_resultats_distintsAl facebook apareix repetidament una imatge d’Albert Einstein amb una cita que diu més o menys: “Si vols resultats diferents, fes les coses d’una altra manera”. Molta gent posa un “M’agrada” i es queden tan tranquils, com si hagueren firmat un manifest contra l’ortodòxia, però després a la vida real continuen defenent “el que sempre s’ha fet”.

Per exemple, el passat dijous 29 de maig vaig compartir en el “grup del pares” del whatssap una entrevista a una investigadora sobre educació infantil que es diu Catherine L’Ecuyer, i que es titulava “Los niños en España tienen muchos deberes y deberían jugar más”. És un grup format per pares que volem moltíssim als nostres fills. No obstant això el grup es va crear per a quedar per a sopar. De moment només hem anat una vegada i reconec m’ho vaig passar molt bé. He fet amistat amb alguns. Al grup destaquen els missatges més bé trivials. Quan vaig enviar l’enllaç a l’entrevista esmentada adés les reaccions no es van fer d’esperar. Llevat d’uns pocs que intentàvem mantenir un debat seré i que volem alguna cosa diferent per als nostres fills, va haver un grup que va reduir el debat a “deures sí /deures no” i que se’n burlaven. Sé que la majoria dels pares estan molt contents amb que els seus fills “treballen” a l’escola. Per la meua part crec que cal molta pedagogia i persuasió, i no tancar-nos ni buscar una illa “Utopia” on implantar un sistema educatiu més humà, principalment perquè no existeix i perquè si l’educació ha de ser alguna cosa és un espai d’igualtat. Els elitismes no conjuguen bé amb l’educació. Crec que hem d’integrar-nos per a canviar des de dins les coses. És difícil i cansat, molts es burlaran, però val la pena i en el camí et trobes a bona gent que pensa i es preocupa com tu.

Acabe ja. He fet aquesta entrada sense ànim de polemitzar gratuïtament ni de faltar el respecte a ningú, i com a resposta a una mare que m’ha enviat un correu privat en el que em demanava més informació. Crec que és important parlar sobre l’educació, perquè els nostres fills i alumnes són importants, i els volem.

Més informació

DOCUMENTAL. Què passa a Finlàndia?

VÍDEOS. “L’efecte Ken Robinson

CONFERÈNCIA. Educació viva i activa. El projecte educatiu CAdeLLA (Alcoi)

ARTICLE. Article: “Educación, qué poquita“, per Eva Hache, més algunes cites sobre l’educació

VÍDEO. Video-currículm d’una professora d’ESO. Sobre la importància d’ensenyar

CURTMETRATGE. A favor de l’educació pública: “La resta de todos

ARTICLE. Les quatre característiques bàsiques del bon docent

DIAPOSITIVES. “Un análisis de la LOMCE”

VÍDEO.“Educació emocional” (i altres vídeos)

PEL·LÍCULA. Vídeo: “El dolor de la lucidesa” (per a profes)

LLIBRE. Daniel Pennac: “Mal d’escola“, sobre el dolor dels fracassats i més…

LLIBRES. Selecció de 10 llibres sobre educació, de elblogdeoscargonzalez.com

“Por qué odio la escuela”

De lectura molt recomanable. Compartisc uns fragments de l’article del filòsof Rafael Narbona: “Por qué odio la escuela” (02/09/2013)

“La escuela no debe ser un instrumento de represión, sino el lugar donde se hace efectiva la libertad individual y se adquiere una conciencia insobornable, que no transige con la arbitrariedad, la intolerancia y la injusticia.”

“La misión del maestro es ayudar a los alumnos a descubrir su propio camino, sin condicionar su elección ni dañar su autoestima. Es un simple guía y no un juez que alecciona y sanciona.”

En el principio del siglo XXI, la escuela sigue desempeñando una función represiva. Las famosas programaciones oficiales y las pruebas o evaluaciones externas (reválidas, selectividad, controles de calidad) sólo son una herramienta al servicio de una sociedad unidimensional, donde el individuo vive bajo la coacción del poder político y financiero, que divide a la humanidad en capital variable (o fuerza de trabajo, con un coste oscilante) y seres improductivos, abocados a la pobreza, la exclusión y la marginación.”

“En los años ochenta, se empezó a hablar de educar en la libertad y para la libertad. En España, se acometieron ciertas reformas, intentando transformar al maestro en educador, pero casi ningún profesor aceptó ese papel y la gran mayoría hizo todo lo posible para boicotear la reforma. La contrarreforma no tardó en llegar, con un nuevo lema: “Cultura del esfuerzo”, una consigna que apareció acompañada con las nociones de mérito y excelencia. Las recientes huelgas de profesores no surgieron para protestar por el regreso a una enseñanza elitista, sino por las bajadas salariales impuestas por la crisis y por el aumento del número de alumnos por aula, que acarrea una carga de trabajo insostenible. Nunca he oído una voz crítica contra el sistema. Durante dos décadas de evaluaciones, pasillos y charlas de cafetería, sólo he escuchado a profesores quejándose de sus alumnos, con los mismos argumentos de generaciones anteriores: “Son unos vagos, unos maleducados, unos insolentes, unos maleantes. Muchos acabarán en la cárcel”.”

“No soy un ingenuo. No creo que los alumnos sean el buen salvaje de Rousseau. Muchos llegan a la escuela con la cabeza llena de prejuicios racistas, machistas y homófobos, casi siempre sembrados por esos padres que reclaman en exclusividad el papel de educadores. La tensión entre profesores y alumnos siempre hace más daño a los más vulnerables.”

“La mayoría de los profesores no son conscientes de su verdadera función social o no les molesta. De hecho, algunos están encantados con haber sido investidos con la condición de autoridad pública, convirtiéndose en colegas de los energúmenos que apalean con la misma saña a indignados, antisistema o agitadores de la marea verde. Las voces críticas son minoritarias y suelen acallarse mediante represalias de la Administración o cuadros de acoso laboral, a veces promovidos por sus propios compañeros. En los últimos tres años, la caza de brujas se ha incrementado hasta niveles insospechados, con expedientes, cambios de destino o intimidaciones verbales. La inspección y los equipos directivos han sido depurados y reemplazados, con la intención de neutralizar cualquier forma de protesta o disidencia. La crisis económica ha provocado una oleada de indignación que ha incendiado las mentes. Políticos y banqueros se han convertido en el blanco de las críticas. No deberíamos olvidar el papel que han desempeñado los maestros en esta trágica mojiganga, ayudando a construir una sociedad apática y resignada.”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: