CONFERÈNCIA. Arcadi Oliveres: “Les crisis i la nova arquitectura internacional per a després de la crisi”

CONFERÈNCIA. Arcadi Oliveres:

“Les crisis i la nova arquitectura internacional per a després de la crisi”

Conferenciant: Arcadi Oliveres. Professor del Departament d’Economia Aplicada de la UAB, i President de l’Associació “Justícia i Pau” de Barcelona.

Data: dilluns 12 de novembre de 2012, a les 12h.

Lloc: Saló de Graus “Roberto García Payà” de l’Edifici Carbonell, al Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València.

Comentari inicial

És tot un luxe haver pogut assistir a una conferència d’Arcadi Oliveres. Per això vull compartir-la i he penjat els apunts que vaig prendre. No és una transcripció literal. Així i tot vaig apuntar bona part de les explicacions i comentaris del Sr. Oliveres, i vaig anar amb molta cura quan apuntava dades i noms, però si algú observa alguna errada pot avisar-me en l’apartat de comentaris i la rectificaré.

També cal apuntar que el títol de la conferència és un poc equívoc, perquè no va parlar de l’arquitectura internacional per a després de la crisi, sinó més bé de les crisis que principalment estem patint en l’actualitat i sobre els seus orígens.

Aplicació didàctica

Dades molt clares sobre les crisis: 1. la crisi alimentària; 2. la crisi mediambiental; i 3. la crisi econòmica-financera-especulativa.

Introducció segons el web de la Setmana de la Ciència 2012 (enllaç aquí):

“Arcadi Oliveres és considerat un expert en les relacions internacionals. Ha destacat, entre moltes altres coses, per denunciar obertament el deute extern dels països més pobres, el militarisme, la desigualtat, les injustes relacions que es produeixen entre Nord i Sud, per exigir augments en l’ajuda oficial al desenvolupament o per oferir xifres concretes de la fam al món. En aquesta conferència plantejarà tant les causes de la crisi que patim com els desafiaments i alternatives per enfrontar-la. Sosté que no és només una crisi econòmica, sinó que és una crisi sistèmica i global: ecològica, de valors, democràtica i política que afecta les diverses àrees de la nostra vida.

APUNTS DE LA CONFERÈNCIA

No hi ha una única crisi. Trobem com a mínim tres crisis:

  1. la crisi alimentària.
  2. la crisi mediambiental
  3. la crisi econòmica, financera i especulativa

1. La crisi alimentària

Segons dades del Programa d’Aliments Mundial que depén de l’ONU cada dia moren 100.000 persones de fam. Donat que sí que hi ha aliments, el problema no és de producció, sinó de distribució d’aquests aliments.

Quina és la solució a la fam? Que l’agricultura funcione, de tres maneres:

  1. Realitzar una reforma agrària. Que la terra estiga ben repartida (ni grans latifundis ni minúsculs minifundis).
  2. Produir en cada país allò que es necessita per a alimentar a la seua població (blat, arròs, dacsa, mill, etc.), i no productes secundaris destinats al comerç internacional (café, sucre, tabac, etc.)
  3. Posar diners. El juny de 2008 la FAO (l’Organització per a l’Agricultura i l’Alimentació de les Nacions Unides) es va reunir i va declarar que aquestes morts per fam eren inacceptables, que calia realitzar inversions (tractors, regadius, llavors, etc.), i va calcular que per a eradicar la fam calia crear un fons d’emergència dotat amb 50.000 milions de dòlars (50.000.000.000 $). Els estats van realitzar una contraoferta de 8.000 milions de dólars (el 16% del que feia falta). La FAO ho va acceptar ja que, encara que no solucionava el problema de la fam, almenys era alguna cosa.

La ironia del cas és que tres mesos després, el 15 de setembre de 2008, el banc nord-americà Lehman Brothers va declarar la suspensió de pagaments i va fer fallida. Va ser el punt d’inici de l’actual crisi econòmica. Els estats van donar diners públics als bancs privats per a evitar que el sistema financer es col·lapsara. Aquesta donació o regal s’anomena eufemísticament “injecció de liquiditat a la banca”. Doncs bé, en quatre anys a la banca s’ha “injectat” un total de 4 bilions 600 mil milions de dòlars (4.600.000.000.000 $). Si agafes una calculadora i fas la divisió entre els diners que s’han donat a la banca i els que feien falta per eradicar la fam el resultat és de 92. És a dir, en quatre anys s’han donat als bancs 92 voltes més diners dels que feien falta per a lluitar contra la fam. Acabar amb la fam no és una qüestió de falta de diners, sinó de falta de voluntat política.

Per altra banda, cal destacar que la fam no s’ha reduït. L’any 2000 l’ONU va acordar els “Objectius de Desenvolupament del Mil·leni”, [veure http://www.un.org/spanish/millenniumgoals/] entre els quals el primer objectiu era reduir a la meitat la gent que passa fam al món, d’entre 1990 i 2015. Però de moment no està aconseguint-se i la xifra ha augmentat: l’any 2000 passaven fam uns 840 milions de persones; l’any 2012 passen fam uns 1250 milions de persones.

[Més informació: “Goldman Sachs se forra provocando hambrunas“]

2. Crisi ambiental

Als anys 60 del segle XX, quan el món occidental i en concret Europa es va recuperar de les destrosses de la Segona Guerra Mundial es va produir un procés de consumisme sense fre.

Així en 50 anys s’han exhaurit el 70% de les reserves de petroli. La temperatura ha augmentat un grau centígrad. Açò provoca el desgel ràpid de grans masses de gel estable durant molt de temps, i per tant un augment dels nivells dels mars. Per exemple a l’arxipèlag de les Illes Maldives, a l’Oceà Índic, ja han desaparegut dos illes i corre perill de ser el primer estat que desaparega sota les aigües. Ens trobem per tant davant un procés d’intervenció humana i contaminació general al planeta.

El 1986 es va traspassar l’anomenat “llindar de no retorn” mediambiental. Què vol dir açò? Açò vol dir que fins l’any 1986 tot el que s’utilitzava del planeta es refeia eixe mateix any (excepte els recursos fòssils, és clar). Per exemple: la fusta que s’utilitzava era en una quantitat que el planeta tornava a crear; l’aigua que es contaminava es netejava, etc. Des de 1986 s’utilitzen més recursos dels que es poden reproduir. Per exemple l’any 2009 el planeta va produir el que es va gastar des de l’1 de gener fins el 23 de setembre de 2009. Açò vol dir que des del 24 de setembre fins el 31 de desembre el ser humà va utilitzar recursos que no es podien refer i que pertanyen a les generacions futures. És a dir que estem menjant-nos els recursos del futur en una espiral insostenible a mitjà i llarg termini.

També cal tenir en compte que al planeta hi ha més set mil milions de persones (7.000.000.000 persones), i que si tots consumiren tant com els mil milions de persones més riques (1.000.000.000 persones) caldrien els recursos de quatre planetes com la Terra.

Per això quan es parla de creixement, de quin creixement estem parlant? Ha de ser un creixement que no estiga basat en el consumisme desenfrenat.

(Per a més informació veure Anàlisi: Què és el decreixement?)

3. Crisi econòmica i financera

Introducció – El pas al neoliberalisme

Les crisis són connaturals al capitalisme. Al segle XX les més famoses van ser la de 1929 i la de 1973, però van haver moltes més.

A la crisi de 1929 es va produir un canvi de paradigma econòmic. El president dels Estats Units Roosevelt (1932-1945) va posar en marxa unes mesures públiques d’estímul econòmic, basades en les idees de l’economista britànic J. M. Keynes (1883-1946), i així el keynesianisme va ser la teoria econòmica predominant durant bona part dels anys centrals del segle XX. També cal tenir en compte que Hitler a Alemanya també va posar en pràctica aquesta teoria i va construir moltes carreteres i reforçar la indústria armamentística per a reduir la taxa de l’atur.

Actualment, des dels anys 70 del segle XX, el que trobem són “retallades”. S’ha produït un canvi de paradigma i hem passat del keynesianisme al neoliberalisme. Milton Friedman (1912-1906) va ser el pensador econòmic més conegut d’aquesta escola econòmica. Defensava el “laissez faire, laissez passer”, és a dir la total llibertat i la no regulació de l’activitat econòmica. Per a divulgar les seues idees va posar en marxa els MBA, els Master Business Administration, a la Universitat de Chicago, i com eren deficitaris va comptar amb generoses subvencions de l’estat d’Illinois, la qual cosa és una incoherència amb el que propugnava (prohibir les subvencions entre altres coses). Donat que Chicago va ser durant molts anys un dels principals focus de pensament neoliberal, als economistes d’aquesta tendència també se’ls anomena els “Chicago Boys”.

L’economia financera – L’especulació

Hi ha dos modalitats d’especulació:

  1. Especulació immobiliària: és molt tradicional, comprar terrenys, cases i pisos per a vendre’ls a un preu més car del que t’ha costat. Si no es vénen el producte es deteriora i s’acumula (stocks), i paralitza l’activitat constructiva.
  2. Especulació mobiliària: accions, divises, productes financers de tot tipus. Aquesta especulació ha sigut afavorida per tres elements:
    1. Internet: ara es pot especular qualsevol dia, a qualsevol hora i a qualsevol lloc del món.
    2. Llibertat de moviments de capitals. Per als diners no hi ha fronteres, per a les persones sí.
    3. Deixadesa política. Cap autoritat vol fer front a l’especulació. El G-20 es dedica a salvar bancs i ningú atura l’especulació.

Sobre l’especulació cal fer constar que les autoritats estaven advertides. A nivell general la major especulació la realitza això que s’anomena “fons de pensions”, grans bosses de capital, i a nivell particular el major especulador reconegut és George Soros qui el 1992 ja va advertir del perill d’aquestes pràctiques després d’haver especulat contra la lliura esterlina.

L’exemple especulatiu de George Soros contra la lliura esterlina (1992)

Cronologia dels fets:

– El 1992 el financer George Soros va ordenar als seus agent que compraren totes les lliures esterlines que pogueren durant uns dies. Les comprava a crèdit, és a dir amb diners que no eren seus. Van estar comprant-ne durant deu dies.

– Després en un dia va traure totes les seues lliures al mercat, de colp, i així degut a un excés d’oferta es va produir una baixada del preu de la lliura esterlina.

– Com els inversors van veure que baixava el preu de la lliura van començar també ells a vendre’n les seues, i encara va baixar més el preu de la lliura perquè el mercat financer es va inundar de lliures que es volien vendre i que ningú volia comprar.

– En dotze dies la lliura esterlina havia baixat un 15% el seu valor.

– En aquella època no existia l’euro però el Sistema Monetari Europeu gestionava les qüestions monetàries a Europa i defenia que cap moneda podia baixar més d’un 2,25% el seu valor. Per això tots els estats europeus estaven obligats a recolzar qualsevol moneda del seu sistema, i així tots els estats van començar a comprar les lliures dels mercats financers.

– Quan la lliura estava tan baixa el senyor Soros va tornar a comprar moltíssimes lliures al seu preu devaluat artificialment.

– Després, quan la lliura va recuperar el seu valor, va anar venent-les a poc a poc durant sis mesos.

– El resultat fou uns beneficis de 1000 milions de dólars. Especulació pura i dura.

– Satisfet pels seus negocis el Sr. Soros va escriure un llibre on explicava el que havia fet, i deia que això que ell havia fet era “immoral” i que havia d’estar “prohibit”.

Contra l’especulació – per exemple la taxa Tobin

L’economista James Tobin (1918-2002), premi Nobel d’economia el 1981, no va voler entrar en si l’especulació era immoral o havia d’estar prohibida, però va defendre que el que sí que havia de fer era pagar impostos. Així va proposar el que s’anomena la taxa Tobin o la taxa de transaccions financeres. Aquesta taxa és un impost que grava l’1% dels beneficis produïts als mercats financers internacionals.

Soros deia que amb aquest impost desapareixeria la meitat de l’especulació mundial, perquè en alguns casos els marges de beneficis deixarien de ser interessants als especuladors i a més a més recaptaria 200.000 milions de dólars.

Per tant, efectes de la taxa Tobin:

  1. reduir l’especulació financera
  2. recaptar diners que reverteixen en la societat

Així trobem que és una mesura interessant per a lluitar contra l’especulació.

El Parlament Europeu va votar a favor de la taxa Tobin, però com el Parlament Europeu és un parlament desvirtuat no té cap efecte el que allí s’acorde i no s’ha materialitzat aquest impost.

També el Nadal del 2009, Gordon Brown, el primer ministre britànic d’aleshores, va fer un discurs en el qual apostava per aprovar la taxa Tobin. Aquella mateixa vesprada Timothy F. Geithner, el que era secretari d’Hisenda dels Estats Units, va volar cap a Londres i es va reunir amb el govern de Gordon Brown per a que no s’aplicara aquest impost perquè perjudicaria a l’economia dels Estats Units, quan en realitat perjudicaria als especuladors dels Estats Units.

Vinculació entre les autoritats polítiques i els especuladors

El periòdic Le Monde Diplomatique va publicar un reportatge on explicava els vincles entre les autoritats en matèria econòmica i les principals entitats financeres que es dediquen a l’especulació. Per exemple: els set últims secretaris d’Hisenda dels Estats Units, des de 1992, han treballat o tenen vincles amb l’empresa financera Goldman Sachs. Però no només als Estats Units:

– El cas de Grècia: el novembre de 2011 Papandreu, el president de Grècia, va anunciar que volia convocar un referèndum sobre la política econòmica. Merkel i Sarkozy es van oposar. Es va produir un “colp d’Estat financer” i Papandreu va ser substituït per Lukas Papadimós, antic alt càrrec de Goldman Sachs.

– El cas d’Itàlia: Silvio Berlusconi va ser obligat a dimitir, però no pels seus escàndols de corrupció, sinó per la seua política econòmica, i va ser substituït per Mario Monti, que va treballar vuit anys a Goldman Sachs.

Banc Central Europeu: és l’entitat que regula l’euro i que hauria de protegir-lo dels mercats financer, però no ho fa. El seu president és Mario Draghi, també antic empleat de Goldman Sachs.

En conclusió, estem governats per delinqüents i no hi ha voluntat política de canviar les coses.

Sobre els problemes de la banca

Degut a l’esclat de l’anomenada crisi de les hipoteques “sub-prime” el 2007 els bancs d’Estats Units van trontollar i els valors bancaris a les borses van caure. No es podia pagar tot el que devien els bancs perquè els seus actius eren deutes i hipoteques que la gent començava a no poder pagar.

Quan un banc necessita més diners sempre pot oferir accions a la borsa o acudir als fons sobirans. Oferir accions no eixia rentable perquè els seus valors s’havien desplomat. Respecte als fons sobirans aquests són diners que tenen grans companyies (del petroli per exemple, que van guanyar moltíssims diners en el procés d’encariment del barril de petroli, en pocs anys es va passar de 60 a 160$ el barril). També són fons sobirans els diners d’estats amb superàvit, provocat per les seues balances comercials positives, com Xina, Japó o Alemanya.

Al final van deixar diners als bancs els estats d’Irlanda, Espanya, Itàlia, o Estats Units entre d’altres, perquè els bancs no podien tornar els fons sobirans que havien demanat en préstec.

Així els bancs van rebre 4 bilions 600 mil milions de dòlars, i com els bancs no van tornar a donar crèdit perquè amb eixos diners havien de tapar el forat provocat per les pèssimes gestions, la crisi financera es va convertir en una crisi real.

El pas de la crisi financera a la crisi econòmica real – els ERO

Sense crèdit l’economia es col·lapsa: no es compra a crèdit, no es ven, no es produeix, treballadors al carrer, la gent no té diners, i altra volta tornem a començar el cicle. La reacció de les empreses va ser realitzar ERO (Expedients de Regulació d’Ocupació), és a dir tirar treballadors a l’atur.

La qüestió de l’ERO té més matisos. Exemples d’ERO:

– SEAT: el 2009 la fàbrica SEAT de Catalunya va tirar 5.000 treballadors al carrer. Aquesta empresa havia tingut pèrdues l’any 2008 però havia guanyat diners els vint anys anteriors. A més van fer xantatge a la Generalitat Catalana per a que els donara subvencions o beneficis fiscals per a no tirar a més treballadors al carrer.

– NISSAN: tots els anys han guanyat diners i han acordat amb els sindicats (excepte CC.OO) que els pròxims 4 anys no van a pujar els salaris. Açò s’ha aconseguit amb la perversió del xantatge: diuen que a Espanya obtenen un benefici per cada treballador de 500.000 euros, mentre que si es traslladaren a Sud-àfrica el benefici seria de 800.000 euros per treballador.

El problema de l’atur

Ara hi ha més de 5.000.000 d’aturats a Espanya. És impossible pensar que açò vaja a solucionar-se en un curt termini. L’única solució ràpida i realista és repartir el treball entre tots. I açò ha de fer-ho el govern. És una qüestió de redistribució de la faena.

Es pot fer des de tres àmbits: l’estat, els propi treballadors i l’empresa.

1. Des de l’estat. Per exemple fa uns 10 anys el president de la República francesa Lionel Jospin va reduir la jornada laboral de 8 a 7 hores. I què passa amb els salaris? com els treballadors anaven a treballar 35 hores a la setmana en compte de 40 hores el que va fer Jospin és que l’Estat pagaria a cada treballador 5 hores setmanals de la prestació de desocupació. El compte va eixir positiu perquè encara que l’Estat havia de pagar 5 hores a cada treballador s’estalviava les 40 hores que pagava a cada aturat que cobrava la prestació. En pocs mesos va aconseguir un gran nombre de nous contractes i reduir la taxa (i els drames personals i socials) de l’atur. Va ser una solució exitosa gràcies a la voluntat política decidida d’acabar amb un problema.

2. Des dels propis treballadors. Un treballador pot demanar una reducció de jornada i que l’empresa contracte a un altre treballador per a les hores que ell no treballe.

3. Des de l’empresa. Per exemple a Mondragón, a Guipúscoa, existeix una cooperativa industrial molt important, on cada treballador és també amo de la fàbrica. L’any 1992 des de la direcció es va pensar en acomiadar el 15% dels treballadors. Els treballadors van dir que no i van oferir un pla alternatiu que consistia en reduir-se tots un 15% el seu salari per a que ningú se n’anara al carrer. Van passar els anys i els treballadors van poder recuperar el seu poder adquisitiu i van poder passar la crisi sense acomiadar a ningú al carrer. En vint anys han passat de 35.000 treballadors cooperativistes a 80.000.

Sobre els salaris – les forquilles salarials

També cal destacar que l’any 1992 la cooperativa de Mondragón tenia una forquilla salarial de 3-1, és a dir que la persona que més cobrava com a molt cobrava tres voltes més que el que menys cobrava. Després va augmentar a 9-1, i ara amb la crisi està la forquilla salarial en 6-1.

En General Motors la forquilla salarial està en 1-750, i a Espanya el BBVA la té de 1-600, encara que un directiu va cobrar l’equivalent a 1-1600 per a que abandonara aquesta entitat i actualment és el president executiu del que queda de Bankia (José Ignacio Goirigolzarri?).

Una altra dada escandalosa: el govern d’Estats Units va salvar a l’empresa General Motors de la seua fallida per motius de prestigi i va injectar 50.000 milions de dòlars, que són el 60% de les seues accions (aquesta és quasi la mateixa quantitat de diners que fa falta per acabar amb la fam al món). Després de rescatar-la van cedir la seua gestió a una empresa privada (el que es diu un “management”), en concret a l’empresa Carlyle, que compta entre els seus principals accionistes a les famílies dels Bush (amb 2 presidents d’EUA) i també dels Bin Laden.

Sobre les RETALLADES

Els retallades es fan per dos motius: 1. perquè no s’ingressa suficient; i 2. perquè es gasta més del que s’ingressa.

Com podem evitar les retallades? De tres maneres:

  1. Perseguint i eliminant el frau fiscal
  2. Gastant menys en algunes matèries
  3. No salvant els bancs

1. Perseguint i eliminant el frau fiscal

[Nota personal: els impostos es divideixen en dos tipus: directes i indirectes. Els directes van dirigits a determinats grups socials o empreses. Els indirectes afecten a tota la població per igual, sense tenir en compte la riquesa o els recursos. Per això es diu que els impostos directes són més “socials” i més equitatius que els indirectes, els quals beneficien clarament a la gent amb més diners.]

El 19 de juny de 2012 el govern d’Espanya va anunciar una pujada de l’IVA. Espera recaptar 63.000 milions d’euros en tres anys. [Nota: l’IVA és un impost indirecte, afecta a tot el món per igual i degut a una qüestió del que s’anomena “psicologia fiscal” la seua pujada pot provocar una disminució general del consum i per tant una menor recaptació de diners dels previstos]

Mentre el govern puja l’IVA el Gremi d’Inspectors d’Hisenda va preparar aquest estiu un informe en el qual explicava que el frau fiscal als impostos directes suposa a l’estat espanyol un total de 92.000 milion d’euros a l’any que no es recapten. Com es reparteix aquest frau? Un 28% les famílies i un 72% les empreses, especialment les grans empreses de l’IBEX-35, i en concret les tres empreses que més defrauden a Espanya són:

  1. Banc de Santander, el qual opera en 15 paradisos fiscals.
  2. BBVA, també amb vincles en paradisos fiscals.
  3. Microsoft i Google, que haurien de pagar el impostos el 30% i només paguen el 3%.

2. Gastar menys en algunes matèries

Per exemple en la despesa militar. Actualment estan gastant-se 52 milions d’euros diaris en despesa militar, dels quals només es reconeixen 26 milions. Els altres 26 milions estan amagats en partides pressupostàries d’altres ministeris, com Infrastructures, Transports, Investigació i Ciència, Cultura, etc. Açò està publicat per un informe de la mateixa OTAN. Per a més informació és pot consultar la notícia al web de Justícia i Pau (enllaç aquí).

En què es gasten tants diners? Per exemple en el nou avió de combat Eurofighter. Aquest avió és molt car i ja és obsolet (es va dissenyar per atacar a l’antiga URSS). La seua construcció té un cost per a Espanya de 1300 milions d’euros a l’any, que és la mateixa quantitat que el govern s’ha estalviat de congelar totes les pensions. A més a més Espanya participa en un 13% en aquest projecte, en concret fabrica només la cua i l’ala esquerra. Per curiositat, l’ala dreta la fabrica Itàlia (?).

3. No salvar els bancs

No s’han de salvar els bancs que fan fallida. Sí que s’han de salvar els dipòsits de les persones que tenien els seus diners allí. De fet ja existeix un Fons de Garantia que garanteix fins a 100.000 euros per persona i entitat bancària.

Cal deixar-los caure i s’estalviaríem la despesa de diners públics en entitats privades que han afavorit l’actual crisi, com per exemple:

  • Bankia – 32.000 milions d’euros
  • Caixa Catalunya – 9.000 milions d’euros
  • Banc de València – 6.000 milions d’euros
  • Caixa Castella – la Manxa – 3.900 milions d’euros

Per cert, la Caixa Castella – la Manxa va fer fallida per fer coses com donar crèdits que no es retornaven als mateixos responsables de la caixa o per finançar actuacions especulatives i insostenibles com l’aeroport de Ciudad Real. Cal tenir en compte que el president d’aquesta caixa era un senador del PSOE que estava a la comissió d’anticorrupció i que el vicepresident era el marit de l’actual presidenta de Castella – la Manxa, M. Dolores de Cospedal, del PP. Així s’expliquen moltes coses.

Alguna esperança per al futur?

En qüestions bancàries i financeres hem de tenir l’esperança en el que sembla un oxímoron, és a dir del que sembla una contradicció, com és la banca ètica.

Pot ser una banca ètica? Doncs sí, pot ser-ho i ha de ser-ho. Aquest tipus de banca es basa en tres criteris:

  1. la transparència i la publicitat de tot el que fan i d’on s’inverteixen els diners.
  2. criteris negatius: no s’inverteix en tràfic d’armes, productes especulatius, drogues, prostitució, finançament de dictadures, etc.
  3. criteris positius: s’inverteix en sectors i empreses que afavoreixen el bé comú, en educació, cultura, sostenibilitat mediambiental, integració social, etc.

Cal tenir en compte que el control de l’opinió pública sempre ha sigut un recurs estratègic del poder, dels que manen. Abans es feien colps d’estat i dictadures militars, i ara és un control més subtil, menys agressiu i directe, com són el fet de tenir els mitjans de comunicació captius de la publicitat amb columnistes mercenaris, la societat de consum, l’endeutament, la publicitat constant i omnipresent, i si tot això falla sempre quedarà la televisió, un recurs bàsic per a idiotitzar a la gent, amb futbol quasi tots els dies o amb els programes estridents de Tele 5. És una inèrcia que cal trencar, per a ser més lliures i per a parlar del que de veritat ens afecta a la nostra vida.

FINAL DE LA CONFERÈNCIA

[Nota personal final: com diu José Luis Sampedro, “sense llibertat de pensament, la llibertat d’expressió és inútil”]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: