CONFERÈNCIA. Fernando Vallespín: “El futuro de la política”

fernando_vallespinCONFERÈNCIA. Fernando Vallespín:

“El futuro de la política”

Conferenciant: Fernando Vallespín, catedràtic de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Madrid i expresident del Centre de Investigacions Sociològiques (CIS).

Data: 20 de novembre de 2012, a les 19.30h.

Lloc: Saló de Graus “Roberto García Payà” de l’Edifici Carbonell, al Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València.

Comentaris inicials – Aplicació didàctica

Es tracta d’una conferència prou senzilla en la qual s’analitzen els problemes del present i s’indica algunes pautes de la possible evolució de la política, tant a nivell estatal com a nivell internacional en els pròxims anys (si bé açò últim de manera un poc ambigua, quasi retòrica).

Ha sigut molt interessant sobretot en qüestions com per exemple: la contradicció que hi ha entre les societats globals i les polítiques estatals; la desoccidentalització; la impotència de la política local per a resoldre problemes; l’aparició de la tecnocràcia quan es diu que no hi ha alternatives en política; el desgast de la democràcia i la seua falta de comunicació; o la por al futur, que ens fa a tots conservadors.

Introducció segons el web de la Setmana de la Ciència 2012 (enllaç aquí)

“La política dels nostres dies ja no pot representar-se sota les categories tradicionals que hem heretat d’èpoques anteriors. Cal aprendre a elaborar categories noves que permeten reinterpretar les institucions i adaptar-les a les noves transformacions. Fernando Vallespín fa un diagnòstic del món de la política i dóna les pautes de la seva evolució futura.”

Índex

  1. Introducció
  2. Quina és la base material de les nostres societats?
  3. Principal problema en el futur: societats globals – polítiques locals
  4. Unió d’acció política?
  5. Les polítiques interiors – la impotència de la política
  6. Problemes de la democràcia – Apareix la tecnocràcia
  7. Problemes de la democràcia – La comunicació deficient
  8. La fractura social provocada per la crisi – La por pel futur

APUNTS DE LA CONFERÈNCIA

El futur de la política

1. Introducció

El món social no té lleis. Per molt que l’observem sempre tenim sorpreses. El futur és impredictible. Per exemple, després de la caiguda del mur de Berlín el novembre de 1989 la revista TIME va demanar que dimitiren tots els catedràtics de ciència política perquè cap d’ells havia pogut predir-ho. Donat que el futur és impredictible com a molt només es poden projectar cap al futur algunes intuïcions, i aquesta conferència és sobre aquestes intuïcions.

Per a parlar del futur hem de parlar del present i el que marca el present és la crisi econòmica. Tothom està d’acord en que hi ha un abans i un després de la crisi. Afecta a tot el ordre global i a cada societat. Històricament una crisi sempre ha produït canvis en l’organització dels estats i del poder. Totes les crisis han tingut conseqüències polítiques: al segle XX la crisi dels anys 20 va portar l’auge dels feixismes i la Segona Guerra Mundial, i la crisi dels 70 va significar el punt i final del pacte keynesià de postguerra que va permetre en alguns països la creació de l’Estat del Benestar, i va posar el marxa les polítiques econòmiques del neoliberalisme, de la mà de Margaret Thatcher al Regne Unit (des de 1979) i de Ronald Reagan als Estats Units (des de 1980).

Una crisi per tant provoca una “reconversió” social, tant en la perspectiva “macro”, en les relacions internacionals, com en la perspectiva “micro”, en els estats i en les democràcies.

La política democràtica també està en crisi i, segons paraules de F. Vallespín, pateix “un procés de fatiga de materials de la democràcia”.

– 

2. Quina és la base material de les nostres societats?

Tal com va exposar Karl Marx cada societat té una base material, i cada transformació en el processos productius degut a les renovacions tecnològiques també dóna lloc a transformacions en les organitzacions polítiques, socials, culturals, econòmiques, etc.

Ara, en els últims anys, hem tingut una revolució tecnològica que ha provocat la globalització, que fa que els processos socials han deixat d’estar enclaustrats dins de les fronteres dels estats i han començat a expandir-se cap a altres llocs. Ja no vivim en diferents societats, sinó en una societat mundial. En l’economia es produeix per a un mercat global o potencialment global.

Mentre la política és local i estatal, i ha de controlar una cosa que s’escapa. Aquí està la gran contradicció: les societats són globals i les polítiques són locals.


3. Principal problema en el futur: societats globals – polítiques locals

Els estats han de regular processos que no poden controlar. Mentre els processos econòmics i socials són globals, l’acció política és dels estats.

Hi ha qui arriba a parlar de la inutilitat de la política estatal: un estat és massa gran per a resoldre els problemes locals i és massa menut per als problemes globals.

Tradicionalment els estat tenien la funció de protegir les societats i ara no poden fer-ho. Qui pot fer-ho? Els estats-continents com Xina, Índia, els EUA, Rússia o Brasil. Els estats menuts només poden protegir les seues societats si col·laboren i per això, entre d’altres motius, es va crear la Unió Europea, però la crisi ho ha canviat tot.

La solució als problemes dels països menuts? Cedir sobirania estatal. Per exemple això ja passa en el terreny militar amb la aliança militar de l’OTAN. A la Unió Europea es van unificar les monedes per a crear una divisa internacional forta, l’euro. Els estats cedien sobirania per a recuperar-la després gràcies a una moneda forta. Però això no ha funcionat en el moment en que amb la crisi cada estat ha intentat salvaguardar el seu propi sistema financer. En qüestions monetàries hem tornat al model estatal, però amb una moneda que no podem controlar per haver cedit la sobirania monetària al Banc Central Europeu (BCE).

Amb la caiguda de Lehman Brothers el setembre de 2008 es va començar a parlar de nacionalitzar bancs i empreses d’interés “nacional”. Abans es volia salvaguardar els interessos propis amb cooperació internacional. Ara es torna a la governabilitat interna i es crea un nou ordre internacional: es parla de “refundar” el capitalisme (això va dir el president francés N. Sarkozy el 2008), s’abandona el G-8 i es crea el G-20 (els vint països més rics del món, encara que ara en són vint-i-dos). Es va intentar controlar el sistema financer, però ens trobem en les reunions del G-20 que Xina, Índia o Brasil votaven en contra i no volien reformar el sistema financer. Per què? Perquè són països competitius i les seues elits no volen canviar les regles del joc. Segons F. Vallespín EUA i Regne Unit, per exemple, sí que volen reformar el sistema financer [nota: comentari sense fonament].

Per tant, no hi ha solució política a la crisi perquè ara, a principis del segle XXI, no són els països occidentals el que decideixen el destí del món: s’ha produïti una desoccidentalització. Característiques de la desoccidentalització:

  1. EUA no és Occident. És un un Estat-món en sí mateix.
  2. Europa: demogràficament és un liliput. Només representa el 7% de la població mundial i aquest percentatge va baixant. El futur no és nostre.
  3. El 2050 Xina i Índia superaran en PIB a la Unió Europea i als EUA (per separat).
  4. Però especialment: Occident no té capacitat d’exportar i d’imposar culturalment els seus valors. Per exemple la democràcia. Abans Occident exportava els seus valors perquè es consideraven universals. Ara Occident no és “la cultura”, sinó “una cultura més” dins del món. Aquesta és una clara derrota. No obstant això sí que hem exportat tres conceptes claus del nou món que es configura: 1. l’estat, com a manera d’organització política, administrativa i territorial; 2. el capitalisme, com a organització econòmica; i 3. els drets humans, com a meta a aconseguir, encara que aquest punt sense massa èxit.

Hem passat d’un universalisme a un particularisme universal. Encara que sí que és universal encara la indústria cultural (p.ex. el cinema, la música), però només de moment, això també pot canviar.

4. Unió d’acció política?

El líder alemany i europeu Willy Brandt va fer un discurs en el que feia una projecció del futur d’Europa i deia que passarien dos coses: 1. augmentarà la integració entre països; i 2. cada regió es connectarà entre sí, a banda dels estats.

Ara el model és que els grans països decideixen el destí de la humanitat (Rússia, EUA, Xina, etc.). A les cimeres internacionals Europa envia a Durao Barroso com a una figura simbòlica a la qual no se li fa gaire cas.

Ara qualsevol disfunció provoca el colapse d’economies senceres, amb drames humans. El problema no és l’economia, és la cobdícia humana i aquest és un problema polític. Ja es va fer abans: després de la Segona Guerra Mundial és va aconseguir subjectar l’economia als fins socials. Per tant, tal com van les coses en la política internacional no anem cap a res positiu, perquè sembla que ningú té intenció de fer política de l’economia.

Per exemple l’ONU és va fundar sobre una ficció: que tots els estats són iguals. Això no és així, no és igual els EUA que un país africà. La realitat la porten els poderosos, que de veritat decideixen i adopten decisions o eviten que s’adopten. Per exemple tenim el problema de la sostenibilitat mediambiental i estem veent que no es prenen decisions importants. El futur sembla molt limitat en aquest camp de l’actuació política global.

5. Les polítiques interiors – la impotència de la política

Crida l’atenció la impotència de la política.

Per què volem la democràcia? En principi perquè 1. defensa els drets, i 2. volem tenir la possibilitat de poder dir alguna cosa en allò que ens afecta en la nostra vida.

No obstant això, avui en dia l’economia no té cap control democràtic. Aquest és un gran problema, perquè si la política no regula l’economia el que passa és que l’economia controla la política.

El sistema democràtic és un tipus de simulacre, pot resoldre alguns problemes però allò que més ens condiciona (el treball, els salaris, etc.) cada vegada depén menys de nosaltres.

Què es pot fer? Dos coses:

  1. Tancar fronteres, aplicar el proteccionisme comercial. No sol considerar-se una bona opció encara que el 70% de les exportacions europees es fan dins de la pròpia Unió Europea.
  2. Continuar amb la globalització. Per què? Perquè encara que perdem capacitat de decisió hem de reconéixer que els productes de consum són molt més barats (la roba, la tecnologia, etc.)

6. Problemes de la democràcia – Apareix la tecnocràcia

Degut a la impotència i a la pérdua de sobirania ara es diu que no hi ha polítics sinó gestors, és a dir que hem arribat a la tecnocràcia.

Açò planteja alguns problemes:

  1. La democràcia és incompatible amb les decisions tècniques. El coneixement tècnic no és una decisió política en sí mateixa, sinó un instrument per a que els governants puguen triar les possibilitats del cas que es tracte amb coneixement.
  2. Amb la tecnocràcia la majoria de les decisions es presenten com a necessàries. És a dir, que no hi ha alternatives. Així cada vegada la capacitat decisòria es redueix més (per això sentim de vegades que “no fan falta els polítics”).
  3. També es produeix un trencament de la confiança dels ciutadans en els polítics. “No ens fiem d’ells” o “no nos representan”. Sobretot no confiem en ells perquè tots tenim la sensació que són menys poderosos del que diuen i que ens oculten que no són poderosos.

7. Problemes de la democràcia – La comunicació deficient

El sistema democràtic ha envellit malament sobre tot en qüestions de comunicació. El joc del govern i de l’oposició ha fet que la ciutadania els haja perdut el respecte (“són tots iguals”), i sembla que la política només és conflicte, crispació, desemmascarar activitats il·legals, i no la resolució dels problemes de la gent. A més és un món on hi ha molta hipocresia i cinisme: es diu una cosa i es fa una altra, i amb intencionalitat.

També els mitjans de comunicació reforcen aquesta faceta, perquè les notícies que més es veuen són les dels escàndols i de l’entreteniment (el “chascarrillo” polític o directament l’insult). Per a captar l’atenció dels usuaris dels mitjans de comunicació es mostra la part més escandalosa de la política, i es desvirtua així l’acció política. De fet, la majoria de l’acció política és l’exposició d’opinions, la negociació i l’acord o desacord d’una manera tranquil·la.

Un altre problema és la partitocràcia, que la política estiga controlada per uns partits polítics molt poderosos, on trobem en la cúspide de les seues jerarquies a unes poques persones. Per a enfrontar-nos al poder de la “classe” política es pot fer el següent: canviar el sistema electoral, en especial les llistes electorals tancades de cada partit polític.

En l’actualitat tenim una revolució tecnològica que permet la comunicació com mai s’havia aconseguit en la història de la humanitat. Les xarxes socials es presenten com una manera de fer política, de l’activisme polític. El problema és que no sabem les seues conseqüències, són molt noves, i sobretot que no afavoreixen la deliberació política (a un twitter només caben 140 caràcters). Sí que es podria participar en debats o votar des de casa.

Respecte a les xarxes socials i les noves tecnologies el que passa és que se li té por des del poder. Ha costat tant crear un sistema que siga relativament eficaç i democràtic que no hi ha voluntat de fer “experiments”. [“En ciències socials els experiments en gasosa” com deia Eugeni d’Ors].

Cal tenir en compte que cal tenir molta informació per a poder votar o triar amb un ample coneixement de causa. A més la majoria de la gent no tenim temps d’informar-nos pels diferents mitjans de comunicació i el que fem la majoria és triar un mitjà o dos o tres que ens agraden per la seua manera d’enfocar la realitat i seguir-lo (El País, Público, El Mundo, La Razón, etc.). Així ens informem però també ens formem en una determinada manera de veure les coses.

També cal tenir en compte que en general la ciutadania és poc crítica. En les peticions als polítics volem serveis o béns, així es produeix un endeutament de tipus polític del qual els electors també són responsables. Som una societat que volem sempre promeses i que votem al polític que més coses ens promet, sense demanar-li que ens explique com ho farà.

8. La fractura social provocada per la crisi – La por pel futur

Després de la Segona Guerra Mundial va haver un gran pacte social democràtic entre la Socialdemocràcia i els partit de Democràcia Cristiana (l’esquerra i la dreta poc radical). En aquest pacte és va acordar que es deixava als rics ser rics si realitzaven transferències de diners als més pobres de les seues societats. Hi havia un respecte recíproc.

Ara els rics no necessiten el respecte dels pobres per a ser rics. Des que va caure el sistema comunista no hi ha alternativa a l’actual sistema capitalista i de democràcies liberals. Els rics s’han escapat i els diners es mouen com mai s’havien mogut evitant els impostos. Els rics s’han marginat del destí dels seus països, o com deia Marx “els rics no tenen pàtria”. Sobre els assalariats i els autònoms recau tota la càrrega impositiva de l’estat, i això provoca una fractura social que té clares conseqüències: es trenca l’equitat i apareix una nova societat amb penúries, fam, desocupació, joves que pensen en emigrar, una societat més inestable i més injusta, basada en els diners, i en el futur potser més violenta.

Ara el futur ens fa por, per exemple: “la temperatura del planeta augment”, “el petroli s’acaba”, “no hi haurà diners per a les pensions”, etc. La por al futur ens ha convertit a tots en conservadors, amb ideologies defensives de l’statu quo: volem quedar-nos on estem.

Així, segons F. Vallespín, el liberalisme ha guanyat i qualsevol nova ideologia que vulga renegociar el futur ha de tenir en compte dos aspectes:

  1. que tots som egoistes: a cadascú li importa el seu propi interés o el dels més pròxims a ell. Maquiavel deia que l’home oblida abans la mort de son pare que la pèrdua del seu patrimoni.
  2. que tots som gregaris: creem vínculs, identitats nacionals, locals, religioses, etc. No naixem orfes d’identitat.

El punt més fosc del futur és el de saber combinar la llibertat i la igualtat (la llibertat econòmica i la igualtat social). Davant d’un món globalitzat sembla que només es pot fer dos coses: o bé apliquem el proteccionisme (tancar les fronteres), o bé continuar desregulant l’activitat econòmica i privatitzant els serveis públics, i abandonar la idea de l’Estat del Benestar i que aquest quede com un capítol curiós, com un parèntesi, de la Història d’Europa.

Més informació

Entrevista a F. Vallespín: “La realidad se manipula sistemáticamente para que se ajuste a los intereses de cada cual“, elconfidencial.com, 16/10/2012

GEOPOLÍTICA. Reportatge:Guerra de tronos 2030”, Javier Valenzuela, diari El País, 2 de setembre de 2012.

POLÍTICA. Vídeo: Reflexions per a un canvi polític, per J. C. Monedero, 19 minuts, 07/10/2013


Anuncis

3 Responses to CONFERÈNCIA. Fernando Vallespín: “El futuro de la política”

  1. Retroenllaç: TEMA. L’organització política de les societats | HISTORIATA

  2. Retroenllaç: TEMA. El món actual | HISTORIATA

  3. Retroenllaç: TEMA Espanya. La democràcia espanyola actual (des de 1982) | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: