LLIBRE. “La condición humana” d’André Malraux (1933)

Portada - Malraux - La concidicon humanaRESSENYA. André Malraux:

“La condición humana” (1933)

  • Madrid, Unidad Editorial, 1999
  • 254 pàgines, en castellà, pròleg de Mario Vargas Llosa

Ressenya

Xina, 1927, la revolta del Koumintang a Xangai (Shanghai). El Kuomintang era un partit polític nacionalista xinés, el qual als anys 20 del segle XX estava format per una barreja social que anava des dels burgesos i els comerciants fins als comunistes.

Aquesta novel·la està ambientada en l’any 1927, quan aquest partit es revolta a Xangai (Shanghai) i pren el poder, en contra els senyors de la guerra i de les concessions colonials estrangeres. El partit comunista xinès intenta inclinar al balança del poder cap al seu costat, en contra de les directrius de la Internacional comunista soviètica. Un grup de comunistes així ho considera convenient, però prompte, un mes després, el general conservador Chang Kai Shek, recolzat per la burgesia i els membres de les concessions colonials, els atacarà i realitzarà una gran matança dels revolucionaris. A Xangai el grup comunista està liderat per Kyo, un home íntegre amb alts ideals; Katow, un rus revolucionari internacionalista; i Chen, un jove que se sent atret pel terrorisme com a la veritable acció revolucionària.

Els assassinats, la violència narrada cinematogràficament, les reflexions i angoixes de la “condició humana”, inclús les excentricitats del baró de Clapidde, un aventurer sense ofici ni benefici, fan de la novel·la un relat coral d’anhels i frustracions, de lluita d’interessos. També cal destacar els personatges de Ferral, el representant del Consorci francés de les concessions, i a Gisors, el pare de Kyo, el vell que ho veu tot des de la perspectiva de la vellesa i la saviesa preexistencialista.

“La condició humana” esdevé una narració perdurable quan la lliges gràcies a escenes com l’angoixa que Chen sent davant l’assassinat imminent que ha de perpetrar per aconseguir armes per al partit, o els atacs a les comissaries de policia, o la reunió de Kyo amb el comité del partit a Hankow, o la generositat de Kadow i el fragment de la píndola de cianur.

A “La condició humana” trobem un equilibri entre les reflexions dels personatges i l’acció de carrer, cosa que fa d’aquesta novel·la una obra mestra que ens endinsa en les passions humanes, de la dignitat i la condició humana, on les qüestions de vida i mort són el centre de l’existència.

Opinió personal: m’he llegit aquesta novel·la perquè em va agradar molt l’assaig que M. Vargas Llosa li va dedicar a la seua obra “La verdad de las mentiras”. Si bé de vegades m’ha semblat un poc avorrida i obscura, al final el resultat no ha pogut ser més enriquidor. Per a mi és una bona novel·la, que enganxa. Les reflexions, les passions, els mòbils de l’acció dels personatges ens fica de ple dins la intrahistòria dels esdeveniments contemporanis, cosa que mai podrà fer un llibre d’història. El llenguatge, amb una aparença senzilla, ens mostra els interrogants existencials que tota persona fa de la seua vida. Bona literatura, en definitiva.

– 

André Malraux (1901-1976), amb uniforme d'oficial de l'aviació republicana, durant la Guerra Civil espanyola.

André Malraux (1901-1976), amb uniforme d’oficial de l’aviació republicana, durant la Guerra Civil espanyola.

Sobre l’autor

André Malraux (1901-1976). Novel·lista, arqueòleg, teòric de l’art, activista polític i funcionari públic francès. Va nàixer el 3 de novembre de 1901, en una pròspera família de París, i va estudiar en l’Escola de Llengües Orientals de París. El 1923 va viatjar a l’Indoxina per a realitzar una investigació arqueològica. Va participar activament en la lluita dels revolucionaris annamites per aconseguir la independència de França i va romandre a Orient fins el 1927. Malraux va utilitzar les seues experiències asiàtiques com a teló de fons de tres novel·les: Els conquistadors (1928), La via real (1930) i La condició humana (1933). Aquesta última obra va obtenir el premi Goncourt i es va fer famosa arreu el món. Fou traduïda a l’espanyol el 1933 i publicada a l’Argentina. La seua següent novel·la L’època del menyspreu (1935), està inspirada en un viatge a l’Alemanya de Hitler. Esdevé en una de les personalitats més combatives de la cultura antifeixista europea, i va participar a la Guerra Civil espanyola. Les seues experiències com a pilot d’un esquadró republicà van ser base de la seua novel·la L’esperança (1938). Malraux va combatre com a voluntari en la II Guerra Mundial; va ser capturat pels alemanys, i va aconseguir escapar i realitzar una important activitat com a coronel de la Resistència francesa, però fou detingut de nou. El 1945-1946 s’incorporà al govern provisional del general Charles de Gaulle i entre 1959 i 1969 va exercir el càrrec de ministre de Cultura. Posteriorment es va retirar als afores de París, on continuà escrivint fins a la seua mort, el 23 de novembre de 1976. Malraux escriví nombrosos tractats d’estètica. La seua Psicologia de l’art (1947-1949), es va publicar condensada amb el títol Les veus del silenci (1951). La Metamorfosi del deus (1960) i El triangle negre (1970) també tracten qüestions referides a l’art. Marlaux s’involucrà totalment en els esdeveniments del seu temps. El primer volum de la seua autobiografia és Antimemòries (1967). La seua última obra fou L’escorça de roure: converses amb De Gaulle (1972).

Aplicació didàctica

  • Època d’entreguerres. Revolucions socials. Xina. 1927. Insurrecció del Kuomintang a Shanghai contra els senyors de la guerra. Reacció posterior del general Chang Kai Shek contra els comunistes. Concessions colonials dels francesos (Colonialisme i Imperialisme).
  • Més informació sobre la massacre de Xangai de 1927, en anglés, enllaç
  • (Per a més informació sobre la revolta a Shangai val la pena llegir el capítol de la política exterior soviètica en Orient al llibre d’Edward H. Carr La revolución rusa. De Lenin a Stalin, 1917-1929.)

Imatge de la massacre de Xangai, 1927

Imatge de la massacre de Xangai, 1927

Índex de cites

1. L’humanitarisme i la revolució

2. Reflexió existencialista (1)

2. Reflexió existencialista (2)

Cites

1. L’humanitarisme i la revolució, pàgina 127

“—¿Quién le dice que yo no haya encontrado mi fe?

—¿Qué fe política acabará con el sufrimiento del mundo?

—Prefiero disminuirlo a buscarle explicación. El tono de su voz está lleno de… humanitarismo. No me gusta el humanitarismo que está hecho con la contemplación del sufrimiento.”

2. Reflexió existencialista (1), pàgina 251

“Todos sufren –pensó–, y cada uno sufre porque piensa. En el fondo, el espíritu del hombre no piensa más que en lo eterno, y la conciencia de la vida no puede ser más que angustia.”

2. Reflexió existencialista (2), pàgina 253

“¡No se necesitan nueve meses; se necesitan cincuenta años para hacer un hombre; cincuenta años de sacrificio, de voluntad, de… tantas cosas! Y, cuando ese hombre está hecho; cuando ya no queda en él nada de la infancia ni de la adolescencia; cuando, verdaderamente, es un hombre, no sirve más que para morir.”

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: