LLIBRE. “Els lluitadors” de Francesc Gisbert (2005), un exemple de llibre mal escrit sobre un tema molt interessant

Portada - Els lluitadors - Francesc GisbertRESSENYA. Francesc Gisbert:

“Els lluitadors” (2005)

Edicions Bromera, Alzira, 2005, 246 pàgines.

Premi Enric Valor de Novel·la en Valencià 2004

RESSENYA

Els lluitadors” és una novel·la de l’escriptor alcoià Francesc Gisbert que s’estructura en dos parts. La primera part se centra en les relacions de treball a la petita ciutat industrial d’Alcoi, al País Valencià, durant els anys 20 i 30 del segle XX, en una època de grans convulsions socials, amb acusades desigualtats i també fortes tensions reivindicatives per part dels obrers. La segona part s’inicia en l’esclat de la Guerra Civil, el mes de juliol de 1936, i acaba en el present, si bé sobretot se centra en els anys d’aquesta guerra i de la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

La protagonista de la novel·la és una xiqueta anomenada Estrella, la qual es criarà en un ambient d’estretors econòmiques però molt afectiu, envoltada de treballadors i amb les seues xarrades i reivindicacions. Estrella és una xica llesta, vàlida per als estudis però que els ha d’abandonar per a posar-se a treballar i col·laborar en l’economia de sa casa. Treballarà primer a una fàbrica de tèxtil, després de donzella de la filla d’un gran industrial alcoià, el senyor Albors, i amb la guerra es farà infermera. Després haurà d’emigrar a França on es casarà i no tornarà al seu poble, a Alcoi, fins que no s’acabe la dictadura franquista.

Cal destacar alguns escenaris principals del relat com són la fusteria de Nicolau, el “tio barcella”, que més que una fusteria és un centre social per al barri. Nicolau és l’avi d’Estrella, un fuster amb idees àcrates i sempre acompanyat pel seu carismàtic soci Bumballa. També cal referir-se a la casa del senyor Albors, un propietari de fàbriques molt ric, i és l’altre escenari vital d’Estrella, l’anomenat “palauet Albors”, on hi viu també Adelaida, la germana fadrina de l’amo, i la seua filla malalta Laurina. Per últim cal destacar els carrers, les places i els edificis d’Alcoi, un poble menut ubicat sobre barrancs, on s’amunteguen milers de treballadors en cases insalubres al costat de grans palaus dels propietaris de les fàbriques. Un microcosmos a punt d’esclatar.

El llenguatge de la novel·la és molt fàcil i entenedor, encara que abunden expressions molt localistes, típicament “alcoianes”, sobretot del món del tèxtil.

Opinió personal: és una novel·la que a mi no m’ha agradat, ni l’estructura, ni la història, ni la manera de narrar-la. Açò no vol dir que siga una novel·la roïna, senzillament que a mi m’agrada un tipus de lectures amb unes característiques diferents. També crec que la segona part de la novel·la és molt inferior a la primera.

Malgrat que a mi no m’haja agradat aquesta novel·la, sí que crec que té elements que pot fer-la atractiva per a un públic més juvenil i que pot servir per a il·lustrar processos històrics com per exemple: la vida quotidiana i el món del treball durant la revolució industrial, el creixement de les ciutats, les desigualtats socials o les reivindicacions obreres.

Amb motiu d’aquesta novel·la es va fer una ruta literària que recorre algunes fites urbanístiques de la ciutat d’Alcoi, i que permet acostar-nos a l’estudi dels processos històrics adés esmentats d’una manera lúdica i també profitosa. Només per això ja val la pena. Gràcies Sr. Gisbert.

RUTA LITERÀRIA

Fàbriques del Molinar - Alcoi

Fàbriques del Molinar – Alcoi

Recomanable: Els lluitadors. Ruta literària d’Alcoi, industrial i modernista. Enllaç aquí

 – Una altra ruta industrial a Alcoi: Tossals i molins. Enllaç aquí

ÍNDEX DE CITES

1. La fusteria de l’avi Nicolau. Pàgines 31-32.

2. Les fàbriques del Molinar. Pàgina 41.

3. Les fàbriques de les Solsides. Pàgina 70.

4. Topografia urbana, i social, d’Alcoi. Pàgines 78-79.

5. Apunt: explicació de la revolució del Petroli (1873). Pàgines 90-92.

6. El perill d’un obrer intel·ligent. Pàgina 103.

7. La fàbrica, sempre la fàbrica. Pàgines 109-111.

8. Recull d’expressions alcoianes, o no, a la novel·la.

CITES

1. La fusteria de l’avi Nicolau. Pàgines 31-32.

“Hi ha llocs on les ciutats cobren vida. Llocs on es fa barri. O poble. La fusteria de l’avi Nicolau era un d’aquests llocs. Hi anares a l’hora que hi anares, sempre hi havia gent. De dia, passaven els clients, per deixar encàrrecs o portar algun moble menut a reparar. Aleshores, començava el tracte. I el tracte es desenvolupava per mitjà de la barcella, un dels esports nacionals d’Alcoi, variant local de la tertúlia, a la qual mascles i femelles es lliuraven amb passió.

Però quan la barcella arribava a la màxima esplendor, era a les nits. A les nits, poc després de sopar, tenia lloc un dels moments més màgics per a Estrella, un degotim pausat i misteriós de personatges diversos, plens de secrets i paraules. Els amics de l’avi venien a jugar a cartes i a xarrar, entre colpet i colpet de café licor. S’entaulaven al pati del desllunat, vora el nesprer, si feia bo. I si no, a la fusteria.”


2. Les fàbriques del Molinar. Pàgina 41.

“La colònia del Molinar estava formada per un seguit de fàbriques i molins d’aigua que s’arrapaven a les ribes del riu Molinar, per produir electricitat dels salts i emprar-la per moure la maquinària. Vora les naus industrials, havia nascut un autèntic poble,amb les seues cases de pisos, l’església, l’escoleta i la tenda de queviures. Els fills dels obrers formaven colles perilloses i incivilitzades, temudes per la força de les fones i l’encert de les pedres. En les topades, més d’un acostumava de tornar a casa amb un trau al cap o un pelat a les cames per alguna codolada o caiguda pels marges mentre corrien acaçats pels xiquets del Molinar.

Fàbriques de les Solsides - Alcoi

Fàbriques de les Solsides – Alcoi

3. Les fàbriques de les Solsides. Pàgina 70.

“Les fàbriques de la partida de les Solsides eren bastant diferents de la resta. La partida de les Solsides rebia aquest nom per estar emplaçada vora riu, en marges bastits pedra a pedra, en barrancs i antigues torrenteres on la tenacitat i la tossuderia d’un poble havia edificat sòlides naus industrials arrapades als abismes o ben bé a tocar dels malecons del riu. Ximeneres punxegudes semblaven sostindre la volta celeste i creaven núvols negres i agres, mentre als seus peus, les rodes gegantines dels molins d’aigua feien girar complicats engranatges que transmetien la força hidràulica dels salts a les màquines de filar i cardar, a centenars i centenars de telers.”

4. Topografia urbana, i social, d’Alcoi. Pàgines 78-79.

“La casa Albors es trobava a menys de cinc minuts del carrer de Bonaventura. En una ciutat com Alcoi, on per construir un carrer calia aplanar un barranc i per a edificar fer els fonaments en una costera, no existia espai per a les distàncies excessives. Les distàncies físiques, és clar. Les socials eren immenses. Els barris obrers, burgesos i industrials, ben bé a tocar, es diferenciaven per la forma de vida i les cases dels respectius habitants.

El poder econòmic de les famílies semblava mesurar-se per al proximitat al centre neuràlgic de la ciutat, la plaça, adés de la Constitució ara de la República. Els casals senyorívols de l’alta burgesia, d’estil modernista o regionalista, començaven a l’altura de la plaça i anaven enfilant pel carrer de Sant Nicolau i Sant Llorenç. A mesura que s’allunyaven els prenien el relleu edificacions més sòbries, pròpies de la burgesia mitjana i comerciant, a carreres com ara Sant Francesc i Font Nova. I a l’últim, els barris més alts, dels afores, o més baixos, de vora el riu, pertanyien al proletariat. Sant Nicolauet, la Sang, les Eres, Alcassares… Barris estrets i costeruts, foscos i humils, empinats com la vida dels seus habitants. Cases arrenglerades i premudes, com si basquejaren amb els colzes, unes contra altres, per robar una mica d’espai a la casa del costat, i alhora, sostindre’s mútuament. El més curiós és que entre els caus dels obrers i les mansions burgeses, la distància era mínima. I els obrers havien de passar tots els dies per davant, camí de les fàbriques. Obrers, comerciants i fabricants es creuaven contínuament: els treballadors de roba despentolada i sargida, amb senyors ben mudats i de fil de vint; els xiquets bruts i demacrats per la fam i la malaltia amb d’altres galtonets i acolorits, com figuretes de massapà, amb sabates de xarol i vestits de mariner; les obreres del paper o la confecció amb les dames enjoiades i perfumades… Es creuaven, sense per això barrejar-se, observant-se de gairell, amb desconfiança.”

5. Apunt: explicació de la revolució del Petroli (1873). Pàgines 90-92.

“L’avi va asseure’s en un tamboret i la fità fixament. Va traure la petaca i començà a rotllar-se un cigarret.

–El Petroli és un nom amarg. És un nom temut, per obrers i patrons. És el nom d’una revolució, d’una esperança i d’un desengany. Una revolució que van fer nosaltres sols, els treballadors d’Alcoi. […]”

6. El perill d’un obrer intel·ligent. Pàgina 103.

“–Mira, Laurina, no hi ha res més perillós que un pobre intel·ligent –la tia Adelaida no es donava per vençuda–. Un obrer analfabet és fàcil de controlar, sempre el podràs enganyar i fer passar amb raons. Un obrer intel·ligent és un perill, perquè tard o d’hora es preguntarà el perquè de les coses, voldrà millores, negociar.”

7. La fàbrica, sempre la fàbrica. Pàgines 109-111.

“La fàbrica, sempre la fàbrica: arrapades al marge del riu, penjades dels barrancs, arrïmades i superbes en els pendents… s’alçaven orgulloses i altives com un paisatge impossible fruit de la tenacitat i l’obstinació d’un poble. […]

[Els obrers] hi romanien la major part del dia o de la nit, segons el torn, perquè les fàbriques no paraven, no podien parar, la producció no descansava. […]

Tota aquella gent basquejava per tal de dur un jornal misèrrim a casa, per alimentar tantes boques i tapar tants forats. Tota aquella gent mirava amb enveja les sumptuoses mansions dels industrials, les elegants cases de la burgesia, els vestits de la gent acomodada…”

8. Recull d’expressions alcoianes, o no, a la novel·la.

– el porxi (el nom que se li dóna a les golfes)

beato roín

cara de serafí (cara d’angelet)

– gentola de bufats i desficiosos (alcohòlics i malfaeners)

– xarrar pels descosits

– comprar un xiquet (parir)

pixorros (un insult)

– “gent de mitja capeta, que es pensaren ser del puntet” (bufanúvols, persona de classe mitja que se les dóna de ric i no ho és)

– parlava com si haguera vist el món per un forat (molt sabut, molt segur de sí mateix)

– es marejà com una baldufa

– fer feredat (tenir por)

tabola (mal de cap, cefalàlgia)

– a cal sabater, sabates de paper

– més pesat que una bala de borra banyada (això és ser molt pesat)

– entre el barrots de la naia (els barrots de la barana de l’escala)

– un bon canyaret (disputa, crits)

– tenir el cabet a la faena (concentrar-se)

– no aprofites ni per a fer triturat de borra (no servir per a res)

– dir una cosa amb veu de canya badada (veu fluixa)

2 Responses to LLIBRE. “Els lluitadors” de Francesc Gisbert (2005), un exemple de llibre mal escrit sobre un tema molt interessant

  1. Retroenllaç: TEMA. La revolució industrial. La societat industrial | HISTORIATA

  2. Retroenllaç: TEMA Espanya. Transformacions econòmiques i canvis socials en el segle XIX i primer terç del segle XX | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: