ARTICLE. Julián Casanova: “Què és un fet històric?”

Forges i la Història

Introducció

Recomane la lectura d’aquest article de Julián Casanova, catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de Saragossa, sobre el debat etern entre l’objectivitat i la subjectivitat a la Història. El va publicar originalment al seu blog el passat estiu (18/07/2013). M’he atrevit a traduir-lo i l’he compartit perquè val la pena, i per a tenir-lo més a mà.

Ací teniu l’article original en castellà: “¿Qué es un hecho histórico?”.

Per cert, aquest article és un fragment d’un article més llarg i també molt recomanable titulat “Los límites de la objetividad y el desafío posmodernista”, publicat originalment a Razones de historiador. Magisterio y presencia de Juan José Carreras, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 2009.

Article

(Versió en pdf, per a imprimir)

“La majoria dels historiadors que, des Leopold von Ranke (1795-1886), van posar els fonaments de la professió històrica ho tenien molt clar, foren els historicistes a Alemanya o els historiadors empírics a Gran Bretanya. Un fet històric era una cosa que havia esdevingut en el passat i que havia deixat empremta en documents perquè pogueren ser reconstruïts per l’historiador. Aquesta història empírica i científica havia trobat des de finals del segle XIX els seus principis bàsics: l’examen rigorós de les proves històriques, comprovades per una investigació imparcial lliure de creences “a priori” i de prejudicis, i un mètode inductiu de raonament, del particular al general.

Implícits en aquests principis, hi havia també una teoria del coneixement. El passat existia independent de la ment dels individus i l’historiador havia de ser capaç de representar el passat objectivament i amb precisió. La veritat d’una explicació històrica residia en la seva correspondència amb els fets. En això consistia el “noble somni” de la professió històrica, en la recerca de l’objectivitat. La “teoria ideològica”, va declarar Sir Geoffrey Elton (1921-1994), “amenaça la faena de l’historiador perquè el sotmet a esquemes explicatius predeterminats i el força així a acomodar les seves proves perquè encaixen en el paradigma imposat des de fora”. Traure de sobre tots els prejudicis i preconcepcions, llegir el material deixat pel passat “en el context del dia que el va produir”, mantenir allunyat el present del passat. Aquests eren els principis que havien de guiar en tot moment a l’historiador segons la difosa i influent posició de Sir Geoffrey Elton.

Nascut a Alemanya el 1921, Geoffrey Elton havia estudiat a Praga i va completar la seva tesi doctoral a la universitat de Cambridge sobre el govern dels Tudor a l’Anglaterra del segle XVI. En aquest treball, una investigació exemplar d’història administrativa, Elton va anticipar alguns dels trets que anaven a convertir-lo en un dels més coneguts defensors de l’empirisme com a teoria del coneixement. El llibre que va sortir de la tesi es titulava England under the Tudors (publicat per primera vegada el 1955), però en realitat era la història d’una dinastia identificada, confosa en la narració, amb la història nacional. Com el mateix Elton va declarar davant dels seus crítics, la seva interpretació del govern dels Tudor li va sorgir no perquè ell tingués una ment naturalment autoritària que buscava les virtuts en els governants, sinó perquè “les proves” trobades van portar a això.

Ja a principis del segle XX, diverses dècades abans que Elton formulés aquesta defensa neo-rankeana de la història, basada en les fonts més que en les teories i en les idees de l’historiador, un del seu predecessors com a “Regius Professor” d’història a la universitat de Cambridge, John Bagnell Bury (1861-1927) havia encunyat aquella sentència famosa que “la història és una ciència, ni més ni menys“. Una ciència degut al seu “minuciós mètode d’anàlisi de les fonts” i a la seua “escrupolosament exacta conformitat amb els fets“. No hi havia hagut historiador des del principi dels temps, deia Bury, que no hi hagués professat aquest únic objectiu de presentar als seus lectors “la veritat sense taca ni pintura” .

Tant Bury com Elton, per tant, creien que utilitzar el mètode històric correcte era la clau per revelar la veritat sobre el passat. Tots dos van comparar la creació del coneixement històric amb la construcció d’un edifici amb maons i morter. Cada treball d’investigació publicat representava un maó, sense preocupar-se massa, segons ells, de com s’acabaria l’edifici. En realitat, ningú podia saber com acabaria. L’edifici, al final, seria el resultat de la tasca d’incomptables historiadors, artesans qualificats, que això és el que eren en definitiva els historiadors.

Amb la informació factual i irrefutable situada al cor de la investigació històrica, el mètode d’establir la veracitat de les proves es va convertir en una cosa essencial des Ranke. Però aquests criteris per valorar els documents van començar a mostrar els seus límits quan els historiadors, entrat ja el segle XX, van expandir el seu focus d’atenció més enllà de les elits governants. La majoria del material documental havia estat creat i guardat per les elits de la societat i per reconstruir les vides i experiències dels de baix, l’historiador havia de trobar altres fonts i tècniques. S’ampliava el focus i s’ampliaven les fonts, i això significava que, en la majoria de les ocasions, resultava virtualment impossible per a qualsevol historiador modern controlar i llegir totes les fonts existents sobre la seva recerca. Va sorgir així el “relativisme”, la creença que la veritat absoluta és inabastable i que totes les afirmacions sobre la història estan connectades amb (o són relatives a) la posició dels qui les fan.

Una de les primeres manifestacions d’aquesta crítica a l’objectivitat la abanderar l’historiador nord-americà Charles A. Beard (1874-1948). L’historiador, va escriure Beard, no podia ser un “mirall neutral” del passat: “Nosaltres no adquirim la ment neutral, sense color, perquè declarem la nostra intenció de fer-ho així. El que fem, més aviat, és aclarir la ment en admetre els seus interessos i les normes culturals -interessos i normes que controlaran, i destorbaran, la selecció i organització dels materials històrics”.

La crítica relativista va pujar anys més tard de to, i va guanyar en profunditat, amb l’aparició del famós i influent llibre What is History?, publicat el 1961 per Edward Hallett Carr (1892-1983). Carr va argumentar que un fet passat no arribava a ser fet històric fins que no era acceptat com a tal pels historiadors. Va desafiar així la creença que la història constituïa simplement una matèria de fets objectius i la seva obra va resultar, i així va ser utilitzada per generacions posteriors, l’atac més enèrgic sorgit en el món britànic davant l’empirisme i la “falsa objectivitat”. Els fets, venia a dir Carr i repetir molts historiadors socials durant els anys seixanta i setanta, no es capten “objectivament” per l’observador, ja que aquest només veu allò que està interessat per veure i els seus interessos es troben condicionats per la seva vida sencera.

Els fets històrics, d’acord amb Carr, procedeixen en bona mesura de testimonis personals, pel que han patit una altra refracció més en passar a través de les subjectivitat del testimoni o transmissor original. En paraules seves, “els fets de la història mai no ens arriben a nosaltres en estat “pur”, ja que ni existeixen ni poden existir en una forma pura: sempre hi ha una refracció en passar per la ment de qui els arreplega”. D’ací procedia la definició d’història de Carr tantes vegades repetida: “un procés continu d’interacció entre l’historiador i els fets, un diàleg sense fi entre el present i el passat“.

L’obra de Carr, i la resposta de Geoffrey Elton a The Practice of History, representaven molt bé aquestes posicions sobre l’objectivitat i els fets històrics. Com ha assenyalat Richards Evans, “mentre Carr abanderava una aproximació sociològica al passat, Elton declarava que qualsevol treball històric seriós hauria de tenir una espina dorsal narrativa d’esdeveniments polítics”. Era un debat entre l’herència del positivisme vuitcentista i el relativisme que dubtava de l’aplicació de la noció d’objectivitat a la història. Era un debat també entre la història política tradicional i l’emergent història social.”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: