MÚSICA. Al meu fill Martí li agrada Prokófiev

Bugs_Bunny_director

No tinc costum d’escriure sobre mi o els meus. Historiata és un bloc amb recursos docents, que no dóna massa per a la xafarderia. Però avui vull contar una història personal. Es tracta dels moments que compartim el meu fill Martí i jo amb algunes peces de música clàssica.

Tot va començar farà dos o tres setmanes. Estàvem mirant l’aparador de “Cosmos”, la papereria-llibreria del nostre barri. Martí, el meu fill major, amb quatre anys i mig, mirava la part dels joguets i jo la dels llibres i revistes. En un determinat moment Martí va venir cap a mi i em va preguntar què mirava. Un poc avorrit li vaig dir que llibres. Em va preguntar quins llibres. Ja comencem, vaig pensar, i li vaig dir el primer que vaig veure, un gran cartó amb un col·leccionable de música clàssica, on posava ben gran Vivaldi. “Vivalvi?” va dir Martí, “jo conec a Vivalvi (sic), toca el violoncelo”. Em vaig quedar de pedra, però ràpidament vaig aprofitar el fil que m’oferia. “Coneixes a Vivaldi? On l’has conegut? Al col·le?”. “Sí, ha sigut Amparo” (una de les professores del centre). Després em vaig assabentar que a l’escola van fer una activitat musical amb Vivaldi, on van escoltar l’Hivern. Li vaig dir que a casa teníem música de Vivaldi i d’altres com ell, i que si volia la podia posar i la podíem escoltar junts. Resposta del nano: “val”.

A partir d’ací de quan en quan escoltem música clàssica, només quan ell m’ho demana o les vegades que jo li ho propose i accepta. He descobert que el millor lloc és el cotxe, i que li agrada fer-ho més quan no està sa mare. Supose que serà una mena de complicitat entre ell i jo. Tinc una carpeta a la memòria USB del cotxe que es diu “SELECCIÓ CLÀSSICA“, amb unes vuitanta peces. Abans només la podia posar quan anava soles, amb els nanos sempre tocava posar Els cantajocs o Dani Miquel (que un poquet està bé però molt al final cansa), o ja fa un temps la cançó de En la que Bernat se’t troba del grup Manel (“Po po po” segons Martí).

Però hi ha una condició tàcita per a escoltar música clàssica: he de contar-li què passa, si no s’avorreix. Això m’ha obligat a ser un rapsode vigorós. M’agrada molt posar el mode aleatori per a sentir música, i així jo també em sorprén de la peça que eix cada volta. És divertidíssim, almenys per a mi. No sabia que tenia tanta imaginació, ja que quan no sé molt bé de què va la peça m’invente una història, un paisatge o conte un fragment de la vida del compositor. Per exemple, a mi m’agrada molt Serguei Rakhmàninov, i com els seus concerts de piano i orquestra no tenen un relat propi se m’ha ocorregut inventar-me el viatge que el compositor va haver de fer de Rússia a Estats Units quan va emigrar degut a la Revolució Soviètica.

Antonio "Vivalvi" (1678-1741)

Antonio “Vivalvi” (1678-1741)

Així anem escoltant diverses peces fins que es cansa, de vegades escoltem només dos, d’altres cinc o sis, o més. Martí sempre diu “Anem a escoltar Vivalvi”, i no li agrada que el corregisca: “Es diu Vivaldi… nooo, papà, es diu Vivalvi”, i així s’ha quedat. Algunes de les peces que escoltem són: la Sonata núm. 14 de piano de Beethoven, el Clar de lluna de Debussy, l’arribada de la reina de Saba de Haendel, el Dies Irae del Rèquiem de Mozart, el Nessun dorma de l’òpera Turandot de Puccini (el relat d’amor entre el príncep Calaf i la princessa Turandot és dels millors que conte), El mar i el vaixell de Simbad de Shéhérezade de Rimski-Korsakov, la Marxa Radetzky de Johann Strauss, o El llac del cignes de Piotr Ilitx Txaikovski. Totes molt senzilles i populars.

Però la que més li agrada i que sempre em toca posar la primera és La dansa dels cavallers del ballet Romeu i Julieta de Serguei Prokófiev. Serà perquè m’he inventat que amb aquesta música els Montagú i els Capulet desembeien les espases i lluiten entre ells, pels carrers empedrats i humits de Verona, i tot l’afer de duels i morts entre Romeu, Tibald, el cosí de Julieta, i Mercutio, l’amic de Romeu (Els esdeveniments són els següents: Tibald, el cosí de Julieta, repta Romeu a un duel. Romeu no l’accepta i Tibald es burla d’ell. Mercutio, un amic de Romeu, sí que l’accepta i lluiten. Tibald mata a Mercutio. Romeu, degut al dolor de la mort del seu amic, s’enfronta a Tibald i el mata. Romeu ha matat un Capulet, un membre de la família de Julieta. Finalment Romeu ha d’amagar-se per a evitar que el condemnen, i tota la resta que tots sabem. Ho heu entés? Jo tampoc.) Bé, no m’enrotlle més. Ací deixe la peça musical. Generalment escoltem només els primers dos minuts, els més intensos.

Per cert, farà uns dies Martí em va preguntar quin era el meu peix favorit. Li vaig dir que és el celacant, i li vaig explicar breument la seua importància. Però això, si de cas, ho contaré un altre dia.

Per a qui vulga més informació recomane veure la selecció d’obres clàssiques que vaig fer arran el ressenya del llibre Los clásicos también pecan de l’estimadíssim mestre radiofònic Fernando Argenta, o també podeu veure un vídeo atarantat d’història de la música. La felicitat i algunes alegries són ben senzilles.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: