ARTICLE. Javier Cercas: “Partits i democràcia”

ARTICLE. Javier Cercas:

“Partits i democràcia”

Autor: Javier Cercas, escriptor.

Data: 29 d’octubre de 2012

Font: http://elpais.com/elpais/2012/10/29/inenglish/1351523226_339831.html (en anglés)

Publicat també en paper a El País Semanal, el diumenge 14 d’octubre de 2012, titulat “Partitocracia contra democracia”.

Comentaris – Aplicació didàctica

Es tracta d’un article molt interessant que critica el poder desmesurat que han agafat els partits polítics a l’actual democràcia espanyola. Aquest poder fa que es desvirtue el funcionament de la democràcia, ja que els partits polítics han esdevingut unes institucions molt tancades, omnipresents i amb un funcionament intern clarament antidemocràtic que promou el servilisme i el nepotisme, i que premien la mediocritat.

Útil per a reflexionar sobre el funcionament del sistema democràtic, les seues disfuncions i les seues possibles millores.

Article

(Traducció pròpia)

“La meua impressió és que cada volta hi ha més gent d’acord en una proposició essencial: el problema número ú d’aquest país no són els polítics ni la política, sinó els partits polítics; millor dit: el domini quasi absolut que exerceixen els partits polítics sobre la vida pública. Espanya és menys una democràcia que una partitocràcia; millor dit: Espanya és en part una democràcia insuficient i feble perquè és un partitocràcia.

La cosa ve de lluny. A l’iniciar-se la Transició a penes existien els partits, o només existien partits fràgils i empobrits per quasi mig segle de clandestinitat, i una de les principals preocupacions dels nostres “founding fathers”, va consistir en crear uns partits forts; açò no només era sensat, sinó indispensable: els partits són l’única via creïble de les preocupacions i aspiracions de la gent, així que no hi ha democràcia sense partits.

El problema va ser que, sobretot des de mitjans els anys vuitanta [del segle XX], quan la democràcia s’assentava i iniciàvem un cicle de prosperitat que durant més de dos dècades va semblar interminable, els partits es van desbordar i van començar a inundar-ho tot: van controlar la justícia, les caixes d’estalvi, les comissions reguladores dels mercats i el Tribunal de Comptes, el finançament dels propis partits i dels sindicats, van controlar infinitat d’organismes públics i semipúblics, van teixir una xarxa de relacions personals encaminada a aconseguir un domini social absolut i van dictar lleis que van ajudar a implantar eixa teranyina asfixiant. Aquest és el problema: que, incapaços de posar límits a la voracitat congènita del poder, els partits polítics han acabat colonitzant-ho tot.

Aquest és el problema o part del problema. Perquè resulta que, a més a més, en aquests 35 anys de democràcia els partits han esdevingut no només focus permanents de corrupció, sinó també en clubs pràcticament hermètics i de funcionament antidemocràtic, dominats per direccions de ferro que fomenten el servilisme, desterren la competència entre els seus membres i castiguen la dissidència.

Com dimonis van a exercir així els partits la funció per a la qual van ser creats? Com van a convertir-se així en transmissors dels problemes dels ciutadans i no en instruments de les ambicions dels arribistes? Com van a atraure així els millors i els més generosos i no els roïns i els aprofitats? Com no van a convertir-se així en organitzacions remotes i alienes i no van a tenir un pèssima consideració entre la ciutadania?

Part de l’èxit indubtable, relatiu i potser efímer d’UPyD radica probablement en això: en que, al ser un partit nou i sense les inèrcies de paquiderm dels vells partits, ha pogut acollir a persones que, d’altra manera, només amb grans esforços i molt de temps hi hagueren entrat en política, i que amb elles ha donat veu a inquietuds fresques –algunes d’elles, raonables- que en altres partits no és no existiren, sinó que estaven tapades; part de l’èxit del 15-M o del que resta del 15-M també radica sens dubte en això: que va voler trencar les costures de la partitocràcia, no per a trencar la democràcia –com diuen els que no es van molestar en esbrinar el que era el 15-M i es van limitar a convertir-lo en un espantall-, sinó per a fer-la menys insuficient, menys feble i més real, i es va convertir així en la gran esperança blanca, a aquestes altures no sé si ja del tot frustrada, de la nostra democràcia.

Ací és on estem. I el problema –el pitjor problema de tots- és que, com ha escrit José María Ruiz Soroa, els partits són alhora el problema i la solució: només els partits poden convertir aquesta partitocràcia en una democràcia real, limitant el seu propi poder, finançant-se raonablement i netament, democratitzant la seua manera de governar-se, castigant la corrupció, el sectarisme, el corporativisme i el servilisme, obrint-se de bat a bat a la ciutadania i donant via lliure als millors i no als pitjors. Tot açò, ja se sap, és molt difícil, però els partits polítics han de saber que el que està en joc aquí és, simplement, la fe de la gent en la democràcia. I també han de saber que, si se’m permet refer el dictum de Chesterton sobre Déu, quan es deixa de creure en la democràcia es pot acabar creient en qualsevol cosa.

Anuncis

3 Responses to ARTICLE. Javier Cercas: “Partits i democràcia”

  1. Retroenllaç: TEMA. L’organització política de les societats | HISTORIATA

  2. Retroenllaç: TEMA. Espanya: organització territorial i activitats econòmiques | HISTORIATA

  3. Retroenllaç: TEMA Espanya. La democràcia espanyola actual (des de 1982) | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: