LLIBRE. “Groucho y yo” de Groucho Marx (1972)

1 Portada - GROUCHO MARX - Groucho y yoRESSENYA. Groucho Marx:

“Groucho y yo” (1972)

Barcelona, Editorial Tusquets, 1995.

300 pàgines, castellà.

RESSENYA

“Groucho y yo” és un llibre divertidíssim del còmic nord-americà Groucho Marx (1890-1977). No és una autobiografia normal i linial, sinó un tipus de memòries escrites des del final d’una v ida plena de treball, aprenentages i èxits.

Groucho Marx és probablement el germà Marx més famós o almenys més conegut. Ens va deixar una pila d’acudits i frases fetes que encara de quan en quan apareixen en llibres i articles de premsa. L’humor, amb la seua capacitat de ridiculitzar tots els dogmes i normes socials, va ser la seua arma. Amb ell el rei sempre anava despullat. Va tenir èxit i va guanyar molts diners. Va començar d’actor als locals d’espectacles de les petites ciutats d’Estats Units a principis del segle XX. Treballava a una companyia creada gràcies a la constància de sa mare, els “Marx Brothers” (els “Germans Marx”), amb els seus germans Chico, Harpo i al principi amb Zeppo, fent espectacles de varietats on hi havia música, acudits i comèdia de situació, a un nivell molt popular. Als anys trenta van passar al cinema i van aconseguir l’èxit mundial amb pel·lícules còmiques com “Sopa d’oca”, “Una nit a l’òpera”, “Un dia a les carreres” o “Els germans Marx a l’Oest”.

Aquest llibre fa un recorregut de la vida de Groucho, però com ell vol, sense seguir un ordre típic. Destaquen les seues opinions davant els fets més diversos, com l’amor, els metges, el món de l’espectacle i de Hollywood, els productors de cinema, els crítics, el golf o la paternitat. Llegint-lo pareix que estigues escoltant-lo, en uns monòlegs molt ben travats, divertits per la seua irreverència i intel·ligència.

APLICACIÓ DIDÀCTICA

Nota personal: quan estudiava la llicenciatura d’Història, en el segon curs, en l’assignatura d’Història Contemporània, el professor Emilio Laparra va recomanar aquest llibre com a bibliografia bàsica per a entendre el “crack” del 29, de 1929. Me’l vaig comprar i el vaig llegir en tres dies. No em va decebre, i per això jo també el recomane com a una lectura divertida i enriquidora, i també per entendre un poc l’especulació financera i la fallida de la borsa de Nova York de 1929. Imprescindible, i divertit.

TEXT CLÀSSIC DEL “CRACK” DEL 29

Amb exercicis. En pdf, 4 pàgines.

Capítol 15: “De com vaig ser protagonista de les bogeries de 1929”

PDF en valencià (o català)   –   PDF en castellà

VÍDEO “La parte contratante”

De la pel·lícula “Una noche en la ópera

2 Groucho MarxÍNDEX DE CITES

1. Crítica als crítics d’espectacles. Pàgines 158-159.

2. El crac de 29. “De com vaig ser protagonista de les bogeries de 1929”. Capítol 15, pàgines 169-177

3. La dificultat d’escriure. Pensar. Pàgina 225

4. L’amor. Pàgines 234-236


CITES

1. Crítica als crítics d’espectacles. Pàgines 158-159.

“No voy a defender a los críticos. La verdad es que ignoro para qué sirven. Pero, sea lo que sea, tienen derecho a cumplir su misión en el teatro de cualquier empresario, por desastrosas que sean las consecuencias.

Durante años he meditado sobre los críticos. Una obra se ha escrito ostensiblemente para cierto público, pero si los críticos la repudian, ese público nunca tiene la oportunidad de verla. ¿Quién fue el primero que decidió que la función del crítico era “educar” al público? Si los asistentes al estreno salen satisfechos de la obra, ¿por qué no ha de permitirse que el resto de posibles espectadores la vea?

En The Summing Up, se le preguntó a Somerset Maugham por qué había dejado de escribir para el teatro. Dijo que era demasiado difícil complacer simultáneamente a la criada que se sentaba en el tercer piso y al crítico del Times, de Londres. “Creo que puedo escribir para los dos”, declaró, “pero no puedo agradar a ambos. Sus gustos son demasiado distintos”.

En la ciudad de Nueva York solía haber noventa o cien teatros. Ahora sólo existen unos veinte. Las obras cómicas y las de gran público han desaparecido virtualmente de los escenarios. Hay montones de obras sobre los problemas raciales, sobre la homosexualidad, sobre la generación beatniks, sobre la dipsomanía y sobre la locura. Pero en los escenarios quedan muy pocas cosas divertidas. Creo que la ausencia de unas sonoras carcajadas es parcialmente responsable del actual estado del teatro. Se ha eliminado la mayor parte de su alegría, y han sido los críticos quienes lo han hecho.

Un crítico destacado (no hay necesidad de mencionar su nombre) escribió recientemente sobre una obra llamada Gané un millón, protagonizada por Sam Levene: “Esto no es tanto una crítica como una confesión. Pasé buena parte de la noche última riéndome con una obra muy mala”.

Ahí tienes. Ese crítico se pasó la velada riendo, pero finalmente decidió que era una obra “muy mala”. La única pretensión de ésta era hacer reír a la gente, y lo conseguía. No se anunciaba la representación de El rey Lear o la de La muerte de un viajante. Lo único que prometían era una comedia divertida, pero eso no era suficiente para el crítico aludido.

Sería interesante saber quién decidió que esos seis caballeros de Nueva York y otra docena de asesinos esparcidos por el país fuesen escogidos para convertirse en guardianes oficiales del gusto público. ¿Por qué no se mantienen alejados del teatro durante unos cuantos siglos y dan al público la oportunidad de ver lo que desean?

Observarás que no atacan la industria automovilística. ¿Sabes por qué? Porque la compañía perjudicada les retiraría inmediatamente toda su publicidad. Ningún diario publica en letras de molde el siguiente aviso: “No compre esas repugnantes camisas que los Almacenes Delaney venden a 1,78 dólares”. Nadie te aconseja no leer la última edición del Saturday Evening Post porque “no está a la altura del número de la semana pasada”.

Si les preguntas por qué no critican los nuevos autos o los tostadores eléctricos que la General Electric está manufacturando, siempre te dan la misma vieja respuesta: “Bueno, esos son productos industriales y nosotros no criticamos mercancías o negocios. Sólo hacemos críticas artísticas”. Bueno, el teatro no es un arte. Es un negocio. Si no lo crees así, pregúntaselo a algún productor que acaba de perder 300.000 dólares en un espectáculo que ha gustado al público, pero no a los críticos.

Creo que si los críticos de Nueva York empaquetaran sus máquinas de escribir, se trasladaran a la Mongolia Exterior y permaneciesen allí durante unos diez años, el teatro volvería a florecer como a principios de siglo, pese a la competencia de la televisión, de las películas, de las boleras y del sexo.

(¡Después de esta pequeña diatriba no me atrevería a presentarme en Nueva York ni con la mejor obra que jamás se haya escrito!)”

"Marx Brothers": Chico, Groucho, Harpo i Zeppo

“Marx Brothers”: Chico, Groucho, Harpo i Zeppo

2. El crac de 29. “De com vaig ser protagonista de les bogeries de 1929”. Capítol 15, pàgines 169-177

“Molt prompte un negoci molt més atractiu que el teatral va atraure la meua atenció i la del país. Era un assumptet anomenat mercat de valors. El vaig conèixer per primera vegada cap a 1926. Va constituir una sorpresa molt agradable descobrir que era un negociant molt astut. O almenys això pareixia, perquè tot el que comprava augmentava de valor. No tenia assessor financer, qui el necessitava? Podies tancar els ulls, recolzar el dit en qualsevol punt de l’enorme tauler mural i l’acció que acabaves de comprar començava immediatament a pujar. Mai vaig obtenir beneficis. Pareixia absurd vendre una acció a trenta quan se sabia que dins de l’any doblaria o triplicaria el seu valor.

El meu sou setmanal a Els quatre cocos era d’uns dos mil, però açò era molt poc en comparació amb la pasta que guanyava teòricament a Wall Street. Gaudia treballant en la revista, però el salari m’interessava molt poc. Acceptava de tot el món confidències sobre el mercat de valors. Ara costa creure-ho, però incidents com el que segueix eren corrents en aquells dies.

Vaig pujar a un ascensor de l’hotel Copley Plaça, a Boston. L’ascensorista em va reconèixer i va dir:

– Fa un estoneta han pujat dos individus, senyor Marx, sap? Peixos grossos, de veritat. Vestien americanes creuades i portaven clavells en les solapes. Parlaven del mercat de valors i, cregui’m, amic, tenien aspecte de saber el que deien. No s’han figurat que jo estava escoltant-los, però quan maneig l’ascensor sempre tinc l’oïda atenta. No vaig a passar-me tota la vida fent pujar i baixar un d’aquestos calaixos! El cas és que vaig sentir que un dels individus li deia a l’altre: “Posi tots els diners que pugui obtenir en United Corporation” […]

Li vaig donar cinc dòlars i vaig córrer cap a l’habitació d’Harpo. El vaig informar immediatament sobre aquesta mina d’or en potència amb què m’havia entropessat en l’ascensor. Harpo acabava de desdejunar-se i encara anava en batí.

– En el vestíbul d’aquest hotel estan les oficines d’un agent de Borsa -va dir-. Espera que em vista i correrem a comprar aquestes accions abans que s’escampi la notícia.

-Harpo -vaig dir-, estàs boig? Si esperem fins que t’hagis vestit, aquestes accions poden pujar deu sencers!

De manera que amb les meues robes de carrer i Harpo amb el seu batí, vam córrer cap al vestíbul, vam entrar en el despatx de l’agent i en un dir Jesús vam comprar accions d’United Corporation per valor de 160.000 dòlars, amb una marge del 25 per cent.

Per als pocs afortunats que no es van arruïnar en 1929 i que no estiguin familiaritzats amb Wall Street, permetin-me explicar el que significa eixe marge del 25 per cent. Per exemple, si un comprava 80.000 dòlars d’accions, només havia de pagar en efectiu 20.000. La resta se li quedava a deure a l’agent. Era com robar diners.

El dimecres a la vesprada, en Broadway, Chico va trobar a un habitual de Wall Street, el qual li va dir en un murmuri:

-Chico, ara vinc de Wall Street i allà no es parla d’una altra cosa que del Coure Anaconda. Es ven a cent trenta-vuit dòlars l’acció i es remoreja que arribarà fins als cinc-cents. Compra-les abans que sigui massa tard! Ho sé de molt bona tinta.

Chico va córrer immediatament cap al teatre, amb la notícia d’aquesta oportunitat. Era una funció de vesprada i vam retardar trenta minuts l’alçament del teló fins que el nostre agent ens va assegurar que havíem tingut la fortuna d’aconseguir sis-centes accions. Estàvem entusiasmats! Chico, Harpo i jo érem cada un propietaris de dos-centes accions d’aquestos valors que traspuaven or. L’agent fins i tot ens va felicitar. Va dir:

– No ocorre sovint que algú entre amb tan bon peu en una companyia com l’Anaconda.

El mercat va continuar pujant i pujant. Quan estàvem de gira, Max Gordon, el productor teatral, solia posar-me una conferència telefònica cada matí des de Nova York, només per a informar-me de la cotització del mercat i de les seues prediccions per al dia. Aquestos auguris mai variaven. Sempre eren “amunt, amunt, amunt”. Fins llavors jo no havia imaginat que un poguera fer-se ric sense treballar.

Max em va cridar un matí i em va aconsellar que comprara uns valors anomenats Auburn. Eren d’una companyia d’automòbils, ara inexistent. -Marx -va dir- és una gran oportunitat. Pegarà més bots que un cangur. Compra-ho ara, abans que sigui massa tard.

Després va afegir:

-Per què no abandones Els quatre cocos i oblides eixos miserables dos mil setmanals que guanyes? Són poca cosa. Tal com maneges les teues finances, asseguraria que pots guanyar més diners en una hora, instal·lat en el despatx d’un agent de valors, que els que pots obtenir fent vuit representacions setmanals a Broadway.

-Max -vaig contestar-, no hi ha dubte que el teu consell és sensacional. Però al cap i a la fi tinc certes obligacions amb Kaufman, Ryskind, Irving Berlín i amb el meu productor Sam Harris.

El que llavors no sabia era que Kaufman, Ruskind, Berlin i Harris també compraven a crèdit i que, finalment, serien aniquilats pels seus assessors financers. No obstant això, per consell de Max, vaig telefonar immediatament el meu agent i li vaig dir que em comprara cinc-centes accions de l’Auburn Motor Company.

Poques setmanes més tard, em trobava passejant pels terrenys d’un club de camp, amb el senyor Gordon. Grans i costosos cigars havans penjaven dels nostres llavis. El món era un delícia i el cel sortia en els ulls de Max. (Així com també uns símbols de dòlar.) El dia anterior, les Auburn havien pegat un salt de trenta-vuit sencers. Em vaig tornar cap al meu company de golf i vaig dir:

-Max, quant de temps durarà açò?

Max va reposar, utilitzant una frase de Al Jolson.

-Germà, encara no has vist res!

El més sorprenent del mercat, en 1929, era que ningú venia una sola acció. La gent comprava sense parar. Un dia, amb una certa timidesa, vaig parlar al meu agent sobre aquest fenomen especulatiu.

– No sé gran cosa sobre Wall Street – vaig començar a dir en son de disculpa- però, què és el que fa que eixes accions continuen ascendint? No haguera d’haver-hi alguna relació entre els guanys d’una companyia, els seus dividends i el preu de venda de les seues accions?

Per damunt del meu cap, va mirar una nova víctima que acabava d’entrar en el seu despatx i va dir:

– Senyor Marx, té molt d’aprendre sobre el mercat de valors. El que vostè no sap respecte a les accions serviria per a omplir un llibre.

– Escolti, bon home -vaig replicar-. He vingut ací a la cerca de consell. Si no sap vostè parlar amb cortesia, hi ha altres que tindran molt de gust a encarregar-se dels meus assumptes. I ara què estava vostè dient?

Adequadament castigat i amansat, va respondre:

– Senyor Marx, tal vegada no es doni compte, però aquest ha deixat de ser un mercat nacional. Ara som un mercat mundial. Rebem ordres de compra de tots els països d’Europa, d’Amèrica del Sud i fins i tot d’Orient. Aquest matí hem rebut de l’Índia un encàrrec per a comprar mil accions de Canonades Crane.

Amb un cert cansament vaig preguntar:

-Creu que és una bona compra?

-No hi ha una altra millor -em va contestar-. Si hi ha alguna cosa que tots hem d’utilitzar són les canonades.

(Se’m van ocórrer altres quantes coses més, però no estava segur que aparegueren en les llistes de cotitzacions.)

-Això és ridícul -vaig dir-. Tinc diversos amics pells roges a Dakota del Sud i no utilitzen les canonades. -Vaig soltar una rialla per a celebrar la meua eixida, però ell va romandre molt seriós, de manera que vaig prosseguir-. Diu vostè que des de l’Índia li envien ordres de compra de Canonades Crane? Hummm. Si en la llunyana Índia demanen canonades, han de saber alguna cosa sensacional. Apunti’m per a dos-centes accions; no, millor encara, que siguin tres-centes.

Mentre el mercat continuava ascendint cap al firmament, vaig començar a sentir-me cada vegada més nerviós. El poc judici que tenia m’aconsellava vendre, però, igual que tots els altres tipus, era avariciós. Lamentava desprendre’m de qualsevol acció, perquè estava segur que anava doblar el seu valor en pocs mesos.

 

En els periòdics actuals llegeixo ben sovint articles relatius a espectadors que es queixen d’haver pagat fins a un centenar de dòlars per dos entrades per a veure My Fair Lady. (Personalment, opino que val eixos dòlars.) Bé, una vegada vaig pagar 38.000 per veure Eddie Cantor en el Palace […]

Cantor era veí meu en Great Neek. Com era vell amic seu quan va acabar la representació vaig anar a veure’l en el seu camerino. […]

– Groucho, t’adoro!

No hi havia res de peculiar en aquella salutació. Així és com la gent del teatre parla entre si. En el teatre hi ha una llei no escrita respecte a que quan dos persones es troben (actor i actriu, actriu i actriu, actor i actor, o qualsevol altra de les variacions i desviacions de sexe) han d’evitar acuradament les salutacions habituals entre la gent normal. En canvi, han d’aclaparar-se mútuament amb frases d’afecte que, en altres sectors de la societat, solen estar reservades per al dormitori.

-Encant -va prosseguir Cantor-, què t’ha paregut el meu espectacle?

Vaig mirar cap arrere, suposant que hauria entrat alguna xica. Desgraciadament no era així, i vaig comprendre que es dirigia a mi.

-Eddie, vida meua – vaig contestar amb entusiasme vertader-, has estat superb!

Em disposava a llançar-li unes quantes floretes més quan em va mirar afectuosament amb aquells ulls grans i brillants, va recolzar les mans en els meus muscles i va dir:

-Preciós, tens algunes Goldman Sachs?

-Dolçor -vaig respondre (a aquest joc poden jugar dos)-, no sols no en tinc cap, sinó que mai he sentit parlar d’elles Què és Goldman Sachs? Una marca de farines?

Em va agafar per ambdós solapes i em va atraure cap a mi. Per un moment vaig pensar que anava a besar-me.

-No em digues que mai has sentit parlar de les Goldman Sachs! -va exclamar incrèdulament-. És la companyia d’inversions més sensacional de tot el mercat de valors.

Després va consultar el seu rellotge i va dir:

-Avui és massa tard. La Borsa està ja tancada. Però, demà al matí, nen, la primera cosa que has de fer és agafar el barret i córrer al despatx del teu agent per a comprar dos-centes accions de Goldman Sachs. Crec que avui ha tancat a 156… i a 156 és un robatori!

Després Eddie em va tocar una galta, jo li vaig tocar la seua i ens vam separar.

Amic! Que content estava d’haver anat a veure Cantor al seu camerino! Figuri’s, si no arribo a anar aquella vesprada al Teatre Palace, no haguera tingut aquella confidència. Al matí següent, abans del desdejuni, vaig córrer al despatx de l’agent en el moment en què s’obria la Borsa. Vaig afluixar el 25 per cent de 38.000 dòlars i em vaig convertir en l’afortunat propietari de dos-centes accions de la Goldman Sachs, la millor companyia d’inversions d’Amèrica.

 

Llavors vaig començar a passar-me els matins instal·lats en el despatx d’un agent de Borsa, contemplant un gran quadre mural ple de signes que no entenia. Llevat que arribara enjorn, ni tan sols m’era possible entrar. Moltes de les agències de Borsa tenien més públic que la majoria dels teatres de Broadway.

Pareixia que quasi tots els meus coneguts s’interessaren pel mercat de valors. La majoria de les conversacions es limitaven a la quantitat que tal i tal valor havien pujat la setmana passada, o coses semblants. El llanterner, el carnisser, el forner, l’home del gel, tots anhelosos de fer-se rics, tiraven els seus mesquins salaris -i en molts casos els seus estalvis de tota la vida- en Wall Street. Ocasionalment, el mercat flaquejava, però molt prompte s’alliberava la resistència que oferien els prudents i sensats, i prosseguia la seua contínua ascensió.

De tant en tant algun profeta financer publicava un article ombrívol advertint el públic que els preus no guardaven cap proporció amb els vertaders valors i recordant que tot el que puja deu després ha de baixar. Però a penes si ningú prestava atenció a aquestos conservadors panolis i a les seues paraules idiotes de cautela. Fins i tot Barney Baruch, el Sòcrates de Central Park i mag financer americà, va llançar una crida d’advertència. No recordo la seua frase exacta, però venia a ser així: “Quan el mercat de valors es converteix en notícia de primera pàgina, ha sonat l’hora de retirar-se.”

Jo no estava present quan la Febre de l’Or del quaranta-nou. Em refereixo a 1849. Però imagino que eixa febre va ser molt pareguda a la que ara infectava al tot el país. El president Hoover estava pescant i la resta del govern federal pareixia completament aliè al que succeïa. No estic segur que hagueren aconseguit alguna cosa encara que ho hagueren intentat, però en tot cas el mercat va lliscar alegrement cap a la seua perdició.

Un dia concret, el mercat va començar a vacil·lar. Uns quants dels clients més nerviosos van ser presos del pànic i van començar a descarregar-se. Això va ocórrer fa quasi trenta anys i no recordo les diverses fases de la catàstrofe que queia sobre nosaltres, però així com al principi de l’auge tot el món volia comprar, al començar el pànic tot el món va voler vendre. Al principi les vendes es feien ordenadament, però prompte el pànic va tirar a un costat el bon judici i tots van començar a llançar a l’arena els seus valors que llavors només tenien el nom de tals.

Després el pànic va arribar als agents de Borsa, els quals van començar a cridar reclamant garanties addicionals. aquesta era una broma pesada, perquè la major part dels accionistes s’havien quedat sense diners, i els agents van començar a vendre accions a qualsevol preu. Jo vaig ser un dels afectats. Desgraciadament, encara em quedaven diners en el Banc. Per a evitar que vengueren el meu paper vaig començar a firmar xecs febrilment per a cobrir les garanties que desapareixien ràpidament. Després, un dimarts espectacular, Wall Street va llançar la tovalla i senzillament es va enfonsar. Això de la tovalla és una frase adequada, perquè llavors tot el país estava plorant.

 

Alguns dels meus coneguts van perdre milions. Jo vaig tenir més sort. L’única cosa que vaig perdre van ser 240.000 dòlars (o cent vint setmanes de treball, a 2.000 per setmana). Haguera perdut més però eren tots els diners que tenia. El dia de l’enfonsament final, el meu amic, antany assessor financer i astut comerciant, Max Gordon, em va telefonar des de Nova York. En cinc paraules, va llançar una afirmació que, amb el temps, crec que ha de comparar-se favorablement amb qualsevol de les cites més memorables de la història americana. Em refereixo a cites tan immortals com “No abandoneu el barco”, “No dispareu fins que vegeu el blanc dels seus ulls”, “Doneu-me la llibertat o la mort!”, i “Només tinc una vida que donar a la pàtria”. Aquestes paraules cauen en una insignificança relativa al posar-les junt amb la frase notable de Max. Xerraire per naturalesa, aquesta vegada va ignorar inclús el tradicional “hola”. Tot el que va dir va ser: “Marx, la broma ha acabat!”. Abans que jo poguera contestar el telèfon s’havia quedat mut.

En tota la porqueria escrita pels analistes del mercat, em sembla que ningú va fer un resum de la situació d’una manera tan succinta com el meu amic el senyor Gordon. En aquelles cinc paraules ho va dir tot. Per descomptat, la broma havia acabat. Crec que l’únic motiu pel qual vaig continuar vivint va ser el convenciment consolador de que tots els meus amics estaven en la mateixa situació. Fins i tot la desgràcia financera, igual que la de qualsevol altra espècie, prefereix la companyia.

Si el meu agent haguera començat a vendre les meues accions quan van començar a trontollar-se, haguera salvat una vertadera fortuna. Però com no m’era possible imaginar que pogueren baixar més, vaig començar a demanar prestats diners del Banc per a cobrir les garanties. Les accions de Coure Anaconda (recorda que vam retardar el teló trenta minuts per a comprar-les) es van fondre com les neus del Kilimanjaro (no creguis que no he llegit a Hemingway), i finalment es van estabilitzar a 2 7/8. La confidència de l’ascensorista de Boston respecte a United Corporation es va saldar a 3,50. Les havíem comprat a 60. La funció de Cantor en el Palace va ser magnífica ¿Goldman-Sachs a 156 dòlars? Eddie, vida meua, com vas poder? Durant la màxima depressió del mercat, podia comprar-se-les a un dòlar per acció.”

El Marxisme, de Groucho és clar

El Marxisme, de Groucho és clar

3. La dificultat d’escriure. Pensar. Pàgina 225

“A medida que progresa esta crónica trivial, empiezo a darme cuenta de que el escribir es algo extremadamente duro. En mi juventud escribí muchos artículos supuestamente cómicos para revistas y diarios, pero llenar las páginas suficientes para hacer un libro constituye una experiencia nueva para mí. Solía jugar diariamente al golf, y muy mal por cierto, daba largos paseos con costosos caniches comidos por las pulgas e incluso a veces montaba a caballo. Me parece que ahora no hago más que escribir. Y quienquiera que haya escrito sabe que para escribir se necesita pensar. Y todo el mundo sabe que el pensar constituye la manera más desagradable de pasar el día. Pero yo sigo adelante. He de decir que el tema de este libro nunca me ha parecido de los más atractivos del mundo. Ahora sólo siento curiosidad por saber si tengo la energía y la fuerza de voluntad necesarios para llegar hasta el final.

Hace algún tiempo leí Balzac, de Stefan Zweig. La única manera en que Balzac podía resistir su vida de escritor era haciendo que su criado lo encadenase a la cama por la noche y lo soltara por la mañana. Para mantenerse despierto, bebía de veinte a treinta tazas de café diarias. La bencedrina y los otros estimulantes poderosos aún no habían sido descubiertos. Finalmente, murió de envenenamiento por cafeína. Esto tiene un nombre científico, pero no recuerdo cuál es y no voy a telefonear a mi médico para preguntárselo. Si lo hiciese, me cobraría la visita.”

4. L’amor. Pàgines 234-236

“El amor abarca una multitud de emociones y de actitudes. Creo que puedes amar a Dios, a un niño, al vecino (o a su esposa, elegir uno o el otro), e incluso a un chucho. Pero al amor matrimonial nunca se le define con claridad.

Cuando la gente ve a una pareja joven paseando sin rumbo, cogida del brazo, ajena al mundo entero y tan apretada como dos plátanos en la misma piel, invariablemente exclama:

-¡Oh, qué pareja más encantadora! ¡Qué enamorados están! ¿Verdad que es bonito?

Bueno, aquí es donde el viejo Groucho, experto en nada, saca fuerzas de flaqueza y descubre su alma ante el mundo hostil. Lo llaman amor, pero, para ser sinceros, en la mayoría de los casos no lo es. Se trata sólo de dos personas que se encuentran sexualmente atractivas y que esperan, si hay suerte, estar pronto uno en brazos del otro. […]

No hay duda de que el sexo es la fuerza responsable de la perpetuación de la raza humana. Si no existiese, la vida desaparecería en pocas décadas, lo que tal vez no fuese mala idea. Creo, sin embargo, que el verdadero amor aparece sólo cuando se han amortiguado las primeras llamadas de pasión y quedan sólo las ascuas. Este es el verdadero amor, que guarda sólo una relación remota con el sexo. Sus partes integrantes son la paciencia, el perdón, la comprensión mutua y una gran tolerancia hacia los defectos ajenos. Creo que ésta es una base mucho más firme para la perpetuación de un matrimonio feliz. Pero, ¿por qué he de divagar acerca de esta? Pongámoslo todo en manos del maestro, G.B.S. (Shaw para ti), a quien cito: “Cuando dos personas están bajo la influencia de la más violenta, la más insana, la más ilusoria y la más fugaz de las pasiones, se les pide que juren que permanecerán continuamente en esa condición excitada, anormal y agotadora hasta que la muerte los separe.”

MÉS INFORMACIÓ

– Groucho Marx a la viquipèdia (vida i cites cèlebres). Enllaç aquí

– “Groucho y yo” a l’Editorial Tusquets. Enllaç aquí

– Una altra ressenya al blog “Me gustan los libros”. Enllaç aquí

Anuncis

2 Responses to LLIBRE. “Groucho y yo” de Groucho Marx (1972)

  1. Retroenllaç: TEMA. Introducció a l’activitat econòmica | HISTORIATA

  2. Retroenllaç: Tema 8. L’època d’entreguerres (1919-1939) | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: