LLIBRE. “La pasión del poder. Teoría y práctica de la dominación” de José Antonio Marina (2008)

RESSENYA. José Antonio Marina:

“La pasión del poder. Teoría y práctica de la dominación” (2008)

Barcelona, Editorial Anagrama, 2008

231 pàgines, castellà, no té bibliografia.

 –

RESSENYA

Aquesta és una obra que analitza les característiques i els processos del poder. El poder en l’esfera familiar, en l’empresarial i en la política. Analitza les definicions que s’han donat, el repartiment de recursos, i especialment el pas de la força bruta i la coacció al complex món de les legitimacions i les persuasions.

També destaca en l’anàlisi dels poders de tipus dictatorial, els cabdillatges, basats en la cessió de les llibertats pròpies a determinats individus. Relaciona els sentiments amb els coneixements, i la potència creadora humana de realitats, de “ficcions” diu Marina, i com eixes ficcions ens permeten crear noves realitats de relacions humanes, fins aplegar a les “ficcions necessàries”, com pot ser el concepte de sobirania o els valors de la llibertat, la igualtat o la solidaritat en les relacions de poder.

L’autor d’aquest assaig és José Antonio Marina (Toledo, 1939), un filòsof, assagista i pedagog espanyol. Va treballar de professor d’institut d’ensenyament secundari. Ha publicat diverses obres sobre el món ètic del ser humà, de les quals destaquen: Teoría de la inteligencia creadora, Los sueños de la razón, La lucha por la dignidad (amb María de la Válgoma), La inteligencia fracasada, Anatomía del miedo, Las arquitecturas del deseo y La pasión del poder. (Enllaç a wikipedia de l’autor)

En resum, la pasión del poder és un assaig divulgador del món del poder i tot el que l’envolta. Està molt ben escrit i es llig de manera fàcil. Té un discurs i uns arguments molt ben enllaçats, amb nombrosos exemples i clarificacions. Les cites són molt il·lustratives, si bé falta la referència de cada una d’elles, més que siga al final de l’obra, així com una bibliografia general del tema. Açò últim és una llàstima: és comprensible que per a facilitar la lectura haja sacrificat les notes a peu de pàgina però és difícil d’entendre que no haja col·locat una bibliografia o notes al final per a qui vulga aprofundir en el tema. No obstant això, és un llibre que es llig amb plaer per tots els interessats en qüestions socials i d’actualitat, perquè el poder i el seu ús és un tema que ens afecta a tots i que sempre és actual.

APLICACIÓ DIDÀCTICA

– El poder, el repartiment social dels recursos (1. recursos organitzatius – poder; 2. recursos materials – diners, objectes; 3. recursos simbòlics – prestigi, honor, respecte), la desigualtat.

– L’ús del poder, la força-coacció i la negociació-persuasió, les abstraccions o “ficcions” polítiques i socials, el concepte de sobirania i de legitimitat, etc.

– Especialment és útil per a tractar temes d’Història Contemporània i d’anàlisi de la nostra realitat actual.

ÍNDEX DE CITES

1. La fascinació del poder. Els tres salts de fase. Pàgines 24-25

2. Poders directes i indirectes. La guerra com a poder directe. Pàgines 68-69

3. El poder mediat i els processos de decisió.Pàgines 77-78

4. Dos grans mecanismes de poder: el càstig i el premi. Pàgines 79-80

5. L’èxit de l’Estat segons SPINOZA. Pàgina 83

6. Les passions de la política: aristocràtiques, liberals i democràtiques. Pàgina 84

7. Sentiments mobilitzadors: fúria, odi i ressentiment. Pàgina 85

8. La seducció.Pàgina 88

9. El lideratge.Pàgines 90-91

10. L’aparença com a poder. Pàgina 102

11. Les mitologies polítiques: NAPOLEÓ BONAPARTE.Pàgina 103-105

12. Diferència entre poder i autoritat. Pàgina 117

13. Definició de legitimitat. Pàgina 139

14. El poder, la política, l’Estat i la democràcia. Pàgines 185-186

15. Una versió espanyola: la teoria del cabdillatge. FRANCO. Pàgina 194

16. Més ficcions: la legitimació del règim monàrquic. SPINOZA.Pàgines 196-197

17. La ficció necessària: i ara què fem? Pàgines 209-211

19. La ficció necessària. Toc de sometent. Pàgina 228

18. Cap a una metafísica de la ficció.Pàgines 223-226

Continuar llegint:

CITES

(Traducció pròpia)

 –

1. La fascinació del poder. Els tres salts de fase. Pàgines 24-25

“L’estudi del poder és una travessia des de la biologia fins a la ètica, com passa sempre que estudiem algun producte de la intel·ligència humana. Però en aquest cas amb major dramatisme. L’ètica apareix com el gran esforç per frenar el poder i com el gran esforç per inventar un poder diferent. Aquest procés que ens aparta de la selva es dóna mitjançant tres grans salts de fase, en què apareixen energies i possibilitats noves, i que constitueixen l’eix de la història humana i també de la nostra exposició.

Primer salt: La intel·ligència humana converteix tots els desigs en insaciables, inclòs el desig de poder. Comparats amb l’estabilitat animal, som éssers disruptius i inquiets. I això es manifesta tant en el “poder de” fer alguna cosa, com en el “poder sobre” algú, que és el que estudiarem preferentment.

Segon salt: Els mecanismes de dominació es van fent cada vegada més simbòlics. La força com a únic recurs de poder deixa lloc a altres recursos més sofisticats i irreals. La seducció substitueix la coacció.

Tercer salt: Finalment, apareix la necessitat de legitimar el poder, de justificar d’alguna manera l’obediència. És una exigència del poder mateix, que, no obstant això, acabarà resultant el gran contrapoder. La lluita pel poder es converteix en una lluita entre diferents legitimacions.

No hem de deixar-nos enganyar per l’aparent fredor dels enunciats. Quant destapem un d’aquests ens envairà un remolí de violència, dolor i esperances inesgotables, però freqüentment decebudes. És a dir, la vida. “

2. Poders directes i indirectes. La guerra com a poder directe. Pàgines 68-69

“En les relacions internacionals, l’exercici immediat del poder ha gaudit d’impunitat i fins i tot d’admiració durant segles. Les glòries nacionals solen estar relacionades amb actes belicosos, amb batalles triomfadores. Tota nació era un botí possible. La història dels imperis colonials ho deixa ben clar. La força constituïa dret. Era una teoria darwinista del poder. El fort té dret d’apropiar-se de tot el que la seva força li permeta. En això es fundava el dret de conquesta. […]

Les guerres, les invasions, són un exercici de poder directe. Però les postguerres han de ser un exercici de poder indirecte. Les recents guerres de l’Afganistan i l’Iraq ho han demostrat. El dictador més violent necessita recolzar-se en un grup cohesionat per alguna cosa més que la força pura i dura. L’emperador romà podia subjugar el país amb la força de les legions, però depenia de les legions per mantenir-se al poder. Tot això ja ho havia vist Maquiavel: “Un príncep, encara que tinga força, necessita del favor i benevolència dels habitants per entrar i mantenir-se en un país adquirit”.

3. El poder mediat i els processos de decisió. Pàgines 77-78

“Segons Montesquieu, el principi de tot govern són les passions humanes que el posen en moviment, “el de la monarquia, l’honor, i el del despotisme, la por” (De l’esperit de les lleis, III, 1 i 11). (…)

El nostre marge de llibertat depèn de la nostra capacitat per actuar sota un doble règim: atenent a valors emocionals, dels quals vivim la seua atracció, i atenent a valors pensats, dels quals acceptem la seua conveniència. (…)

Tot governant sap que si un poble té por està disposat a acceptar propostes que en circumstàncies normals no acceptaria. Per exemple, la creença en un salvador.”

4. Dos grans mecanismes de poder: el càstig i el premi. Pàgines 79-80

“Maquiavel es preguntava si és millor per al governant ser estimat o temut. Reconeix que el millor seria aconseguir ambdues coses, però que, si s’ha de triar, és més segur ser temut, “perquè els homes estimen segons la seva voluntat, i temen segons la voluntat del príncep” (El príncep, 16, i Discursos, III, 21). (…)

El premi i el càstig són permanents instruments de poder. Funcionen prometent o causant plaer, i prometent o causant dolor. Són reforçadors positius o negatius. Afegiré que la suspensió d’un càstig funciona com a premi, i la suspensió d’una recompensa funciona com a càstig.”

5. L’èxit de l’Estat segons SPINOZA. Pàgina 83

“Premi és també la desaparició d’un patiment, per exemple de la por. Spinoza interpreta així l’èxit de l’Estat:

“La finalitat de l’Estat no és dominar als homes ni obligar-los mitjançant la por a sotmetre’s al dret aliè, sinó, pel contrari, alliberar a cada un de la por, per tal que puga viure, en la mesura possible, en seguretat, és a dir, per tal que puga gaudir de la millor manera possible del seu propi natural dret de viure i d’actuar sense perjudici per a si i per als altres. La finalitat de l’Estat, dic, no és convertir en bèsties o en autòmats a éssers dotats de raó, sinó, pel contrari, fer que les seves ments i els seus cossos puguen exercir les seves funcions amb seguretat, i ells puguen servir-se de la lliure raó i no lluiten els uns contra els altres amb odi, ira o engany, ni que tampoc es deixen portar per sentiments malvats. El vertadera finalitat de l’Estat és, així doncs, la llibertat

(Spinoza: Tractat teològic polític)”

6. Les passions de la política: aristocràtiques, liberals i democràtiques. Pàgina 84

“Aurelio Arteta, al parlar de les passions de la política, les divideix en passions aristocràtiques: l’afany d’honor, de glòria i fama, que provoca en els altres admiració; les passions liberals, que intenten compensar, per exemple mitjançant les suaus passions del comerç, altres passions més fortes; les passions democràtiques, entre les quals hi ha, segons autors pessimistes, l’enveja i ressentiment. Opinen que aquests sentiments alimenten l’amor a la igualtat, que Tocqueville va consagrar com la passió democràtica per excel·lència.”

7. Sentiments mobilitzadors: fúria, odi i ressentiment. Pàgina 85

“Finalment, vaig a esmentar tres sentiments, estretament emparentats, que resulten fàcils de despertar i d’instrumentalitzar a favor del poder: la fúria, l’odi i el ressentiment. La fúria és el sentiment agressiu provocat per una ofensa. Quan aquesta ofensa es pot venjar, oblidar o perdonar, la fúria desapareix. Però si no ho fa, aquesta ira queda guardada, s’enquista, i es fa rància. De la paraula ranci procedeix “rancor”, que és la ira envellida: l’odi. I una forma de l’odi que no insisteix tant en el desig de destruir l’odiat, com en el sentiment d’impotència davant seu, dóna lloc al ressentiment. Qui aconsegueixi induir aquests sentiments en una persona o en un grup, està controlant la seva acció de manera molt poderosa. Tots tres han estat utilitzats políticament.

David Hamburg, de la Universitat d’Stanford, ha assenyalat que “els dictadors, els demagogs i els fanàtics religiosos poden jugar hàbilment amb les frustracions reals que les persones experimenten en temps de dificultats econòmiques i/o socials severes”. En la seua obra Learning to Live Together, ha estudiat la pedagogia de l’odi com a mètode polític.”

8. La seducció. Pàgina 88

“Seduir és moure suaument la voluntat d’algú. Implica cert poder d’atracció, fascinació o convicció.”

9. El lideratge. Pàgines 90-91

“El lideratge té a veure amb la gestió de les emocions. Goleman, Boyatzis i McKee, en la seva obra El líder ressonant crea més, expliquen bé aquesta característica. Escriuen:

“Els grans líders són persones molt mobilitzadores, persones que desperten el nostre entusiasme i encoratgen el millor que hi ha en nosaltres. Quan tractem d’explicar la seva especial habilitat apel·lem a nocions com la planificació, la previsió, o el poder de les idees, però la realitat és molt més senzilla: els grans líders són persones que saben utilitzar les emocions“.

Goleman i companyia pateixen una visió optimista del lideratge, perquè és fals que tots els líders “traguen el millor que hi ha en nosaltres”. Extreuen del bo i del dolent, depenent de les emocions que mobilitzen. El que sí que és veritat és que desperten energies adormides. (…)

Solen descriure’s diversos tipus de lideratge.

Visionari: és el més mobilitzador, el que -com deia Napoleó- ven esperances.

Organitzador: estableix vies de realització, aprofitant bé els recursos.

Afiliatiu: aconsegueix un clima de cooperació i harmonia imprescindible quan cal llimar asprors.

Democràtic: estimula la participació de tots.

Autoritari: decideix ràpidament i rotundament. És necessari quan en situacions crítiques cal eliminar la por i la incertesa. (…)

Els grans líders saben utilitzar tots els estils, perquè cadascun és necessari en el seu moment. Pot fer falta ser democràtic abans de decidir, i autoritari en la manera d’imposar el compliment d’una decisió presa. Les anomenades “teories situacionistes” del lideratge insisteixen en aquest punt: cada situació requereix un lideratge adequat.”

10. L’aparença com a poder. Pàgina 102

“L’antic adagi “allò important no és el poder que tingues, sinó el que els teus enemics creuen que tens”, ens obre el camí a tot tipus d’escenificacions del poder.

El poder ha de cuidar la seua aparença. En els primats, el cap ocupa el centre, i atrau l’atenció de tots. Aquest és el nucli de la idea barroca del poder, i basta llegir a Gracián, i el seu elogi del “pavoneo” com virtut divina, per comprovar-ho.

El famós antropòleg Clifford Geertz va dedicar una de les seves obres –Negara: l’Estat-teatre en el Bali del segle XIX– a mostrar amb un exemple el caràcter teatral del poder. L’exercici del poder és un drama públic. El rei balinès, tal com ho descriu, era un personatge alhora hieràtic i sumptuós, immòbil i impassible com l’emperador de la Xina, i exhibicionista i comediant com el Rei Sol [Lluís XIV de França]. El poder es crea a si mateix en la majestat que ofereix als ulls dels súbdits. (…)

Tots els poders s’encarnen en l’espectacle. Les corones i les coronacions, els rituals i els cerimonials, l’etiqueta i el protocol, els trons i els altars, les conferències de premsa i les entrevistes, les aparicions televisives, emergir dels automòbils o l’avió com Venus de les aigües, són símbols tangibles del que és el centre, del que representa el poder.”

11. Les mitologies polítiques: NAPOLEÓ BONAPARTE. Pàgina 103-105

“La submissió al poder es fa màxima quan el poderós adquireix dimensió mítica.

La manera com Napoleó va elaborar i va cuidar la seva pròpia llegenda està molt ben documentada. En això com en tantes altres coses, va ser un avançat. Durant la seva campanya d’Itàlia, sent extremadament jove, publicava dos diaris, a través dels quals va construir el seu mite. Al Courrier de l’armée d’Italie, el 1797, es llegeix:

“Bonaparte vola com el llampec i colpeja com el llamp. Està pertot arreu, ho veu tot. Sap que és d’aquests homes amb un poder que no té més límits que la seva voluntat, quan la virtut de les més sublims virtuts secunda un vast geni “.

No hi ha dubte que aquest text i altres semblants els escrivia el mateix Napoleó. La campanya de màrqueting continua durant el Consolat. El Journal de Paris del 19 de Brumari de l’any IX mostra a Bonaparte dotat d’una capacitat de treball prodigiosa. Com escriu Natalie Petiteau en Napoléon. De la Mythologie à l’histoire: “A poc a poc es prepara una quasi divinització, orquestrada sobretot pel catecisme imperial, amb una la setena lliçó que està consagrada als deures cap al emperador, col·locat així en el mateix pla que Déu Pare. A més, els sermons de diumenge a les esglésies fan d’ell el representant de Déu sobre la terra”. Si férem una llista de tots els que s’han presentat com a representants de Déu no cabria en les pàgines d’aquest llibre.

Paral·lelament, es desenvolupa una historiografia oficial, que envaeix els manuals d’història, cantant lloances al nou salvador. En casos com aquest té raó Foucault* en dir que qui determina el que és veritat, té el poder. En una Histoire de Bonaparte publicada el 1803 es llegeix:

“Reuneix les qualitats més oposades, reunió que només pot fer el gran home. Uneix, a una valentia en ebullició i a tota prova, una sang freda impertorbable; a les grans concepcions del geni, aquestes astúcies que Anníbal va utilitzar davant els romans; a la lentitud de la reflexió, la rapidesa de l’execució; a la impetuositat de la joventut, l’experiència i la maduresa d’una edat avançada; als talents del guerrer, els del polític més profund, i les virtuts de la saviesa, els sentiments de la humanitat i la moderació s’uneixen a l’ambició de glòria i a l’audàcia dels conqueridors “.

Cal afegir que els seus grans contemporanis van col·laborar també a la llegenda: Hegel va veure en ell “l’ànima del món”, que ja és veure; Schopenhauer el considera “la més bella manifestació de la voluntat humana”, i Goethe va escriure: “Napoleó, heus aquí un home! Sempre lluminós, sempre decidit, posseint en tot moment l’energia per executar immediatament el que ha vist com avantatjós o necessari. La seva vida ha estat la d’un semidéu. Es pot dir que per a ell la llum de l’esperit no s’ha extingit ni un instant “.

[Nota*: Foucault (1926-1984) va ser un psicòleg, historiador de les idees i filòsof francès.]

12. Diferència entre poder i autoritat. Pàgina 117

“Els romans distingien entre poder i autoritat, i reservaven aquest nom per a aquella capacitat de ser obeït que no es basava en el poder físic o legal. (…)

El poder, utilitzant els mecanismes que ja coneixem, pot aconseguir obediència. Però a més, pot provocar “respecte”. Això és la “autoritat”.

13. Definició de legitimitat. Pàgina 139

“En teoria, és legítim aquell poder capaç de justificar la seva existència apel·lant a principis o valors universalment acceptats. En la pràctica, és la capacitat de convèncer la població que una cosa és justa.

Weber ho va exposar amb cert escepticisme: “Legítim és el que la gent creu que és legítim”.

14. El poder, la política, l’Estat i la democràcia. Pàgines 185-186

“El poder, el seu exercici i els seus límits és l’essència de la política. I l’Estat és la màxima personificació del poder. Hi podem trobar la suprema acumulació de recursos: el monopoli de la força, els diners públics, la capacitat per establir regles de joc, la facultat de concedir llocs i poders subalterns, extenses xarxes per intentar canviar les opinions i les creences, i el suport de grans organitzacions com són l’exèrcit, el sistema educatiu, la hisenda pública o la burocràcia. I aquests recursos estan a disposició dels governants, al costat de potentíssims sistemes de legitimació que persuadeixen a l’obediència. (…)

Després de llargues i dramàtiques experiències, la democràcia es consolida com el millor procediment per gestionar el poder i definir l’estatus de governant, el de ciutadà, i els vincles entre ells. Assenyala i consolida els quatre elements del Nou Model de Poder:

  1. la igualtat bàsica, que està assegurada per l’accés als drets fonamentals.
  2. la relació de poder de suma variable, perquè el bon govern ha de procurar una col·laboració beneficiosa per a tots
  3. la variabilitat posicional, essència de la democràcia, que permet l’accés al poder de tots els ciutadans
  4. l’obertura d’un “camp d’apoderament” perquè una democràcia augmenta el poder de cada ciutadà.”

15. Una versió espanyola: la teoria del cabdillatge. FRANCO. Pàgina 194

“La teoria més completa del poder de Franco la va elaborar el catedràtic de dret de la Universitat de Madrid Francisco Javier Conde, en el seu “teoria del cabdillatge”, una manera de manar que es caracteritza pels següents aspectes:

  1. Acabdillar és, abans que res, manar legítimament. No són necessàries eleccions, sinó el sentir unànime del poble.
  2. Acabdillar no és dictar. No és sinònim, sinó contrapunt de dictadura. La dictadura és una manera d’exercir el poder que hi ha, mentre que el cabdillatge funda un nou poder. Per crear un nou Estat, es necessita un fundador excepcional revestit de tot tipus de virtuts.
  3. El cabdillatge és un poder carismàtic. La raó immanent de l’obediència és la confiança personal en l’heroisme o l’exemplaritat de la persona carismàticament qualificada.”

16. Més ficcions: la legitimació del règim monàrquic. SPINOZA. Pàgines 196-197

“Les legitimacions brollen de dos poderosos arbres: l’origen diví i l’existència de drets naturals. […]

L’anatematitzat Spinoza va explicar que aquestes creences poden ser útils al tirà:

“El gran secret del règim monàrquic [és a dir, no democràtic] i el seu màxim interès són mantenir enganyats als homes i en disfressar, sota l’especiós nom de religió, la por amb què se’ls vol controlar, per tal que lluiten per la seua esclavitud, com si es tractés de la seva salvació, i no considerin una ignomínia, sinó el màxim honor, donar la seva sang i la seva ànima per orgull d’un sol home”.

17. La ficció necessària: i ara què fem? Pàgines 209-211

La igualtat dels éssers humans o la teoria del contracte social o de la voluntat popular o dels drets humans són ficcions, però ficcions que han servit per a dignificar la convivència. Allò que s’admetia com a real al principi, acaba convertint-se en meta a aconseguir, en projecte. Els homes no naixem lliures, però anem a intentar que això siga així. Els homes no naixem iguals, però anem a comportar-nos com si ho fórem. Un projecte és una idea, una ficto, una ficció que volem convertir en realitat. […]

Les ficcions no dirigeixen la construcció d’alguna cosa, sinó que serveixen de fonament per a la construcció d’alguna cosa. Per això vaig a denominar-les ficcions constituents.

“Entenc per ficció constituent aquella sobre la qual es pot construir un projecte real, de manera que, si desapareix la ficció, allò construït es desploma”.

Vaig a posar un exemple: els diners. És una ficció que produeix efectes reals. Permet que sobre ella es construeixi tot el nostre sistema econòmic. Els diners no són un bé real -ningú gaudeix posseint uns paperets bruts, ni una brillant targeta de crèdit-, sinó un simbòlic. Confereix, però, al seu posseïdor la facultat de comprar. Però aquest poder de compra, que és real, està basat en un sistema d’acceptació mútua de la ficció. Tot diners són diners fiduciaris, basat en la fe, en la confiança recíproca que tothom va a acceptar aquesta moneda com encarnació d’un poder. […]

 – Exemple de la història dels diners. Milton Friedman i el simbolisme dels diners a l’illa de Uap, on les monedes són rodes de pedra i, malgrat pesar tant que no es poden moure, permeten les transaccions de béns entre persones.

18. Cap a una metafísica de la ficció. Pàgines 223-226

La idea dels “drets naturals”: falsos en els seus fonaments, però necessaris en la seva funció. […]

Tot això és una ficció. És una ficció necessària per sobreviure. Però sobretot és una ficció constituent. […]

Però al mateix temps hem de desmitologitzar aquestes nocions, i comprendre que enfrontar-se o matar-se en nom d’aquestes ficcions és com si ens matàrem per defensar el sexe dels àngels.

19. La ficció necessària. Toc de sometent. Pàgina 228

Les normes ètiques, la gran ficció salvadora, només resulten eficaces si són acceptades com a realitat per tots […].

El projecte de dignitat sempre està en precari, només cal llegir els diaris per comprovar-ho. Si les societats, els grups, les persones, hem d’exigir un comportament ètic, és perquè qualsevol transgressió fa esquerdes en el món que volem crear. Ens sotmet a tots a la poderosa temptació de la violència, de l’ull per ull, del poder sense fre. […]

Maquiavel presumia d’haver ensenyat al príncep a dominar, però també d’haver ensenyat el poble a alliberar-se.”

Anuncis

6 Responses to LLIBRE. “La pasión del poder. Teoría y práctica de la dominación” de José Antonio Marina (2008)

  1. Retroenllaç: TEMA. L’organització política de les societats | HISTORIATA

  2. Retroenllaç: TEMA. Liberalisme i nacionalisme. L’era de les revolucions (1789-1848). Les unificacions d’Alemanya i d’Itàlia. El romanticisme | HISTORIATA

  3. Retroenllaç: RESSENYA. José Antonio Marina: “Anatomía del miedo” (2006) | HISTORIATA

  4. Retroenllaç: PARTICIPACIÓ. “Projecte per al Departament de Participació Ciutadana i per a fomentar i millorar la democràcia participativa a Alcoi” | HISTORIATA

  5. Retroenllaç: DOCUMENTAL. “El poder”, una introducció senzilla i animada | HISTORIATA

  6. Retroenllaç: PARTICIPACIÓ. Dossier «Paraules per a la Participació» (23F-2016) | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: