LLIBRE. “La lluvia amarilla” de Julio Llamazares (1988), el despoblament rural

portada - la lluvia amarillaRESSENYA. Julio Llamazares:

“La lluvia amarilla” (1988)

  • Editorial Planeta, Barcelona, 2011, 196 pàgines.
  • Edició en Lectura+ (tipografia gran)
  • (Edició original en Editorial Seix Barral, S.A., 1988)

Ressenya

Per a sentir la desolació. Aquesta novel·la és el monòleg interior d’Andrés de Casa Sosas, l’últim habitant del poble d’Ainielle. Va representar una fita de la literatura quan es va publicar el 1988 i ha esdevingut la novel·la per excel·lència de l’abandó i la pérdua del món rural.

Ainielle es troba a la comarca aragonesa de l’Alt Gàllego, als Pirineus, a l’est de Biescas i Sabiñánigo, i va existir realment. Sobre l’any 1970 va quedar abandonat.

El protagonista sap que és l’últim habitant, només l’acompanya una gossa, i és conscient que amb ell morirà el seu poble. Tota la novel·la és un relat dirigit cap a aquest final. Els seus records, la lluita per mantenir sa casa i el poble i la seua tremenda solitud és l’eix central de la novel·la. A poc a poc començarà a perdre la raó i veurà aparicions de personatges morts, esperits d’antics habitants del poble, que l’acompanyaran en la seua bogeria final.

No cal oblidar altres protagonistes del relat molt importants: el fred, la neu, la pluja, la boira, la vegetació que ho envaix tot, la molsa, les cases caent-se. L’ambientació és una part fonamental de la novel·la, en especial la pluja groga (la lluvia amarilla), preludi i senyal de l’enrunament d’una vida i d’un poble.

El llenguatge és una de les característiques principals de la novel·la: culte i rústic, elevat fins i tot, però alhora molt fàcil d’entendre, molt pròxim. Aconsegueix que el relat mantinga la tensió malgrat ser un monòleg. Molt poètic i íntim, però també brutalment real, directe i angoixant. Les paraules et toquen dins, ben dins.

La història és tristíssima, pura desolació, però expressa i dota de paraules el que se sent quan s’observa un despoblat: el desassossec, la solitud, la duresa de l’ambient, les runes, l’abandó, l’estrany sentiment de la vida que ja no està.

ainielle - iglesiaAplicació didàctica

Història d’Espanya: segle XX, èxode rural durant el franquisme.

Geografia humana: migracions, abandó de pobles i del sector agrícola

El context històric del relat se situa en els anys seixanta del segle XX, quan molts pobles espanyols van quedar abandonats i els seus habitants es van traslladar a altres llocs per a buscar el seu futur, en un autèntic èxode rural. Els plans d’estabilització que es van iniciar el 1959 de la mà de ministres tecnòcrates afins a l’Opus Dei van condemnar multitud de pobles a desaparéixer. La creació de “pols de desenvolupament” era la política econòmica del moment, i consideraven l’abandó de pobles d’interior com uns danys col·laterals en l’expansió econòmica que tanta falta li feia a Espanya i al règim franquista. Molts pobles van morir i els seus habitants van esdevenir emigrants i la necessària mà d’obra barata que feia falta en altres llocs.

Se sol dir que la història sempre la escriuen els vencedors. Aquesta novel·la no és un llibre d’història, però sí que narra aquest procés social, demogràfic i humà des del punt de vista dels perdedors, amb un llenguatge molt poètic i amb nombrosos recursos literaris, però deixa un testimoni més colpidor que molts llibres d’història profusament documentats.

Val la pena, però només si acceptes el repte de la melancolia. Literatura pura.

ÍNDEX DE CITES

1. La muerte. Capítol 8, pàgines 100-101

2. El éxodo rural. Capítol 9, pàgines 107-108

3. La lluvia amarilla. Capítol 9, pàgines 114-115

4. La percepción del tiempo en una vida. Capítol 12, pàgina 152

– 

CITES

1. La muerte. Capítol 8, pàgines 100-101

“Uno cree que nunca podrá aceptar sin miedo la idea de la muerte. Cuando aún somos jóvenes, la vemos tan lejana, tan remota en el tiempo, que su misma distancia la hace inaceptable. Luego ya, a medida que los años van pasando, es justamente lo contrario, su mayor cercanía es la que nos llena de temor y nos impide en todo instante mirarla cara a cara. Pero, en cualquiera de los casos, el miedo es siempre el mismo: miedo a la iniquidad, miedo a la destrucción, miedo al frío infinito que el olvido comporta.”

2. El éxodo rural. Capítol 9, pàgines 107-108

“La marcha de los de Casa Juan Francisco fue el comienzo tan sólo de una larga e interminable despedida, el inicio de un éxodo imparable que, dentro de muy poco, mi propia muerte convertirá en definitivo. Lentamente, al principio, y, luego ya, prácticamente en desbandada, los vecinos de Ainielle, como los de tantos otros pueblos de todo el Pirineo, cargaron en sus carros las cosas que pudieron, cerraron para siempre las puertas de sus casas y se alejaron en silencio por los senderos y caminos que van a la tierra baja. Parecía como si un extraño viento hubiese atravesado de repente estas montañas provocando una tormenta en cada corazón y en cada casa. Como si un día, de pronto, las gentes hubieran levantado sus cabezas de la tierra, después de tantos siglos, y hubieran descubierto la miseria en que vivían y la posibilidad de remediarla en otra parte. Nadie volvió jamás. Nadie volvió siquiera para llevarse algunas de las cosas que aquí se habían dejado. Y, así, poco a poco, igual que muchos pueblos del contorno, Ainiella fue quedándose vacío, solitario y vacío para siempre.”

la-lluvia-amarilla editorial seix barral3. La lluvia amarilla. Capítol 9, pàgines 114-115

“A través de la ventana, podía ver el pantalón hundido y devorado por el musgo del molino y los reflejos temblorosos de los chopos sobre el río: inmóviles, solemnes, como columnas amarillas bajo la luz mortal y helada de la luna. Todo estaba en silencio, envuelto en una paz tan densa e indestructible que acentuaba más aún la desazón que yo sentía. A lo lejos, sobre la línea de los montes, los tejados de Ainielle flotaban en la noche como las sombras de los chopos sobre el agua. Pero, de pronto, hacia las dos o las tres de la mañana, un viento suave se abrió paso sobre el río y la ventana y el tejado del molino se llenaron de repente de una lluvia compacta y amarilla. Eran las hojas muertas de los chopos, que caían, la lenta y mansa lluvia del otoño que de nuevo regresaba a las montañas para cubrir los campos de oro viejo y los caminos y los pueblos de una dulce y brutal melancolía. Aquella lluvia duró solo unos minutos. Los suficientes, sin embargo, para teñir la noche entera de amarillo y para que, al amanecer, cuando la luz del sol volvió a incendiar las hojas muestras y mis ojos, yo hubiese ya entendido que aquella era la lluvia que oxidaba y destruía lentamente, otoño tras otoño y día a día, la cal de las paredes y los viejos calendarios, los bordes de las cartas y de la fotografías, la maquinaria abandonada del molino y de mi corazón.”

4. La percepción del tiempo en una vida. Capítol 12, pàgina 152

“El tiempo fluye siempre igual que fluye el río: melancólico y equívoco al principio, precipitándose a sí mismo a medida que los años van pasando. Como el río, se enreda entre las ovas tiernas y el musgo de la infancia. Como él, se despeña por los desfiladeros y los saltos que marcan el inicio de su aceleración. Hasta los veinte o treinta años, uno cree que el tiempo es un río infinito, una sustancia extraña que se alimenta de sí misma y nunca se consume. Pero llega un momento en que el hombre descubre la traición de los años. Llega siempre un momento, el mío coincidió con la muerte de mi madre, en el que, de repente, la juventut se acaba y el tiempo se deshiela como un montón de nieve atravesado por un rayo. A partir de ese instante, ya nada vuelve a ser igual que antes. A partir de ese instante, los días y los años empiezan a acortarse y el tiempo se convierte en un vapor efímero, igual que el que la nieve desprende al derretirse, que envuelve poco a poco el corazón, adormeciéndolo. Y, así, cuando queremos darnos cuenta, es tarde ya para intentar siquiera reberlarse.

Yo me di cuenta de que mi corazón ya estaba muerto el día en que se fueron los últimos vecinos.”

MÉS INFORMACIÓ

1. Documental “Ainielle tiene memoria”, programa “Crónicas”, de La 2 de TVE, 20 de juliol de 2008 (46 minuts). Enllaç aquí

2. Anàlisi molt recomanable de Julio Llamazares i de “La lluvia amarilla”, realitzat per la Biblioteca Pública de Huelva, 2 de febrer de 2009 (pdf de 12 pàgines). Enllaç aquí

3. Text de la conferència de Julio Llamazares titulada “La lluvia amarilla, veinte años después”, octubre de 2007. Enllaç aquí

4. Entrevista a Julio Llamazares al bloc “Pueblos deshabitados”. Enllaç aquí

MÉS INFORMACIÓ. Sobre el País Valencià

– Els pobles abandonats valencians. Reportatge del programa Medi Ambient, de RTVV, del dia 3 de gener de 2012, titulat “Pobles abandonats, els paisatges de l’oblit“, mitja hora, enllaç aquí

– Els pobles del silenci. Reportatge del programa Dossiers, de RTVV, 11/02/2012, 25 minuts, enllaç aquí

Blog Pobles Valencians Abandonats, del periodista Agustí Hernández, enllaç aquí

Per acabar, una cançó

– Cançó sobre la despoblació rural: José Antonio Labordeta (1935-2010), “Quién te cerrará los ojos” del disc Cantata para un país (1979). Enllaç aquí

Ainielle vista general

Vista general d’Ainielle

“Al aire van los recuerdos
y a los ríos las nostalgias
A los barrancos hirientes
van las piedras de tus casas.

¿Quién te cerrará los ojos
tierra, cuando estés callada?

En los muros crece yedra
y en las plazas no hay solanas,
contra la lluvia y el viento
se golpean las ventanas.

¿Quién te cerrará los ojos…

Sólo quedan cementerios
con las tumbas amorradas,
a una Tierra, que los muertos
siguen teniendo por suya.

¿Quién te cerrará los ojos…”

Advertisements

3 Responses to LLIBRE. “La lluvia amarilla” de Julio Llamazares (1988), el despoblament rural

  1. Retroenllaç: TEMA. La geografia del sector primari | HISTORIATA

  2. Retroenllaç: TEMA Espanya. El franquisme (1936-1975) | HISTORIATA

  3. Retroenllaç: LLIBRE. “Pedra de tartera” de Maria Barbal (1985) | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: