LLIBRE. “El formatge i els cucs” de Carlo Ginzburg (1976), sobre la cultura popular i la microhistòria

carlo ginzburg - el formatge i els cucsLLIBRE. Carlo Ginzburg:

“El formatge i els cucs” (1976)

Sobre la cultura popular i la microhistòria

  • Títol original: Il formaggio e i vermi. Il cosmo di un mugnaio del ‘500
  • Edició en català: El formatge i els cucs. El cosmos d’un moliner del segle XVI, Servei de Publicacions de la Universitat de València, 2006, 178 pàgines, traduït per Justo Serna i Anaclet Pons, enllaç
  • Edició en castellà: El queso y los gusanos: el cosmos de un molinero del siglo XVI, (1) Edició que jo he llegit: Muchnik Editores, Barcelona, 1996, 254 pàgines; (2) Edició més recent: Editorial Península, 2012, 304 pàgines, enllaç
  • Sobre l’autor: Carlo Ginzburg (Torí, Itàlia, 1939)
  • Llibre en pdf, en castellà

Argument

(A partir de l’argument del Servei de Publicacions de la Universitat de València)

Un llibre bellament escrit que narra la història del moliner friulià Domenico Scandella, conegut com a Menocchio, que va morir en la foguera per ordre del Sant Ofici a la fi del segle XVI (segurament el 1599).

És un estudi que ha esdevingut un clàssic de la història de les classes populars i on Carlo Ginzburg reconstrueix una peça del trencaclosques que constitueix l’anomenada cultura popular o de les classes subalternes. Una reconstrucció feta a partir dels expedients del procés inquisitorial que li va ser incoat a Menocchio, així com d’altres documents que donen compte de les seues activitats econòmiques i d’altres aspectes de la seua vida. D’aquesta manera, a partir d’un cas paradigmàtic, el passat dels sense veu pren forma, ix a la llum i es deixa sentir amb una claredat desconeguda fins l’edició del llibre.

Aquesta obra està considerada un dels millor exemples de la tendència historiogràfica coneguda com microhistòria, un tipus d’història cultural que es va donar en els anys 70 i 80 del segle XX i que se centra en estudiar petits fets històrics per a extraure conclusions generals.


carlo ginzburg - el queso y los gusanos - muchnik editores 1996Tesi de “El formatge i els cucs”

(Reeelaboració a partir de la wikipedia: “El queso y los gusanos”. Traducció pròpia)

Ginzburg a “El formatge i els cucs” relata la història de l’enfrontament d’un heterodox i senzill moliner, anomenat Menocchio, contra el poder eclesiàstic catòlic al segle XVI, però també desenvolupa una hipòtesi sobre la cultura popular en l’Edat Mitjana.

A partir del pensament de Menocchio, qui negava que Déu hagués creat el món i creia que aquest s’havia generat a partir d’un caos primigeni, del qual haurien sorgit Déu i els àngels, com els cucs del formatge –segons la creença de la generació espontània de la vida–, creu possible Ginzburg rastrejar un pensament popular vigent durant tota l’Edat Mitjana caracteritzat pel materialisme, contrari al dogma oficial de l’Església Catòlica, i que enfonsaria les seves arrels en l’època precristiana.

A més a més Menocchio també negava la divinitat de Crist, la validesa dels sagraments i afirmava l’equivalència de les diferents religions (veure el relat dels tres anells, capítol 23).

En opinió de Ginzburg, les idees de Menocchio sorgirien del contacte d’aquesta antiga mentalitat camperola amb la lectura dels pocs llibres als quals Menocchio va tenir accés durant la seua vida. Ginzburg analitza com el moliner va interpretar de manera errònia molts passatges, o va traure d’ells conclusions més atrevides que les que el text permetia. En aquestes interpretacions del moliner Ginzburg veu una prova de l’existència d’una mentalitat popular, les quals estaven mediatitzant la seva lectura.

També argumenta Ginzburg que aquestes idees de Mennochio no poden explicar-se únicament a partir de possibles influències com les del luteranisme, l’anabaptisme o l’islamisme (es creu que Menocchio va poder haver llegit una traducció italiana de l’Alcorà), sinó que s’han d’inserir en el context d’una cultura popular pròpia que si bé entra en relació amb la cultura de les classes dominants no és un simple reflex d’aquesta.

En resum, podem extraure unes conclusions principals de la lectura d’aquest llibre:

1. Gran part de l’alta cultura europea medieval i moderna té importants arrels populars (“Figures com Rabelais i Brueghel no van ser probablement esplèndides excepcions.”)

2. A un període de fecunda interacció cultural entre les classes va seguir un adoctrinament unilateral (o aculturació) de les classes subalternes per les classes dominants, més o menys a partir de la meitat del segle XVI (durant les reformes protestants i la contrarreforma catòlica).

3. El cas de Menocchio s’inscriu en una política de control social per mitjà de la repressió de la cultura popular. Menocchio fou executat en la foguera segurament a finals de 1599. Cal observar que l’Església no només controlava la cultura popular, sinó que també va vigilar l’alta cultura i va castigar qualsevol desviament del dogma, com per exemple amb el cas de Giordano Bruno, cremat a Roma l’any 1600.

Aplicació didàctica

  • Temes: cultura popular – cultura dominant; repressió ideològica; ortodòxia – heterodòxia; religiositat popular; l’Església catòlica de la Contrarreforma; microhistòria.
  • Recomanació: aquest llibre, en principi, no és difícil de llegir, i està tan ben escrit que es pot llegir com un relat de no-ficció amb un cert suspens. Però pels temes que tracta no és recomanable per a estudiants d’ESO i Batxillerat. No obstant això, sí que és recomanable el seu ús (amb textos o cites) com a exemple de la dificultat de l’estudi de les classes populars. És per tant una referència clara per a evitar una història política asèptica, falsament objectiva, dels grans fets i dels grans homes, i justificadora del present.

Cita: Cultura dominant i cultura subalterna

61. Cultura dominante y cultura subalterna

En varias ocasiones hemos visto aflorar, por debajo de la profunda diferencia de lenguaje, sorprendentes analogías entre las tendencias de fondo de la cultura campesina que hemos intentado reconstruir y las de sectores más avanzados de la alta cultura del siglo XVI. Explicar estas analogías mediante la simple difusión de arriba abajo, significa aceptar sin más la tesis, insostenible, según la cual las ideas nacen exclusivamente en el seno de las clases dominantes. El rechazo de esta explicación simplista implica, por otra parte, una hipótesis mucho más compleja sobre las relaciones que se producen durante este período entre cultura de las clases dominantes y cultura de las clases subalternas.

Más compleja y, en parte, indemostrable. El estado de la documentación refleja, como es lógico, el estado de las relaciones de fuerza entre clases. Una cultura casi exclusivamente oral como es la de las clases subalternas de la Europa preindustrial, tiende a no dejar huellas, o a dejar huellas deformadas por inherencia. De ahí el valor sintomático de un caso límite como el de Menocchio, que replantea con fuerza un problema del que sólo ahora se empieza a ver la envergadura: el de las raíces populares de gran parte de la alta cultura europea, medieval y postmedieval. Figuras como Rabelais y Bruegel no fueron probablemente espléndidas excepciones. Sin embargo, ponen punto final a una época caracterizada por la presencia de fecundos cambios subterráneos, en ambas direcciones, entre alta cultura y cultura popular. Por el contrario, el siguiente período está marcado por una distinción cada vez más delimitada entre cultura de las clases dominantes y cultura artesana y campesina, así como por el adoctrinamiento en sentido único de las clases populares. Podemos situar la cesura cronológica de estos dos períodos hacia la mitad del siglo XVI, en no menos significativa coincidencia con la acentuación de las diferencias sociales impulsadas por la revolución de los precios. Pero la crisis decisiva se había producido unas décadas atrás con las revueltas campesinas y el reino anabaptista de Münster. Fue entonces cuando se les plantea dramáticamente a las clases dominantes el imperativo de recuperar, también en lo ideológico, a las masas populares que amenazaban con sustraerse a cualquier forma de control desde arriba, pero manteniendo, incluso acentuando las distancias sociales. Este renovado esfuerzo hegemónico adopta diversas formas en los distintos países de Europa, pero la evangelización del agro por obra de los jesuitas, y la organización religiosa capilar, sobre el núcleo familiar, realizada por las iglesias protestantes, pueden conciliarse dentro de una tendencia única. A ésta corresponden, en el plano represivo, la intensificación de los procesos de brujería y el rígido control de grupos marginales como vagabundos y gitanos. Sobre este fondo de represión y de aniquilamiento de la cultura popular se inscribe precisamente el caso de Menocchio.

Mort en la foguera

Mort en la foguera

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: