ARTICLE. Juan Torres López: “El auténtico problema de la banca”

el roto - los intereses de la deudaARTICLE. Juan Torres López: “El auténtico problema de la banca”

Autor: Juan Torres López, Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Sevilla.

Data: 29 de novembre de 2012

Font: http://juantorreslopez.com/impertinencias/el-autentico-problema-de-la-banca/

Comentaris inicials – Aplicació didàctica

Article molt recomanable per a entendre fàcilment la manera com els bancs i el món de les finances tenen tant de poder i són capaços de doblegar els Estats en la seua sobirania econòmica. Aquest poder, segons Juan Torres, els ve de la seua capacitat de crear diners cada vegada que realitzen un préstec, i especialment gràcies al “sistema de reserves fraccionàries”, és a dir el percentatge de diners que un banc ha de tenir físicament en els seus dipòsits.

Abans els bancs tenien físicament almenys la meitat dels diners que deien que tenien (el 50%). Des de l’aparició de les noves tecnologies com Internet i les polítiques de liberalització de capitals, els bancs poden tenir només el 0,5% o inclús en alguns casos el 0,001%. Això va provocar una situació insostenible de bombolla financera i el seu esclat l’any 2007 i 2008, és a dir l’actual crisi. El problema polític és que els líders dels països, els nostres governants, en cap cimera s’han atrevit a aturar aquest procés. Però hi ha alternatives, com algunes que passen per reformar l’actual sistema bancari i els seus percentatges de caixa per a evitar les recurrents bombolles i fases d’inestabilitat econòmica, i especialment les seues dramàtiques conseqüències.

Article

“Después de varios años de crisis, y a pesar de que se trate siempre de ocultar sus responsabilidades, me parece que la inmensa mayoría de la gente sabe que sus causantes más directos han sido los banqueros. Gracias a su enorme poder político fueron imponiendo en los últimos treinta años condiciones muy favorables para su negocio, pero que al mismo tiempo generaban los peligros que traían consigo su autodestrucción. A lo largo de los años cincuenta, sesenta y setenta se habían acumulado grandes volúmenes de liquidez (por la existencia de dólares “sobrantes” que dejaban de ser tan atractivos como años antes, cuando las demás monedas estaban muy debilitadas; por las enormes ganancias de las multinacionales; o por la gran circulación de petrodólares).

Tanta liquidez en manos de los bancos les llevaba a proporcionar créditos por todo el mundo, aunque para eso tuvieran que corromper a Gobiernos y empresarios para hacerlos deudores, aunque no los necesitaran. Y así se larvó lo que luego, cuando subieron los tipos de interés, sería una gigantesca explosión de la deuda.

Cuando se generalizaron las nuevas tecnologías de la información, la situación cambió: entonces ya se podía mover el dinero de un lugar a otro sin apenas dificultad y obteniendo grandes beneficios. Eso llevó a los banqueros a reclamar y a conseguir que se eliminara cualquier tipo de barrera a los movimientos de capitales y que cambiaran las leyes que hasta entonces vigilaban el destino de los recursos financieros, para evitar el peligro que siempre lleva consigo su volatilidad.

Cuando comenzaron a comprobar que en los nuevos flujos financieros se podía invertir a gran velocidad (hoy día a 250.000 dólares por segundo), la inversión especulativa se incentivó extraordinariamente y los bancos se dedicaron a destinar los recursos de los ahorradores a esos fines, en lugar de aplicarlos a la actividad productiva, mucho menos rentable.

Con una legislación cada vez más laxa, con autoridades que los banqueros conseguían que miraran siempre a otro lado y con un ansia ilimitada de ganar cada vez más dinero, los bancos creaban continuamente nuevos productos financieros cada vez más sofisticados y rentables (aunque también peligrosos), muchos de ellos envueltos en engaños y fraudes de mil tipos (como las hipotecas basura, las preferentes, los ‘swaps’, etc., que terminaron arruinando a millones de personas).

Y para ampliar continuamente el negocio multiplicaban la deuda, lo que permitía que la especulación financiera se alimentase a sí misma, a costa, claro está, de un apalancamiento financiero elevadísimo de las empresas y de las familias de mayores ingresos.

Así se fue creando la burbuja que todos conocemos y que descapitalizó prácticamente por completo a la banca internacional, dejándola de facto en situación de máxima insolvencia o de quiebra.

Aunque casi todo el mundo reconoce que esto es lo que ha sucedido, las interpretaciones del por qué ha podido ocurrir algo así son muy diversas. [1] Los liberales afirman que la culpa es de los bancos centrales y de los Gobiernos que dejaron hacer. Y la verdad es que no les falta algo de razón, aunque olvidan que los Estados y Gobiernos no son entes abstractos, sino que reflejan el poder dominante en la sociedad y que lo que han hecho en realidad ha sido servir de instrumentos a los banqueros. [2] La mayoría de las personas, por el contrario, piensa que han sido los bancos los auténticos culpables de todo ello, pero lo suelen achacar a la avaricia, a su gran irresponsabilidad y a la impunidad con que han podido cometer auténticos crímenes financieros. También es una explicación razonable pero igualmente limitada.

[3] En mi opinión, la causa última de todo lo que ha ocurrido está en otro factor al que apenas se hace referencia: el privilegio que tiene la banca privada para crear dinero gracias al llamado ‘sistema de reservas fraccionarias’ (Vicenç Navarro y yo hemos explicado claramente la naturaleza y las consecuencias de este sistema en nuestro libro Los amos del mundo. Las armas del terrorismo financiero, Espasa, Madrid 2012).

La gente normal y corriente suele creer que el dinero lo crea el Estado pero eso no es así. Hoy día, los Estados, a través de los bancos centrales, no crean sino más o menos un 5% del total del dinero que circula en la economía. Prácticamente todo el resto lo crean los bancos. Y lo crean de la nada, cada vez que dan un crédito.

Y puesto que dar créditos a partir de la nada les proporciona beneficio y poder, es lógico que su interés principal y constante sea el de aumentar sin cesar su volumen, haciendo así que crezca indefinidamente la deuda global de las economías.

Continua llegint: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Geografía política” de Joan-Eugeni Sánchez (1992)

  •  Portada - SÁNCHEZ - Geografia políticaMadrid, Editorial Síntesis, 1992
  • 224 pàgines, en castellà, mapes conceptuals, quadres, etc.

 

Ressenya

En poques paraules: Geografia política és l’estudi del “poder” + “territori” (i tot allò que se’n deriva).

Un poc més extens: aquest manual de l’Editorial Síntesis és molt útil per a entendre les relacions de poder en l’espai geogràfic. És a dir, analitza la Geografia no com una ciència estàtica i descriptiva, sinó com una ciència dinàmica que estudia els canvis en l’espai geogràfic, i com aquests canvis es produeixen degut a la confrontació dels diversos interessos dels grups humans, i en especial dels que controlen el poder.

El millor del manual, per a mi, és que ens permet descobrir que el territori no és una categoria inert, sinó un espai real i tangible on es manifesten les relacions de poder asimètriques de cada grup humà. Tant a nivell macro com a nivell micro, és a dir tant a nivell mundial com a nivell local. El recull de textos que he realitzat d’aquest llibre i que he posat més baix per a mi és impagable.

En general aquest manual serveix per a enriquir materials i reflexions en qualsevol curs de Ciències Socials, especialment per a aquells cursos on es dóna la Geografia (3r d’ESO i 2n de BAT) i la Història Contemporània (4t d’ESO i 1r i 2n de BAT).

L’autor, Joan-Eugeni Sánchez, és professor del Departament de Geografia Humana a la Universitat de Barcelona.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Enseñar Geografía. De la teoría a la práctica” d’A. Moreno Jiménez i M. J. Marrón Gaite (eds.) (1995)

RESSENYA. A. Moreno Jiménez; M. J. Marrón Gaite (eds.): “Enseñar Geografía. De la teoría a la práctica” (1995)

Madrid, Editorial Síntesis, 1995

397 pàgines, castellà, quadres, esquemes, bibliografia

RESSENYA

Segons l’editorial: “La presente obra, tras examinar y discutir las metas que en los diversos niveles educativos han de orientar a la Geografía, trata de proveer respuestas válidas a las nuevas necesidades de los docentes y estudiosos de la misma.”

Els seus autors són professors d’universitats espanyoles.

Es tracta d’un manual clàssic de l’Editorial Síntesis: ben estructurat i amb nombroses dades. Resulta molt interessant per a reflexionar sobre com podem ensenyar la Geografia, i per aprendre diferents tècniques que podem posar en pràctica a l’aula i fora d’ella. També són molt captivadors els capítols sobre les excursions i sobre les fons literàries en l’estudi de la Geografia. Només falla en que està un poc desfasat, perquè és del 1995, i els capítols de les noves tecnologies no són massa útils. Per la resta és una bona introducció a qüestions referides a la docència de la Geografia.

ÍNDEX DE CITES

CAPÍTULO 3: LAS EXPOSICIONES ORALES

3.1. Tratamiento del cuerpo de la exposición. Pág. 63-64.

CAPÍTULO 4. JUEGOS Y TÉCNICAS DE SIMULACIÓN

4.1. Teoría del aprendizaje completo. Pág. 81

4.2. Ventajas, requisitos y aplicaciones de los juegos. Pág. 95-99

4.3. EJEMPLOS DE ACTIVIDADES. Págs. 101-105

4.3.1. El método del caso

4.3.3. La bandeja de correspondencia

4.3.4. El role-playing o dramatización

CAPÍTULO 5. EL MODELO DE INTERACCIÓN O LA FORMACIÓN MEDIANTE EL DIÁLOGO Y EL DEBATE

5.1. Introducción.Pág. 107

5.2. Dimensión ética de la Geografía. Pág. 109

5.3. Dimensión política de la Geografía (formación política). Pág. 110

CAPÍTULO 6. ENSEÑAR INVESTIGANDO: EL MODELO DE PROYECTOS DE INVESTIGACIÓN

6.1. Etapas y contenidos en una investigación. Pág. 125

6.2. Esbozo de un proyecto. Pág. 128

6.3. El papel del profesor en un proyecto de investigación. Pág. 132

CAPÍTULO 8. EL TRABAJO DE CAMPO Y LAS EXCURSIONES

8.1. La enseñanza activa. Pág. 161

8.2. Dificultad de los conceptos en Geografía. Pág. 165

CAPÍTULO 12. LAS FUENTES LITERARIAS Y DOCUMENTALES EN GEOGRAFÍA

12.1. Razones para trabajar con fuentes literarias (reelaboración propia). Pág. 278

12.2. Las fuentes escritas como recurso. Pág. 279

12.3. Cita de Kropotkin a favor de las fuentes literarias. Pág. 295

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Pueblos y naciones en los Balcanes. Siglos XIX-XX” de Francesc Bonamusa (1998)

RESSENYA. Francesc Bonamusa:

“Pueblos y naciones en los Balcanes. Siglos XIX-XX. Entre la media luna y la estrella roja” (1998)

Madrid, Editorial Síntesis, 1998

207 pàgines, castellà, quadres, mapes, bibliografia

RESSENYA

Aquesta obra és una síntesi de la Història de la regió dels Balcans durant els segles XIX i XX, des del domini d’un Imperi Turc en declivi fins la instauració dels règims socialistes de després de la Segona Guerra Mundial i la seua caiguda als inicis dels anys 90 del segle XX.

El seu autor és Francesc Bonamusa, Catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona.

L’obra es divideix en 12 capítols englobats en 6 parts:

1a part. La mitja lluna als Balcans. El primer capítol estudia la zona geogràfica dels Balcans (difícil de definir pel nord) i la diversitat ètnica i cultural formada per grecs, llatins, eslaus, búlgars, turcs, armenis i jueus i altres pobles. En el segon capítol s’estudia el declivi de l’Imperi Turc en el segle XIX.

2a part. Les estrelles que naixen. Formada per l’estudi de: 1. la independència de Grècia i la seua evolució al llarg del segle XIX; 2. la qüestió eslava a Sèrbia, Montenegro, Croàcia, Bulgària i Macedònia, així com els ideals de paneslavisme i ilirisme; 3. els llatins de la zona, és a dir Romania; 4. la fi de les galàxies imperials, les guerres balcàniques, la Primera Guerra Mundial i els nous estats.

3a part. El pas del cometa Fascio. Estudia l’època d’entreguerres, la influència del feixisme en els nous països (Iugoslàvia, Grècia, Romania, Bulgària, Albània) i el paper en la Segona Guerra Mundial: l’ofensiva alemanya, el feixisme croata i el genocidi jueu i gitano, i la lluita partisana i la intervenció aliada.

4a part. L’estrella roja als Balcans. Els règims socialistes o les democràcies populars als Balcans: el federalisme, autogestió i neutralitat a Iugoslàvia, els equilibris romanesos entre húngars i moldaus, Bulgària i la seua minoria turca, i l’aïllament albanès.

5a part. Turbulències en la galàxia atlantista. L’evolució política i els conflictes a Grècia i Turquia (membres de l’OTAN), especialment per l’Egeu i Xipre.

6a part. En el forat negre. La fi de les democràcies populars a Romania, Bulgària, el desmembrament de l’Estat iugoslau, i la fallida d’Albània.

En general conté alguns capítols molt bons i aclaridors, però d’altres excessivament llargs i complicats degut a la quantitat de colps d’estats, presidents, tractats, i batalletes.

Seria més clarificador si hi hagueren més quadres cronològics i sobretot de fases històriques, així com més mapes. Per altra banda l’obra finalitza en els primers anys de la dècada dels 90 del segle XX, la qual cosa la fa inservible per estudiar l’evolució immediata de tots els conflictes de la zona, que no són pocs: guerra de l’antiga Iugoslàvia (Croàcia i Bòsnia-Herzegovina), la independència de Kosovo, els conflictes a Macedònia, les negociacions i les incorporacions a la Unió Europea de l’any 2004 i 2007, etc.

És útil com a introducció per a l’Europa dels Balcans i per a entendre un poc l’arrel històrica dels seus problemes polítics i socials, i especialment de convivència.

ÍNDEX DE CITES

1. Filo-helenismo europeo. Pàgina 60-63

2. La colisión estelar. La Segunda Guerra Mundial. Pàgina 142.

3. El fascismo croata y el genocidio judío y gitano. Pàgines 143-145

4. Mapes històrics en el llibre

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

BELLESA. Rebel·lió a Itàlia. “Va, pensiero” de l’òpera Nabucco de Giuseppe Verdi

BELLESA. Rebel·lió de la cultura contra les retallades a Itàlia.

Vídeo: “Va, pensiero” de l’òpera Nabucco de Giuseppe Verdi.

Explicació:

“El 12 de març de 2011 Silvio Berlusconi va haver d’enfrontar-se a la realitat. Itàlia celebrava el 150è aniversari de la seva unificació i en aquesta ocasió es va interpretar a l’òpera de Roma l’òpera “Nabucco” de Giuseppe Verdi (1842), dirigida pel mestre Ricardo Muti. Nabucco és una obra tant musical com a política: evoca l’episodi de l’esclavitud dels jueus a Babilònia, i el seu famós cor Va, pensiero és el cant dels esclaus oprimits. A Itàlia, aquest cant és el símbol de la recerca de llibertat del poble, que al segle XIX -època en què es va escriure l’òpera- estava oprimit per l’imperi Habsburg, el qual impedia la creació de la Itàlia unificada.

Abans de la representació, Gianni Alemanno, alcalde de Roma, va pujar a l’escenari per pronunciar un discurs denunciant les retallades al pressupost de cultura que va fer el govern, tot i que Alemanno és membre del partit governant i vell ministre de Berlusconi. Aquesta intervenció política, en un moment cultural dels més simbòlics per Itàlia, produiria un efecte inesperat, ja que Berlusconi en persona assistia a la representació.

Relatat després pel Times, Ricardo Muti, director de l’orquestra, va explicar que va ser una veritable vetllada de revolució: “Al principi hi va haver una gran ovació en el públic. Després vam començar amb l’òpera. Es va desenvolupar molt bé fins que vam arribar al famós cant Va, pensiero. Immediatament vaig sentir que l’atmosfera es tensava al públic. Hi ha coses que no es poden descriure, però un les sent. Era el silenci del públic que es feia sentir. Però en el moment en què la gent es va adonar que començava el Va, pensiero, el silenci es va omplir de veritable fervor. Es podia sentir la reacció visceral del públic davant el lament dels esclaus que canten: “Oh la meua pàtria, tan bella i perduda.”

Quan el cor arribava a la seva fi, ja se sentien en el públic diversos “bis”. El públic va començar a cridar: “Visca Itàlia!”, “Visca Verdi!”, “Llarga vida a Itàlia!”. La gent al galliner va començar a llançar papers amb missatges patriòtics. En una única ocasió Muti havia acceptat fer un bis per al Va, pensiero a la Scala de Milà el 1986, ja que per a ell l’òpera no ha de patir interrupcions. “Jo no volia només fer un bis. Havia d’haver una intenció especial per fer-ho”, relata. Però el públic ja havia despertat el seu sentiment patriòtic. En un gest teatral, Muti es va girar i va mirar el públic i Berlusconi a la vegada, i va dir: “Sí, estic d’acord amb això de “Viva l’Italia”, però… ja no tinc 30 anys i per tant he viscut la meva vida, però estic molt adolorit, com a italià que recorre el món, per allò que està ocorreguent. Per tant si jo accedeixo a la vostra petició d’un bis per al Va, pensiero, no ho faig només per raons patriòtiques, sinó perquè aquesta nit quan el Cor cantava “Oh mia patria, si bella e perduta” (Oh la meua pàtria, bella i perduda), vaig pensar que si nosaltres matem la cultura sobre la qual es va fundar la història d’Itàlia, veritablement serà la nostra pàtria “bella e perduta”. (Aplaudiments, inclosos dels artistes en escena)

Va continuar: “Com estem en un clima molt itàlic, jo, Muti, vaig callar la boca molts anys. Voldria ara… fem una excepció, estem en la nostra casa, no? al teatre de la capital, com el cor ha cantat magníficament i l’orquesta l’ha acompanyat molt bé, si voleu unir-vos, també vosaltres, ho fem tots junts”. I va donar una última observació: “Atents, però!”.

Així va convidar el públic a cantar amb el cor d’esclaus. “Vaig veure grups de gent aixecar-se. Tota l’òpera de Roma es va aixecar. I el Cor també. Va ser un moment màgic en l’òpera. Aquesta nit no va ser només una representació de Nabucco, sinó també una declaració del teatre de la capital per cridar l’atenció als polítics.”