LLIBRE. “Vida, proceso y muerte de Francisco Ferrer y Guardia” de William Archer (1911), la crònica lúcida d’un assassinat d’Estat

RESSENYA. William Archer:

“Vida, proceso y muerte de Francisco Ferrer y Guardia” (1911)

Barcelona, Tusquets Editores, 2010 (edició original 1911)

336 pàgines, pròleg de Juan Avilés Farré, índex general, índex onomàstic i notes finals.

Ressenya

Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909) va ser un lliurepensador i fundador del moviment de renovació pedagògica conegut com l’Escola Moderna. Morí afusellat el 13 d’octubre de 1909, després d’un judici militar plagat d’irregularitats, per l’acusació de ser l’organitzador i cap de la insurrecció popular coneguda com la Setmana Tràgica de Barcelona. Aquest assassinat legal va ser durament criticat, especialment a l’estranger, on es va veure com una manifestació del fanatisme catòlic i la de la repressió militar a Espanya.

Pocs mesos després d’aquests fets aplegava a Barcelona el periodista escocés William Archer (1856-1924), amb el propòsit de realitzar una investigació d’aquest cas per a la revista McClure’s Magazine. La mort de Ferrer i Guàrdia provocà tota una literatura a favor i en contra d’aquest personatge, o bé demonitzant-lo, o bé presentant-lo com un màrtir del laïcisme, del progrés social i del lliure pensament. L’estudi d’Archer descriu la vida i mort de Ferrer i Guàrdia des d’una postura més ponderada. Repassa la seua joventut, els anys de formació i viatges, el seus ideals a favor de l’anarquisme, la fundació de l’Escola Moderna, i finalment la Setmana Tràgica de Barcelona, i el procés judicial que el portà davant de l’escamot de soldats. Archer estudià el personatge sense conéixer quasi el cas al començament, i a poc a poc troba un home fascinant, coherent i honest, si bé un tant dogmàtic en el seu pensament alliberador, i amb idees no massa originals. Al final l’autor no pot evitar deixar de sentir simpatia pel seu biografiat. Descobrirà les irregularitats del procés judicial que patí, les quals estaven basades en els prejudicis, l’estupidesa i la incompetència del tribunal militar que el va jutjar i condemnar a mort, i responsabilitzarà també al Consell de Ministres presidit per Antonio Maura el qual no va elevar la petició d’indult al rei Alfons XIII.

En el magnífic pròleg del professor Juan Avilés trobem una defensa de la validesa d’aquest text com a una boníssima aproximació a la vida, l’obra i la mort de Ferrer i Guàrdia, malgrat haver sigut publicada originalment l’any 1911. Aquesta biografia, segons el professor Juan Avilés, analitza, a més dels detalls biogràfics, quatre grans temes:

    1. El tipus d’ensenyament que s’impartia a l’Escola Moderna que Ferrer va fundar. Aquesta fou una escola de gran qualitat en el context educatiu de l’època d’Alfons XIII, que va editar textos molts bons, però que tractava d’educar dins d’un tipus de dogma anarquista i revolucionari, més que en basant-se en el pensament lliure de cada alumne.
    2. L’atemptat contra els reis el 1906 en el carrer Major de Madrid, pel qual se li processà com a còmplice de Mateo Morral. En aquest cas la historiografia ha pogut ampliar la informació de la que disposava William Archer, i veu indicis de la participació de Ferrer, si bé en el seu moment fou declarat inocent.
    3. El caràcter que va tenir la Setmana Tràgica de Barcelona. Aquesta fou una insurrecció que s’inicià amb una vaga que sí fou organitzada, però que desembocà en uns aldarulls i crema d’edificis religiosos que van ser de cap manera planificats ni dirigits, sinó que més bé respongué a una sèrie de factors revolucionaris i de revenja de les masses populars de Barcelona.
    4. El crim o almenys l’estupidesa judicial que va suposar la condemna de Ferrer i Guàrdia. A l’Espanya d’aquell moment hi havia el problema de l’amplitud de la jurisdicció militar, i així qualsevol acte considerat contrari a la pàtria, la bandera o l’exèrcit era jutjat en un tribunal militar d’escassa qualificació, amb molts prejudicis i on imperava la possibilitat de condemnar per culpabilitat moral, és a dir sense necessitat de presentar proves o testimonis.

Aquests fets van ser els que sentenciaren a Ferrer i Guàrdia a la mort després d’un judici ràpid, només un matí, sense cap possibilitat de defendre’s. Ell no va participar en absolut en la Setmana Tràgica, i molt menys com a organitzador i dirigent. Els sectors més tradicionalistes i clericals volien un culpable i la figura de Ferrer i Guàrdia els permeté descarregar les seues ànsies de revenja, sobre un símbol del nou ordre revolucionari, en el que ell creia, així com un defensor i propagador d’una educació lliure per als joves, sense adoctrinament ni de la religió ni dels pilars tradicionals de la monarquia alfonsina.

En resum, és un llibre periodístic antic que es llig molt fàcilment i amb molt d’interés, si bé alguns dels últims capítols es fan un poc més densos degut a les descripcions de les diverses circumstàncies del judici militar. Així i tot val la pena, ja que ens endinsem en un període de la Història d’Espanya on es mantenien diversos privilegis tradicionals alhora que sorgien grups contestataris progressistes i revolucionaris amb cada volta més pes entre la societat. Però el gran atractiu és la figura de Ferrer i Guàrdia, qui ens captiva des del principi, ja que sense ser un gran líder, ni un reconegut pensador, sí que se li reconeix una coherència i una dedicació admirables a les seues idees, fins i tot la gent que se li oposava li reconeixia una dignitat quasi cavalleresca. La seua vida, els seus esforços per crear un món millor mitjançant un ensenyament laic i progressista, i especialment amb l’emotivitat que ens provoca la seua actitud davant la mort, valenta i serena, ens deixa un model de dignitat humana d’eixos que tan escassos són, i que tant tirem de menys en la Història. És a dir, el que solem anomenar senzillament un heroi.

MÉS INFORMACIÓ

Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia: http://www.ferrerguardia.org/. De visita obligada per als interessats en aquest tema i en la renovació de l’ensenyament.

Escola Llibertària Ferrer i Guàrdia – CGT, Av. del Cid, núm. 134, 3a planta, 46014, València: http://blfg.cgtvalencia.org/

ÍNDEX DE CITES

1. Lectures recomanades pel professor Juan Avilés al pròleg. Pàgina 23

2. L’Escola Moderna. Context educatiu de l’època. Pàgines 59-63

3. El patriotisme segons l’Escola Moderna. Pàgina 79

4. La inauguració de l’Escola Moderna. Discurs de Ferrer i Guàrdia. Pàgines 86-87

5. Principis de la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància (1908). Pàgines 108-109

6. Tres motius del poble espanyol contra la guerra d’Àfrica (1909). Pàgines 148-149

7. Organització del comité obrer de la vaga del 26 de juliol de 1909, la “bola de neu”. Pàgina 153

8. LA SETMANA TRÀGICA DE BARCELONA. Pàgines 159-161

9. La Setmana Tràgica des del punt de vista del sector clerical. Pàgina 163

10. Veredicte del judici militar i últimes cartes de F. Ferrer. Pàgines 257-259

11. Execució de Ferrer i Guàrdia. Pàgina 262

12. Valoracions finals de William Archer. Pàgines 267-274

Nota final. Una cita de Francesc Ferrer i Guàrdia

Continuar llegint:

CITES

(Traducció pròpia)

1. Lectures recomanades pel professor Juan Avilés al pròleg per ampliar la informació. Pàgina 23

CONNELLY ULLMAN, Joan, La Semana Trágica, Barcelona, Ediciones B, 1972 (reeditat el 2009). Es tracta de l’estudi clàssic del tema, publicat originalment el 1968.

ROMERO MAURA, Joaquín, La Rosa de Fuego: el obrerismo barcelonés de 1899 a 1909, Barcelona, Grijalbo, 1975. Un fascinant retrat de la Barcelona obrera.

DELGADO, Buenaventura, La Escuela Moderna de Ferrer i Guardia, Barcelona, CEAC, 1979. L’anàlisi més completa de la pedagogia impulsada per Ferrer.

ÁLVAREZ JUNCO, José, El emperador del Paralelo: Lerroux y la demagogia populista, Madrid, Alianza Editorial, 1990. Una excel·lent biografia d’un personatge clau en l’Espanya de l’època.

AVILÉS FARRÉ, Juan, Francisco Ferrer y Guardia: pedagogo, anarquista y mártir, Madrid, Marcial Pons, 2006. Desenvolupa les tesis esbossades al pròleg.

DALMAU, Antoni, El cas Rull: viure del terror a la ciutat de les bombes, Barcelona, Columna, 2008. Una interessant aproximació a l’anarquisme violent barceloní mitjançant un célebre judici de 1909.

BERGASA, Francisco, ¿Quién mató a Ferrer y Guardia?, Madrid, Aguilar, 2009. Una detallada anàlisi del procés.

2. L’Escola Moderna. Context educatiu de l’època. Pàgines 59-63

“En setembre de 1901 la que es convertiria en la famosa Escola Moderna va obrir les seues portes al número 56 del carrer de Bailén, a Barcelona.

La imperiosa necessitat educativa a Espanya és rebatuda només per aquells que consideren que per a les masses la ignorància és més saludable que el coneixement, o per aquells que tenen interessos molt vinculats a la vigència d’aquest postulat. Les deficiències del sistema actual [any 1911] queden lleugerament reflectides en el que, d’una població nacional inferior als vint milions, deu milions d’homes i dones no sàpiguen llegir ni escriure. En teoria, és cert, l’ensenyament primari és obligatori des de 1857, i gratuït des de 1901 per als xiquets amb pares que no puguen sufragar la despesa de la seua escolarització. No obstant això, el problema no només radica en que no s’aplique aquesta llei, sinó també que, en la pràctica, siga inaplicable: tant el material com els mitjans proporcionats per al seu compliment són enormement inadequats.

Un recent estudi estadístic, amb les seues conclusions publicades a l’Heraldo de Madrid, en novembre de 1909, destaca que:

Mentre que quatre províncies compleixen la proporció de centres de primària previstos per la llei, les quaranta-cinc restants no satisfan aquest requisit. A nivell provincial aquest dèficit d’estructures escolars culmina amb 772 centres. A nivell nacional són uns 9505 els centres que es necessiten. L’augment total del parc escolar entre 1870 i 1908 és d’unes 2150 escoles creades, o siga una mitjana de 46 escoles noves cada any. A aquest ritme haurien de passar 150 anys abans que s’assolira la provisió de centres escolars indicada per la Llei d’Instrucció Pública de 1857, i tot això sense tenir en compte l’augment en la població.”

[…]

Existeixen declaracions més sorprenents encara, les quals a més a més no van ser fetes per espectadors insensats sinó pel propi ministre d’Instrucció Pública en un informe remés a les Corts:

Més de deu mil escoles estan domiciliades en centres llogats, i la gran majoria no tenen de cap manera les condicions higièniques. Hi ha escoles barrejades amb hospitals, amb cementeris, amb escorxadors i amb estables. Un d’aquests centres se situa a l’entrada d’un cementeri, i els cadàvers són col·locats sobre la taula del mestre mentre s’esgoten els últims sospirs de la lliçó. Existeix una escola a la qual els xiquets no poden accedir fins que no s’emporten els animals a pastar. Algunes són tan petites que quan comença a fer calor els xiquets defalleixen davant la manca d’aire i ventilació. Un altre centre està a la vora d’una muntanya de fem en procés de fermentació, i una de les autoritats locals ha arribat a dir que així els xiquets estan més abrigats en hivern. Una de les escoles de Catalunya està al costat d’una presó. Una altra, a Andalusia, és traslladada a un recinte destinat per a bous quan se celebra una correguda a la ciutat.”

Tan estrany sembla que Ferrer considerara la reforma educativa com el primer pas cap a qualsevol tipus de millora permanent de la condició dels espanyols?

No obstant això, seria un error suposar que l’educació espanyola, amb tots els seus defectes, descansava principalment en mans de sacerdots.

L’ensenyament clerical és, per regla general, un luxe reservat als rics. Els jesuïtes o els pares escolapis, entre altres ordes religioses, dirigeixen un gran nombre de centres, alguns dels quals són immensos i esplèndids. […] Es tracta d’institucions on l’ànim de lucre és patent, i en les que els xiquets d’alta societat reben un coneixement inocu i una sana formació teològica. […] No crec que les ordes religioses contribuisquen massa en l’educació sinó que, en tot cas, l’exploten com si d’un negoci es tractara, el que, de fet, implica el poc interés que tenen d’educar als més pobres. Per altra banda, la formació que s’imparteix en les escoles públiques és de tot menys independent de la religió. […] Encara que, generalment, els mestres són laics, probablement no contemplen la idea d’apartar-se de la rutina mecànica de la instrucció religiosa.

[…]

Les pèssimes condicions en les que es trobava el sistema educatiu, adés esmentades, van desembocar en certa revolta que va començar a fer progressos al voltant de 1885. A finals de segle s’havien constituït nombroses “escoles republicanes” en diverses ciutats espanyoles. La novetat de l’Escola Moderna va ser, en primer lloc, l’aplicació de mètodes pedagògics més o menys moderns i científics, i, en segon lloc, l’ensenyament basat en una doctrina definitivament racionalista, humanitària, antimilitarista i antipatriòtica. Ferrer no concebia, ni molt menys, que la seua missió es reduís a proporcionar als seus paisans alguna cosa millor que la deplorable educació que oferia l’Estat. Considerava més bé el seu sistema com una millora, no només de l’educació espanyola (modesta tasca), sinó de l’educació en el sentit més ampli. […] És obvi que el model educatiu que propugnava [Ferrer] no era únicament anticlerical sinó rotundament antireligiós. La seua aversió per tot allò irracional només es veia superada pel seu rebuig cap a l’ordre social establert en el que una classe domina mentre explota la resta de la societat. En definitiva, l’ensenyament públic resultava, per a Ferrer, almenys tan nociu com el vinculat a l’Església.

En nom de l’objectivitat, i a la llum dels fets, s’ha d’afirmar de forma categòrica que l’Escola Moderna va constituir, òbviament i declaradament, un viver en el que es pretenia formar ciutadans rebels. Potser arribaren a convertir-se en “bons europeus”, però qualsevol partidari de l’ordre establert, de les coses espirituals, polítiques o econòmiques, no podia veure en aquesta iniciativa altre propòsit que el de formar espanyols vils. Per tant, és natural que l’Escola Moderna suscités un profund pànic en les ments clericals i conservadores. Ferrer fou un fervent revolucionari fins el final. Havia arribat a la conclusió que Espanya no estava preparada per a la revolució, i l’objectiu de la seua tasca consistia en pal·liar eixa immaduresa educant a revolucionaris.”

3. El patriotisme segons l’Escola Moderna. Pàgina 79

[Cita del llibre de Clémence Jacquinet, Compendio de Historia universal. Aquest fou el primer llibre de text editat per Ferrer per a la seua escola.]

La idea de pàtria és la font de tot odi i de tota injustícia. Nascuda de la guerra, impedeix als pobles conéixer-se, apreciar-se i confondre’s en una obra de fraternal solidaritat. […] Respecte d’història no s’ensenya als xiquests altra cosa que les guerres que han sostingut contra les altres nacions, tenint cura d’atenuar per la seua banda i d’augmentar exageradament per la banda dels altres el mal causat recíprocament. L’odi contra l’estrager se sosté per tots els mitjans durant tota la seua vida, perquè per als governants és un gran recurs que els permet entretenir Exèrcits sempre disposats a tot.

A la rapacitat i l’odi s’uneixen en la idea patriòtica una vanitat que representaria la part còmica de l’assumpte si no fos dolorós consignar la ceguesa dels homes […].

Se’ns objectarà que la idea de pàtria ha inspirat sublims heroismes; però replicarem que aquests heroismes s’han produït, al nostre parer, malgrat el sentiment patriòtic; que la seua vertadera causa era l’amor als seus companys, i que el dia en que no ens vegem entre estretes i irracionals barreres, la humanitat serà infinitament més poderosa per a inspirar l’abnegació.” […]

“Madame Jacquinet adopta una postura clarament “àcrata”: rebutja amb vehemència el constitucionalisme i el parlamentarisme. “Delegar el poder significa perdre’l” i “votar és enganyar-se a un mateix” són frases d’Élisée Reclus i que descriu com “belles alhora que justes”. Com hauria de ser reorganitzada la societat o, millor dit, com hauria de funcionar sense organització, no ho explica.”

4. La inauguració de l’Escola Moderna. Discurs de Ferrer i Guàrdia. Pàgines 86-87

“El 8 de setembre de 1901, l’Escola Moderna obria les seues portes a trenta alumnes, dels quals dotze eren xiquetes. Segons Anselmo Lorenzo [reconegut anarquista i professor del centre]:

“Va haver una important assistència de representants de comitès científics i organitzacions sindicals. Li va tocar a Francesc Ferrer presidir la cerimònia d’inauguració… Recorde molt bé la seua emoció en aquell moment, així com la senzillesa i grandesa de les seues paraules: “Us done la benvinguda, benvolguts xiquets, propòsit i fi de la institució que naix en aquest precís moment, que és el punt inicial de la vida d’un ideal que ara es plasma en la pràctica i que acompanyarà d’ara endavant a la humanitat. Us done la benvinguda, pares. És un honor comptar amb la vostra confiança en aquest objectiu que perseguim. Done la benvinguda al personal, com a representants dels vostres camarades que honren amb la vostra presència. Que tots siguem conscients que no som una simple escola. Som la primera i, fins avui, l’única que oposa resistència als poderosos, l’única que educa als desemparats, l’única que estableix la igualtat de classes i gèneres, l’única que posa a l’abast intel·lectual de xiquets i xiquetes el coneixement de la natura i l’última paraula de la ciència, que no entén de privilegis, amb la fi de rendir un degut homenatge a la veritat i a la justícia.”

5. Principis de la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància (1908). Pàgines 108-109

[Aquesta Lliga fou ideada per Ferrer i Guàrdia quan estava en la presó, acusat de ser còmplice en el fracassat atemptat als reis l’any 1906.]

  1. “L’educació dirigida a la infància ha de descansar sobre una base científica i racionalista. Per tant, qualsevol noció mística o sobrenatural queda proscrita.
  2. L’ensenyament només és un vessant de l’educació, la qual ha d’incloure, junt a la formació intel·lectual, el desenvolupament de la personalitat, l’afirmació de la voluntat, la preparació d’un individu equilibrat físicament i moralment, les facultats del qual s’articulen en una harmoniosa associació i es porten a la seua màxima expressió.
  3. L’educació moral, lluny de ser més teòrica que pràctica, ha de ser sobretot fruit de l’exemplaritat, i ha de recolzar-se en la gran llei natural de la solidaritat.
  4. És necessari, especialment en l’educació del més petits, que els mètodes i programes estiguen adaptats tot el possible a la psicologia del xiquet, un aspecte desatés quasi per complet en l’actualitat, tant a l’ensenyament públic com al privat.”

Més informació

a) Text complet sobre la Lliga Internacional: http://www.ferrerguardia.org/liga-internacional-para-la-educacion-racional-de-la-infancia

b) Text sobre “L’École Rénovée”: http://www.ferrerguardia.org/lecole-renovee

6. Tres motius del poble espanyol contra la guerra d’Àfrica (1909). Pàgines 148-149

“En altres països, davant la imminència de la guerra, les classes treballadores solen, almenys durant un temps, claudicar davant el contagi del fervor patriòtic, i esgargamellar-se en crits i cançons bèl·liques. Per què el sentiment de la classe obrera espanyola va ser tan diferent? Les raons són clares, i potser poden ser agrupades en tres categories diferents.

1. En primer lloc, l’anarquisme generalitzat entre el proletariat espanyol és, fonamentalment, una doctrina internacionalista i pacifista. El seu nom conté la noció d’antipatriotisme. Mira la bandera sense cap emoció, i considera “l’honor nacional” com un mite inventat per soldats i capellans que conspiren amb el capitalisme en aquest sistema d’explotació anomenat Govern. En aquest aspecte, el punt de vista socialista és molt semblant al dels anarquistes. Ambdues faccions accepten el principi enunciat en el Congrés d’Stuttgart [1907], segons el qual: “Abans la insurrecció que la guerra”.

2. En segon lloc, aquesta campanya en particular tenia tota l’aparença d’una guerra d’agressió, realitzada sota la iniciativa d’un grapat de milionaris estretament vinculats al Govern i amb uns interessos que no podien ser més diferents a l’obrer espanyol. També es creia, amb raó o sense ella, que, en la seua majoria, els accionistes d’aquesta companyia minera no eren altres que els jesuïtes.

3. En tercer lloc –i fou aquesta la que va fer que milers de dones s’uniren a la protesta-, el servei militar era exasperantment injust. Per una banda, el fill d’una família rica ho havia d’allistar-se a l’Exèrcit, al no tenir dificultat de trobar les 1500 pessetes que costava l’exempció del servei militar. Per altra banda, la majoria dels reservistes mobilitzats eren homes que, després de dos anys al servei de la bandera, s’havien reincorporat a la vida civil i s’havien casat. I ara havien d’abandonar les seues esposes i famílies per a jugar-se la vida en el que prenia el caire d’una guerra cruenta, declarada en nom de l’enriquiment d’uns pocs financers. Va ser així com la campanya militar es va representar davant del poble, sobretot a Catalunya.”

7. Organització del comité obrer de la vaga del 26 de juliol de 1909, la “bola de neu”. Pàgina 153

“El mètode d’acció adoptat pel comité de vaga va ser el que es coneix com “la bola de neu”. Cadascun del tres homes forts del comité disposava d’un lloctinent; cada lloctinent es comunicava amb quatre delegats; cada delegat amb altres quatre, i així successivament. Amb aquesta simple, però efectiva estratègia, la crida a la vaga general per al dilluns 26 es va estendre per totes les ciutats industrials de Catalunya. Es tractava, en principi, d’una protesta pacífica, que només duraria vint-i-quatre hores, contra la “croada” del Marroc. Sens dubte, van haver moltes persones que esperaven i creien que la cosa no acabaria aquí. Però no es va descobrir cap element que apuntar a l’organització d’altre tipus d’actes. En paraules de don Ángel Ossorio, el governador civil [de Barcelona]:

A Barcelona ningú prepara una revolució, per la simple raó que sempre està preparada… De conspiració, de pla, d’acció concertada, de repartiment de funcions, de reclutament, de remuneració, de distribució d’armes, d’ordres donades com a preparació per als esdeveniments del dia 26 [de juliol de 1909], no he sentit ni una sola paraula”.

8. LA SETMANA TRÀGICA DE BARCELONA. Pàgines 159-161

“Els orígens d’aquests esdeveniments van ser breument i convincentment sintetitzats per don Ángel Ossorio [governador civil de Barcelona], qui, malgrat les seues poc afortunades mesures repressives, estava en el lloc i en la posició idònia per a saber de què parlava. Escriu el següent: “Hem de distingir dos elements dels tristos fets esdevinguts en juliol: la vaga general, preparada i coneguda, i el moviment anarquista-revolucionari, de caràcter polític, una cosa que va sorgir sense cap preparació”.

Fóra com fóra, a primera hora de la vesprada del dimarts, la revolta, que havia estat fragmentant-se durant 36 hores, finalment va esclatar. El senyor Brissa, compilador de les dades que componen el relat més imparcial i fiable que s’haja escrit sobre la Setmana Sagnant, descriu l’esclat així:

“A l’una i mitja, l’autor d’aquestes línies va creuar la ciutat, des de les Rambles fins l’entrada de Gràcia sense adonar-se’n de cap anormalitat en els carrers ja esmentats [absència de cotxes, patrulles militars, etc.]. Però quan va tornar al centre de la ciutat dos hores més tard, l’ambient havia canviat per complet. Barcelona estava en estat de revolució. Centenars (!) de barricades havien sigut aixecades com per art de màgia… Als barris més pobres, especialment al Paral·lel, s’havia concentrat una gran multitud, tan nombrosa que ocupava per complet l’espaiosa Ronda de Sant Antoni.

Una columna de fum aparegué prompte, enlairant-se cap al firmament; seguida per altra uns minuts més tard. Havien botat foc a l’església i al convent del Jerònims, al grandiós edifici del Escolapis, amb la seua església, escola, acadèmia i laboratori.

No van tardar en aparéixer noves columnes de fum. Quan la nit del dimarts va caure, tant a la ciutat com als ravals, cremaven sobre trenta esglésies i convents.

Els incendis es van succeir durant tota la nit i part del dia següent, destrossant, en part o en la seua totalitat, uns cinquanta edificis eclesiàstics. El famós incendi del convent de 1835 va ser una menudesa comparat amb l’abast que van tenir aquests.”

Des de les dos de la vesprada del dimarts i durant unes setanta hores, l’anarquia va regnar a Barcelona. Les batalles del carrer es repetien sense parar i tenien lloc des de l’eixida del sol fins la seua posta, a excepció d’una petita treva que va tenir lloc a primeres hores de cada matí.

El caràcter improvisat de la revolta va quedar reflectit en la precària dotació en armes dels insurgents. Saquejaven algunes armeries o se les portaven de les cases d’empenyorament, però les seues fonts de proveïment s’esgotaren molt prompte. No hi ha dubte que aquesta insuficiència d’armes i municions fou la causa que les pèrdues entre les forces de l’ordre resultaren insignificants.

En la nit del 27, des de les altures circumdants a la ciutat, l’estampa que oferí Barcelona, esquitxada de nombroses conflagracions, va haver de ser un espectacle tan magnífic com dantesc. No obstant això, no es va seguir cap estratègia en les conteses, ni tampoc un mètode determinat en la crema de convents. Tot era inconnex, desordenat, sense pla ni propòsit: només es tractava d’una incontrolable agitació de ràbia i devastació. Les autoritats seguien mantenint contacte telefònic amb Madrid mitjançant les illes Balears; i una línia de ferrocarril o bé no havia sigut tallada o bé havia sigut restablerta. Les tropes arribaven a la ciutat des de diferents parts d’Espanya i inspiraven més confiança que els reclutes locals. L’artilleria va entrar en acció contra les barricades. El dijous pel matí el capità general va fer penjar als murs de la ciutat un reial decret que instaurava la “suspensió de les garanties constitucionals” a les províncies de Barcelona, Tarragona i Girona. Però per aleshores, la revolta ja estava prou cansada. Els negocis reobrien el divendres, encara que alguns focus d’enfrontament continuaven actius en algunes zones. Per a quan arribà el dilluns [2 d’agost], la ciutat havia recuperat el seu aspecte normal, i la “Setmana Tràgica” es donava per tancada.

La llista de defuncions fou petita en comparació amb l’abast dels aldarulls. Va oscil·lar entre seixanta i setanta morts, però el Ministeri de Governació va declarar davant les Corts que la xifra s’elevava a 104. Sembla ser que cap dels dos bàndols va destacar per la seua bona punteria. Les pèrdues entre els soldats i la policia van ascendir a uns quatre o cinc en total. Els ferits d’ambdós bàndols, per descomptat, van ser més nombrosos.”

9. La Setmana Tràgica des del punt de vista del sector clerical. Pàgina 163

“El 4 d’agost [de 1909], La Correspondencia de Madrid [un periòdic d’ideologia tradicionalista i clerical] va publicar una notícia del seu corresponsal a Barcelona, en la qual declarava que la nit del 27 de juliol, els rebels, “embriagats per la sang, el vi, la luxúria, la dinamita i el petroli, sense altre desig que el de matar per matar”, van destrossar els convents i van assassinar els seus ocupants.

“¿Qui pot afirmar amb seguretat quants morts i ferits, quants cossos calcinats jauen sobre aquestes runes? […] Estalvieu-me el recital de detalls del martiri dels monjos, del maltractament patit per les monges, de la brutal manera en que van ser sacrificats […]. Només puc dir que molts van morir als peus de l’altar, apunyalats per les hordes de milers de dones, que altres van ser fets pedaços i els seus membres clavats i arrossegats en pals; que no pocs van morir torturats; i que tots van passar a l’altra vida lluint la corona del martiri.”

Es tracta d’un exemple representatiu de la versió dels fets tal com es contava en els dies següents a l’esclat. […] I resulta que aquesta hecatombe de màrtirs queda reduïda, fins i tot segons el recompte efectuat pel bàndol catòlic, a quatre: dos capellans als que van disparar (un d’ells involucrat en un tiroteig amb la multitud), un sacerdot que va morir asfixiat en la seua cel·la per inhalació de fum en l’incendi de la seua pròpia església, i una monja brutalment assassinada. No existeixen proves concloents sobre l’últim cas; en canvi, la mort dels tres capellans i la mutilació del cos d’un d’ells sí semblen demostrades.”

10. Veredicte del judici militar. Últimes cartes de F. Ferrer. Pàgines 257-259

“El resultat ja ens és conegut. El dissabte 9 [d’octubre de 1909], després de produir-se en només un matí la lectura de proves i l’argumentació d’un cas complex, el consell de guerra va dedicar tota la vesprada a escoltar, a porta tancada, l’acusació de l’assessor. Acte seguit, i també en privat, van pronunciar la sentència de mort. El següent pas va ser que l’assessor plasmara per escrit la decisió del tribunal i l’enviara al capità general, i aquest, al seu temps, remetera la seua ratificació al Govern central. Espanya s’ha mostrat sovint em un país d’hàbits poc puntuals però, en aquesta ocasió, la promptitud amb la qual es van portar els tràmits va ser tal que quasi va resultar miraculosa. L’auditor va redactar el seu dictamen de 7500 paraules en només un dia, el diumenge 10, una festa molt assenyalada; i dos dies més tard, el capità general i el Govern ratificaven la sentència judicial.

Cap a les tres de la matinada del dilluns 11, Ferrer va ser traslladat des de la presó fins a Montjuïc: un pas que assenyalava que la seua sort estava ja tirada. El dimarts per la vesprada, se celebrà un consell de ministres a Madrid que va concloure al voltant de les vuit i mitja. Quasi a la mateixa hora, Ferrer va ser conduït fins a l’oficina del governador de la fortalesa, on el comandant instructor es va disposar a llegir la sentència de mort. La va escoltar amb una serenitat indestructible, i va firmar el paper –com si d’una carta certificada es tractara- amb mà ferma.

Si algú va mantenir la seua gran passió fins el moment de morir, eixe va ser Ferrer. Encara que no hi ha dubte que els seu trasllat a Montjuïc va ser sinistre, en quant el van instal·lar allí es va disposar a escriure el que serien els seus últims pensaments sobre un tema absorbent per a ell, encapçalat pel següent títol: Educació per a Soledad. La carta data de l’11 d’octubre i comença així:

“L’home al que van preguntar a quina edat s’havia de començar l’educació d’un nen va tenir raó a l’afirmar: “des del moment en que naix el seu avi”. No pot qualificar-se ni tan sols d’exageració, donat que des que naixem ens inculquen tal quantitat d’atàvics prejudicis i errors que, si desitgem rastrejar el seu origen, haurem de remuntar-nos, almenys, a dos generacions.

No obstant això, aquesta consideració no hauria d’influir en la nostra tasca educativa més que en fer-nos comprendre la importància de la màxima paciència, tenint en compte com és de gradual cada modificació en l’estat moral, ja siga referent a les masses, o referent als individus […]. No oblidem, ja que és només el començament de l’educació moderna, que els seus resultats només seran relatius en la primera generació però que, en el transcurs del temps, aplegarà el dia en el qual pares i professors troben un terreny ben llaurat, ja que els nens hauran començat a rebre la seua educació des del naixement dels seus avis. [Continua insistint en la importància fonamental de dos coses: la higiene i la interrelació dels nens]. La higiene física que recomanem és l’aprovada per grans especialistes i recolzada per anys d’experiència. Ha de començar per banys diaris. Per desgràcia… [sembla ser que el dia 11 va ser interromput en aquest punt, i el reprendria el dia següent]. No puc continuar, s’emporten la meua vida. F.F.”

Probablement, aquesta última observació va ser afegida després d’escriure la següent carta, l’última, també dirigida a Soledad Villafranca:

“Fortalesa de Montjuïc

Barcelona, 12 d’octubre de 1909

[…]

Dispose d’una cel·la neta i fresca, tan assolellada i ventilada que, de no ser perquè no estàs amb mi, no podria demanar res més. Però, em preguntaràs, mai penses en la mort que ha exigit el fiscal i amb la que tant somnien els teus enemics? En absolut, esposa meua, en absolut. Qui pot pensar en la mort quan el sol brilla amb tanta intensitat? Beneït siga el sol que il·lumina la meua cel·la i beneïda sigues tu, Sol, que il·lumina la meua ànima i la meua consciència, amb l’amor de la veritat que es nodreix del desig del bé! No, no tinc temps de pensar en la mort; pensaré en la vida, la vida que viurem quan se’m faça justícia, perquè aplegarà eixe dia.

[…]

Estimada meua, l’arribada del comandament Valerio Raso interromp la meua escriptura. Ve a dir-me que van a traslladar-me a la capella, i… En la meua carta d’ahir ja et deia fins després. T’estime i estime a tots aquells que em van estimar.

F. Ferrer”

11. Execució de Ferrer i Guàrdia. Pàgina 262

“A les vuit i mitja [del matí del 13 d’octubre de 1909], un esquadró de cavalleria va formar l’escamot en el fossat de Santa Eulàlia; i a tres quarts de nou Ferrer va ser conduït fins l’escenari final. Els seus pitjors enemics admeten que es va enfrontar a la mort amb un seré coratge. El matí va eixir gris i fred. El va saludar “sense emoció” a aquells que passaven pel lloc de l’execució. A l’arribar a la seua posició, va demanar que li permeteren estar de peu, en lloc d’agenollat, i que no li taparen els ulls. Després d’una breu discusió, li van concedir la primera petició, no així la segona, a la qual van respondre: “els traïdors no tenen dret a veure els seus botxins”. De cara al grup des d’on obririen foc, va cridar: “Apunteu bé, fills meus! No és culpa vostra. Sóc inocent. Llarga vida a l’Escola…”. Tres impactes en el crani van tallar la seua frase.

12. Valoracions finals de William Archer. Pàgines 267-274

Hi ha material suficient per a dir que aquest judici va ser un crim judicial, sota una llei detalladament dissenyada per a no brindar cap oportunitat a l’acusat, i exercida per un grup de militars de ment confusa i plena a vessar de prejudicis. La llei del jurista no és sempre sinònim de justícia, però, en tot cas, sempre és preferible a la llei del soldat.

[…]

La veritat absoluta, quan apleguem al fons de l’assumpte, és que Ferrer fou víctima d’una simple equivocació, la tergiversació de les paraules. Els seus acusadors, des dels vilatans de Premià fins el fiscal del Tribunal Suprem (l’opinió del qual, sempre valuosíssima, quasi tenia valor provatori), tots ells estaven profundament convençuts que va ser moralment responsable de la revolta, que les seues opinions i ensenyances feien d’ell “l’autor i el cap” moral de la “Revolució”. […] En realitat, molts d’ells han abandonat qualsevol altre al·legat que no siga el de responsabilitat moral.

És aquest al·legat just? La llei no el pot donar per vàlid, ni tan sols la llei espanyola. Però, seria defensable en termes, posem per cas, d’equitat? Ja he discutit aquest punt i demostrat la ridiculesa de suposar que la tasca educativa poguera ser alguna cosa més que un gota en el mar de l’anticlericalisme popular.

[…]

La influència real de l’Escola Moderna és, per descomptat, impossible de mesurar. Però inclús si jo estiguera subestimant, d’alguna manera, el poder difusiu de l’ensenyament de Ferrer, resulta grotescament desproporcionat extrapolar-lo com la causa principal de la revolta.

[…]

Fins a l’últim dels seus botxins, llarga llista que encapçala el senyor Maura [president del govern quan el van executar], li van conferir una noblesa immortal. L’home que va escriure aquestes cartes des de la seua presó, i que es va enfrontar al gran enigma –per a ell no va haver més enigma que la nit i el no-res- amb una resolució tan sincera i ferma, no és, de cap manera, la víctima menys important de l’obscurantisme, ni el màrtir menys insigne del lliure pensament.”

NOTA FINAL

Una cita de Francesc Ferrer i Guàrdia:

“Instruïu-vos i sereu lliures

Associeu-vos i sereu forts

Estimeu-vos i sereu feliços”

Anuncis

One Response to LLIBRE. “Vida, proceso y muerte de Francisco Ferrer y Guardia” de William Archer (1911), la crònica lúcida d’un assassinat d’Estat

  1. Retroenllaç: TEMA Espanya. La crisi de la Restauració. El regnat d’Alfons XIII (1902-1923) | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: