LLIBRE. “La mare” de Maksim Gorki (1907)

Portada - GORKI - La madreRESSENYA. Maksim Gorki: “La madre” (1907)

Madrid, Editorial Edaf, S.A., 1997

394 pàgines, castellà, pròleg d’Andrés Sorel (pàgines 9-21)

RESSENYA

La mare” de Maksim Gorki és una d’eixes novel·les a les quals t’acostes amb veneració i una mica de por: “una obra mestra”, “una referència literària indispensable”, “un relat transcendental”… Però quan a un llibre així li lleves les idees preconcebudes, i tot el soroll de les opinions pedants, al final només queda un llibre i un lector.

Aquesta novel·la de Maksim Gorki, publicada el 1907, es considera una de les principals obres d’aquest autor rus i que va tenir major transcendència en el seu temps. S’ha considerat una novel·la política o propagandista, ja que va fer apologia de les idees més revolucionàries del moment (el socialisme i l’anarquisme), en un context d’autocràcia tsarista i poc després de la revolució fallida de 1905.

La novel·la narra la història d’una camperola rusa, Pelàgia, coneguda com “la mare”, que és analfabeta políticament però que gràcies al seu fill, Pavel, i els seus amics comença a descobrir les idees socialistes i el món dels revolucionaris russos que volen canviar l’ordre injust de la societat. Al principi Pelàgia rebutja qualsevol activitat política per por, però a poc a poc el personatge anirà evolucionant i al final “la mare” anirà compromentent-se amb la postura del seu fill i els seus companys, i es preocuparà per ells com si fos la mare de tots. En un determinat moment Pavel serà detingut per la policia tsarista, i a partir d’aquí la mare s’involucrarà en la lluita dels treballadors i contra la tirania, amb una actitud reverencial i quasi religiosa pel nou món que els revolucionaris volen construir. Pavel i els seus companys seran jutjats en un judici quasi teatral, del qual ja se sap el veredicte. L’al·legat de Pavel en aquest  judici és tot un manifest revolucionari i de futur. Seran declarats culpables i desterrats a Sibèria. El judici i la por a les represàlies no aparta a Pelàgia de la seua activitat política. Serà descoberta per la policia i colpejada. La novel·la acaba oberta, sense saber ben bé què passa amb la mare.

Ens trobem per tant davant d’una novel·la de descobriment, on acompanyem a una humil camperola russa en el seu procés d’implicació política davant les injustícies que pateix el seu poble. El fet de posar a una persona humil, poregosa i amb prejudicis, una dona major, com a protagonista permet a Maksim Gorki introduir-nos a poc a poc en el món dels que volen canviar el món, i fer que entenguem les seues raons des del punt de vista emocional a més del racional. És un exercici d’empatia i de compasió, de posar-se en el lloc de l’altre, de sentir com l’altre, de veure les coses des de la seua perspectiva. Per això, aquesta novel·la és considera propagandista i molt important dins de la novel·lística russa. La novel·lística russa del segle XIX i principis del XX fou molt rica i variada, i caracteritzada per criticar les institucions, la corrupció i les injustícies de l’autocràcia tsarista i per defensar un nova societat més justa, i per mostrar una certa manera idealitzada de ser del poble rus, una manera de ser basada en la força de la seua espiritualitat i en els seus lligams fraternals.

Maksim GorkiSobre l’autor: Maksim o Màxim Gorki, l’autor de “La mare”, i que es deia realment Alexéi Maximovich Pechkov (1868-1936), va ser un novel·lista, autor teatral i assagista rus, creador de l’anomenat realisme soviètic. Va nàixer el 1868, fill d’una família humil, a Nijni Nóvgorod (rebatejada com a Gorki en el seu honor i que va mantenir aquest nom entre 1932 i 1991). El seu nom literari, Gorki, significa en rus “amarg”. A poc a poc va anar fent-se conegut pels seus relats, i cap a finals del segle XIX va anar abandonant el romanticisme dels seus inicis i va començar a escriure influït pels problemes socials i compromés amb el moviment revolucionari. El 1907 va escriure La mare a Capri (Itàlia), on se n’havia anat per problemes de salut. El 1915 va tornar a Rússia, va recolzar la Revolució de 1917 i va ser membre actiu de les organitzacions literàries soviètiques. Després d’un altre interval de temps a Itàlia va tornar a Rússia el 1928 convidat per Stalin, qui volia recolzar-se en el seu prestigi, i on va viure, defenent el règim soviètic, fins la seua mort a Moscou el 1936.

Per acabar, malgrat ser una novel·la de lectura recomanable, crec que no és massa adequada per a joves, ja que és lenta en diversos moments i amb una narrativa que ha quedat antiga. A més a més per a entendre-la crec que cal tenir una certa idea del context històric i social del moment. En definitiva, em sembla que és una novel·la per a grans lectors i valents, amb ganes de superar i de gaudir l’encontre que sempre suposa un llibre i un lector, sense les pedanteries que altres puguen dir. Per a que no t’ho conten.

Aplicació didàctica

He seleccionat dos textos que crec que són molt adequats per a veure en classe, referents a la societat industrial.

1. El primer és sobre el paisatge d’una ciutat industrial i la gent que hi viu. En la majoria de llibres de text de Ciències Socials tenim textos literaris de Dickens sobre la industrialització i les seues conseqüències socials. Aquest de Gorki no ho desmereix en absolut, és un repàs magnífic i molt humà per a introduir-se en aquest tema.

2. El segon text és una apologia del socialisme que fa Pavel Pavlov, el fill de Pelàgia (la mare), en el discurs que pronuncia en el judici que li fan per haver participat en una manifestació. Encara que té un cert punt antic i desfasat és un bon resum de les idees que movien als revolucionaris durant l’època més cruenta de la revolució industrial. Val la pena, sobretot perquè no està tan desfasat.

CITES

1. DESCRIPCIÓ DEL PAISATGE INDUSTRIAL I DE LA GENT QUE HI VIU. Pàgines 27-30 (en valencià).

– Enllaç al text en pdf en valencià – Enllaç al text en pdf en castellà

“La sirena de la fàbrica llançava el seu clamor estrident, cada dia, a l’aire fumat i greu del raval obrer. I de les casetes grises eixien precipitadament, com a paneroles espantades, gents esquerpes, amb el cansament encara en els músculs. En l’aire fred de l’alba, anaven pels carrerons sense pavimentar cap a l’alta gàbia de pedra que, serena i indiferent, els esperava amb els seus innumerables ulls, quadrats i viscosos. Se sentia el xipolleig dels passos en el fang. Les exclamacions ronques de les veus dormides es trobaven unes amb altres: injúries grolleres esgarraven l’aire. Hi havia també altres sons: el soroll sord de les màquines, el xiulet del vapor. Ombrívoles i adustes, les altes xemeneies negres es perfilaven, dominant el barri com grosses columnes.

A la vesprada, quan el sol es posava i els seus rajos rojos brillaven en els vidres de les cases, la fàbrica vomitava de les seues entranyes de pedra l’escòria humana, i els obrers, els rostres negres de fum, brillants les seues dents de famolencs, s’escampaven novament pels carrers, deixant en l’aire exhalacions humides del greix de les màquines. Ara, les veus eren animades i inclús alegres: el seu treball de forçats havia conclòs per aquell dia, el sopar i el repòs els esperaven a casa.

La fàbrica havia devorat la seua jornada: les màquines havien succionat en els músculs dels homes tota la força que necessitaven. El dia havia passat sense deixar empremta: cada home havia donat un pas més cap a la seua tomba, però la dolçor del repòs s’aproximava, amb el plaer de la Taverna plena de fum, i cada home estava content.

Els dies de festa s’adormia fins a les deu. Després, les gents serioses i casades, es posaven la seua millor roba i anaven a missa, retraient als joves la seua indiferència en matèria religiosa. Al tornar de l’església, menjaven i es gitaven de nou, fins al fosquejar.

La fatiga, pastada durant anys, lleva la gana, i, per a menjar, bevien, excitant el seu estómac amb l’aguda cremada de l’alcohol.

A la vesprada, passejaven mandrosament pels carrers: els que tenien botes de goma, se les posaven encara que no ploguera, i els que posseïen un paraigües, els treien encara que fera sol.

Al trobar-se, es parlava de la fàbrica, de les màquines, o es desfeien en invectives contra els capatassos. Les paraules i els pensaments no es referien més que a coses del treball. A penes si alguna idea, pobre i mal expressada, tirava una solitària espurna en la monotonia grisa dels dies. Al tornar a casa, els homes renyien amb les seues dones i amb freqüència els pegaven, sense estalviar els colps. Els joves romanien en el cafè o organitzaven petites reunions a casa d’algun, tocaven l’acordió, cantaven cançons innobles, ballaven, contaven obscenitats i bevien. Extenuats pel treball, els homes s’embriagaven fàcilment: la beguda provocava una irritació sense fonament, mòrbida, que buscava una eixida. Llavors, per a alliberar-se, davall un pretext fútil, es llançaven un contra un altre amb furor bestial. Es produïen baralles sagnants, de les que alguns eixien ferits; algunes vegades hi havia morts…

En les seues relacions, predominava un sentiment d’animositat a l’aguait, que dominava a tots i pareixia tan normal com la fatiga dels músculs. Havien nascut amb aquesta malaltia de l’ànima que heretaven dels seus pares, els acompanyava com una ombra negra fins a la tomba, i els feia cometre actes odiosos, d’inútil crueltat.

Els dies de festa, els joves tornaven tard a la nit, els vestits trencats, coberts de fang i de pols, els rostres contusionats; es lloaven, amb veu maligna, dels colps propinats als seus camarades, o bé, venien furiosos o plorant pels insults rebuts, ebris, lamentables, desgraciats i repugnants. A vegades eren els pares els que portaven el seu fill a casa: l’havien trobat borratxo, perdut al peu d’una tanca, o en la taverna; les injúries i els colps plovien sobre el cos inert del jove; després el gitaven amb més o menys precaucions, per a despertar-lo molt enjorn, al matí següent, i enviar-lo al treball quan la sirena escampava, com un ombriu torrent, el seu irritat mugir.

Les injúries i els colps queien durament sobre els joves, però les seues borratxeres i les seues baralles pareixien perfectament legítimes als vells: també ells, en la seua joventut, s’havien embriagat i pegat; també a ells els havien colpejat els seus pares. Era la vida. Com una aigua tèrbola, corria igual i lenta, un any després d’un altre; cada dia estava fet dels mateixos costums, antigues i tenaços, per a pensar i obrar. I ningú experimentava el desig de canviar res.

Algunes vegades, apareixien pel barri estranys, vinguts ningú sabia d’on. Al principi, atreien l’atenció, simplement perquè eren desconeguts; suscitaven després un poc de curiositat, quan parlaven dels llocs on havien treballat; després, l’atracció de la novetat es gastava, s’acostumava un a ells i tornaven a passar desapercebuts. Els seus relats confirmaven una evidència: la vida de l’obrer és a tot arreu la mateixa. Així, per a què parlar-ne?

Però alguna vegada ocorria que deien coses inèdites per al barri. No es discutia amb ells, però escoltaven, sense donar-los crèdit, les seues estranyes frases que provocaven en alguns una sorda irritació, inquietud en altres; no faltaven els que se sentien torbats per una indefinida esperança i bevien encara més per a esborrar aquell sentiment inútil i molest.

Si en un estrany observaven alguna cosa extraordinària, els habitants de la barriada no el miraven bé, i el tractaven amb una repulsió instintiva, com si temeren veure’l portar a la seua existència quelcom que podria torbar la regularitat ombrívola, penosa, però tranquil·la. Habituats a ser esclafats per una força constant, no esperaven cap millora, i consideraven qualsevol canvi com tendint tan sols a fer-los el jou encara més pesat.

Els que parlaven de coses noves, veien les gents del barri fugir-los en silenci. Llavors desapareixien, tornaven al camí, o si es quedaven a la fàbrica, vivien al marge, sense aconseguir fondre’s en la massa uniforme dels obrers…

L’home vivia així uns cinquanta anys; després, moria… “

2. DISCURS DE PAVEL PAVLOV, fill de Pelagia, davant del tribunal que el jutja per haver desfilat el dia 1 de maig. Pàgina 358-360 (en castellà)

“Levantóse Pavel, y de súbito se hizo el silencio. La madre echó todo el cuerpo adelante. Pavel dijo con calma:

– Como hombre de partido, no reconozco más tribunal que el de mi partido; no hablo para defenderme, sino para satisfacer el deseo de mis camaradas que tampoco han querido defensor… Voy a intentar explicaros lo que no habéis entendido… El fiscal ha calificado de rebelión contra las autoridades supremas nuestra salida con el estandarte de la democracia socialista y ha hablado constantemente de nosotros como de rebeldes contra el zar. Debo declarar que para nosotros el zar no es toda la cadena que ata el cuerpo del país; no es más que el primer eslabón de que debemos libertar al pueblo… […]

– Somos socialistas. Esto quiere decir que somos enemigos de la propiedad particular, que desune a los hombres, los arma unos contra otros y crea una rivalidad de intereses inconciliable; que miente cuando intenta disimular o justificar esta hostilidad y pervierte a todos los hombres valiéndose de la mentira, la hipocresía y el odio… Nosotros estimamos que la sociedad que considera al hombre únicamente como medio de enriquecerse es antihumana, que nos es hostil; no podemos admitir su moral de dos caras, su cinismo desvergonzado y la crueldad con que trata a las individualidades que se le oponen; queremos luchar y lucharemos contra todas las formas de sometimiento físico y moral del hombre empleadas por esta sociedad, contra todos los métodos que fraccionan al hombre, en provecho de la codicia… Nosotros, los obreros, somos los que todo lo crean con su trabajo, desde las máquinas gigantescas hasta los juguetes de niño. Y nos vemos privados del derecho de luchar por nuestra dignidad humana; cada cual se arroga el derecho de trasformarnos en instrumentos para alcanzar su propósito; queremos tener libertad bastante para que nos sea posible, con el tiempo, conquistar el poder. ¡El poder para el pueblo!

[…]

– Somos revolucionarios y lo seremos en tanto que los unos no hagan más que oprimir a los otros. Lucharemos contra la sociedad cuyos intereses tenéis orden de defender; y no habrá reconciliación posible entre nosotros hasta que venzamos. ¡Porque venceremos nosotros, los oprimidos! Vuestros mandatarios no son tan fuertes como se figuran. Las riquezas que amontonaron y que protegen, sacrificando millones de seres desgraciados, esa fuerza que les da poder sobre nosotros, hacen surgir entre ellos fluctuaciones hostiles y los arruinan física y moralmente. La defensa de vuestro poder exige una tensión de espíritu constante; y, en realidad, vosotros, nuestros amos, sois todos más esclavos que nosotros, porque vuestros espíritus están sometidos, mientras que nosotros no estamos sometidos sino físicamente. Vosotros no podéis libertaros del yugo de los prejuicios y de los hábitos que os matan moralmente; a nosotros nada nos impide ser interiormente libres. Y nuestra conciencia crece y se desarrolla sin parar; se inflama cada vez más y arrastra consigo los mejores elementos moralmente sanos, aun los de vuestro medio… Advertid que ya no tenéis a nadie que pueda luchar en nombre de vuestro poderío con pensamientos; habéis agotado ya todos los argumentos capaces de protegeros contra el asalto de la justicia histórica; no podéis crear ya nada nuevo en el dominio intelectual; sois estériles de espíritu. Nuestras ideas, las nuestras, se desarrollan con fuerza creciente; penetran en las masas populares y las organizan para la lucha por la libertad, lucha encarnizada, lucha implacable. Os será imposible detener este movimiento, como no será imposible detener este movimiento, como no sea sirviéndoos de la crueldad y del cinismo. Pero el cinismo es evidente y la crueldad irrita al pueblo. Las manos que hoy empleáis para estrangularnos, estrecharán mañana nuestras manos en apretón fraterno. Vuestra energía es la energía mecánica producida por el aumento del oro; os une en grupos destinados a devorarse mutuamente. Nuestra energía es la fuerza viva y sin cesar creciente del sentimiento de solidaridad que une a todos los oprimidos. Cuanto hacéis es criminal, porque no pensáis más que en sojuzgar al hombre; nuestro trabajo libertar al mundo de monstruos y fantasmas, creados por vuestra mentira, por vuestra codicia y vuestro odio. Pronto la masa de nuestros obreros y de nuestros campesinos estará libre y creará un mundo libre, armonioso e inmenso. ¡Y así ha de ser!”

Anuncis

One Response to LLIBRE. “La mare” de Maksim Gorki (1907)

  1. Retroenllaç: TEMA. La revolució industrial. La societat industrial | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: