LLIBRE. “Mal d’escola” de Daniel Pennac (2007), un al·legat contra l’escola-caserna

RESSENYA. Daniel Pennac:

“Mal d’escola” (2007)

  • Barcelona, Ed. Empúries, 2008
  • 269 pàgines, en català

Daniel Pennac: Mal de escuela (2007)

  • Barcelona, Random House Mondadori, 2008
  • 255 pàgines, en castellà

Ressenya

Mal d’escola és un llibre sobre l’educació i les escoles, a cavall entre un assaig pedagògic, un recull d’anècdotes i una autobiografia. Daniel Pennac, autor de literatura infantil (la saga del senyor Maleussène) i conegut arran de l’èxit internacional del seu assaig Com una novel·la (1994), sembla ser que fou un pèssim estudiant en la seua època, un “cancre” que es diu en francés, un “burro” que diem ací, i potser per això realitza algunes de les millors descripcions que hi ha sobre aquest personatge present en totes les aules de tot el món: l’alumne que no arriba al nivell, que no s’entera, que sembla alelat, el “burro” o la “burra” de la classe. En aquesta obra Pennac restaura la dignitat que es mereix aquest alumne, i descriu la immensa càrrega d’angoixa, cansament i dolor que inevitablement l’acompanya. Per altra banda Pennac va ser professor durant molts anys i per això pot explicar aquest tipus d’històries des dels dos costats de la barrera, explica les disfuncions de l’escola com a institució, i és destacable la seua visió de l’ensenyament com un fet d’amor, malgrat que aquesta paraula no és pròpia de l’argot “pedagògic”. De fet és totalment penalitzable en qualsevol programació didàctica, una excentricitat de professors heterodoxos.

Sobretot parla dels alumnes roïns des de la perspectiva dels professors, sobre com il·luminar-los, donar-los autoestima, respectar-los, en suma guanyar-te’ls. La teoria sembla fàcil, i com sempre la pràctica és dificilíssima. Daniel Pennac parteix de la seua pròpia experiència com a alumne inútil, i des d’allí ens endinsa en els sentiments que pateix un alumne que ho suspèn tot, i ens obliga a practicar l’empatia, la compasió.

Respecte a l’estil cal dir que és un llibre d’eixos escassos que enganxen des del principi. Els capítols de poques pàgines ajuden molt, de vegades són de només una pàgina. El llenguatge és molt concís, exacte, i amb un to d’oralitat magnífic.

És un llibre ple de tendresa, humor i sentit comú. Una d’eixes lectures que davant l’escepticisme que acompanya a la maduresa no deixa d’esbossar-te un somriure a la cara, pel seu to massa dolç, massa bonic per a ser creïble. Aquest no és un llibre a l’ús, de receptes, d’anàlisis rigorosos, és més bé un text senzill, bonic, fàcil de llegir i d’entendre, perquè apel·la als nostres sentiments. Si hi ha alguna solució al problema del “fracàs escolar” ha de passar necessàriament pels bons professors, eixos que es deixen la pell en la seua faena, els que es creuen la seua assignatura, els que els importen els seus alumnes. Perquè tots ens hem sentit menyspreats i soles alguna volta, i tots, alguna volta, hem trobat algú que ens ha escoltat i ens ha animat a continuar. Com aquest llibre.

APLICACIÓ DIDÀCTICA

Molta, per als alumnes és un llibre ple d’anècdotes divertides (o no) d’estudiants roïns. Però sobretot és molt útil per als professors, per a quan oblidem què vol dir ser professor i perquè volem ser-ho.

ÍNDEX DE CITES

1. SUÏCIDI. Pàgina 64

2. Sobre PEL·LÍCULES que tracten problemes escolars. Pàgines 76-78

3. DORMIR. Pàgina 113

4. EL DICTAT. Pàgina 122

5. LA NORMA DE LES MAJORIES. Pàgina 171

6. El gamarús, el “zoquete”, el “burro”. Pàgina 193

7. Colisión. Pàgina 245-246

8. ¿Cómo se puede enseñar sin saber? Pàgina 249-250

CITES

1. SUÏCIDI. Pàgina 64

Llegó un año en el que estuve especialmente descontento conmigo mismo. Del todo infeliz por ser como era. Deseoso de no llegar a ninguna parte. La ventana de mi habitación daba a los riscos de La Gaude y de Saint-Jeannet, dos abruptos roquedales de nuestros Alpes del Sur, con fama de acortar el sufrimiento de los amantes rechazados. Una mañana en que contemplaba aquellos farallones con excesivo afecto, llamaron a la puerta de mi habitación. Era mi padre. Solo asomó la cabeza por la puerta entornada:

– ¡Ah, Daniel! Había olvidado por completo decírtelo: el suicidio es una imprudencia.

2. Sobre PEL·LÍCULES que tracten problemes escolars. Pàgines 76-78

– El club de los poetas muertos, 1989

If, 1969, Palma d’Or del Festival de Cannes

Cero en conducta, de Jean Vigo

Los desaparecidos de Saint-Agil, de Christian-Jaque, 1939

La jaula de los ruiseñores, de Jean Dréville, 1944

Los chicos del coro

Semilla de maldad, de Richard Brooks, 1955

Los 400 golpes, de François Truffaut, 1959

El primer maestro, de Mijalkov-Konchalovski, URSS, 1965

La primera noche de la quietud, de Zurlini, 1972

La voz de su amo, de Daniele Luchetti, 1991

La pizarra, de la iraní Samira Majmalbaf, 2000

La escurridiza, o cómo evitar el amor, de Abdellatif Kechiche, 2002

3. DORMIR. Pàgina 113

La primera cualidad de un profesor es el sueño. El buen profesor es el que se acuesta temprano.

4. EL DICTAT. Pàgina 122

Siempre he concebido el dictado como una cita al completo con la lengua. La lengua tal como suena, tal como cuenta, tal como razona, la lengua tal como se escribe y se construye, el sentido tal como se precisa en el meticuloso ejercicio de la corrección.

5. LA NORMA DE LES MAJORIES. Pàgina 171

Feroz candor de las mayorías de poder… ¡Ah!, los defensores de una norma, sea esta la que sea: norma cultural, norma familiar, norma de empresa, norma política, norma religiosa, norma de clan, de club, de pandilla, de barrio, norma de salud, norma de músculo o norma de cerebro… ¡Cómo se retractan en cuanto olisquean lo incomprensible esos guardianes de la norma, cómo se desviven por resistir entonces, se diría que están solos ante una conspiración universal! Ese miedo a verse amenazados por lo que se sale del molde… ¡Ah, la ferocidad del poderoso cuando juega a ser víctima! ¡Del acomodado cuando la pobreza acampa a sus puertas! De la pareja con todas las de la ley ante la divorciada rompematrimonios! ¡Del privilegiado que olisquea el desarraigo! ¡Del creyente que señala al descreído! ¡Del diplomado contemplando al cretino insondable! ¡Del imbécil orgulloso de haber nacido en alguna parte! Y eso vale también para el jefezuelo de suburbio oliéndose al enemigo en la acera de enfrente… ¡Qué peligrosos se vuelven los que han comprendido los códigos ante aquellos que no los dominan!

Incluso los niños deben desconfiar de ellos.

6. El gamarús, el “zoquete”, el “burro”. Pàgina 193

– ¡Los profes nos comen el tarro!

Era visiblemente el zoquete de la clase. (Y habría mucho que decir sobre este adverbio, “visiblemente”, pero lo cierto es que los zoquetes se descubren muy pronto en un aula. En todas las que me invitan, centros de lujo, institutos técnicos o colegios de un arrabal cualquier, los Maximilien pueden reconocerse por la atención crispada o la mirada exageradamente benévola que les lanza el profesor cuando toman la palabra, por la sonrisa anticipada de sus compañeros y por un no sé qué desplazado en su voz, un tono de excusa o una vehemencia algo vacilante. Y cuando callan –Maximilien calla a menudo-, los reconozco por su silencio inquieto u hostil, tan distinto del silencio atento del alumno que capta. El zoquete oscila perpetuamente entre la excusa de ser y el deseo de existir a pesar de todo, de encontrar su lugar, imponerlo incluso, aunque sea con violencia, que es su antidepresivo.)

– Pues bien, te equivocas, Maximilien, los profes no te comen el tarro, intentan devolvértelo. Porque el tarro te lo han comido ya.

7. Colisión. Pàgina 245-246

Los profes no están preparados para la colisión entre el saber y la ignorancia, ¡eso es todo! […] El gran defecto de los profesores sería su incapacidad para imaginarse sin saber lo que saben.

8. ¿Cómo se puede enseñar sin saber? Pàgina 249-250

-Vamos, tú que lo sabes todo sin haber aprendido nada, ¿cuál es el modo de enseñar sin estar preparado para ello? ¿Hay algún método?

-No son métodos lo que faltan, solo habláis de los métodos. Os pasáis todo el tiempo refugiándoos en los métodos cuando, en el fondo de vosotros mismos, sabéis muy bien que el método no basta. Le falta algo.

-¿Qué le falta?

-No puedo decirlo.

-¿Por qué?

-Porque es una palabrota.

-¿Peor que “empatía”?

-Sin comparación posible. Una palabra que no puedes ni siquiera pronunciar en una escuela, un instituto, una facultad o cualquier lugar semejante.

-¿A saber?

-No, de verdad, no puedo…

-¡Vamos, dilo!

-Te digo que no puedo. Si sueltas esta palabra hablando de instrucción, te linchan, seguro.

-…

-…

-…

-El amor.

MÉS INFORMACIÓ

– Entrevista a Daniel Pennac, al diari Público, 26 de setembre de 2008, per Paula Corroto: “Es una leyenda que la educación sea cada vez más permisiva”.

– Breu reportatge sobre Mal d’escola a les notícies de TV3, Televisió de Catalunya, el 23 de setembre de 2008, durada 1’ 55’’.

– Entrevista a Daniel Pennac, a la revista Barcelona Metrópolis, primavera 2009, per Sergi Doria: “Me pregunto si nuestros estados quieren formar de verdad alumnos inteligentes”.

Anuncis

5 Responses to LLIBRE. “Mal d’escola” de Daniel Pennac (2007), un al·legat contra l’escola-caserna

  1. Retroenllaç: LLIBRES I PEL·LÍCULES PER A L’ESTIU, si voleu « HISTORIATA

  2. Retroenllaç: EDUCACIÓ. “L’efecte Ken Robinson” | HISTORIATA

  3. Retroenllaç: EDUCACIÓ. Canviant paradigmes educatius (o no) | HISTORIATA

  4. Retroenllaç: REFERÈNCIES EDUCATIVES. Bibliografia, webs, documentals, pel·lícules i altres recursos sobre educació | HISTORIATA

  5. Retroenllaç: LLIBRE. «Contra les aules», de Tomàs Llopis (2016), les memòries d’un professor valencià | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: