LLIBRE. “La tregua” de Mario Benedetti (1960)

Benedetti, Mario: La tregua (1960)

Madrid, Alianza Editorial, 2001

171 pàgines, castellà

 

 

RESSENYA:

Quan no es pot canviar de vida al final només s’aspira a una treva, a un petit descans enmig de la grisa monotonia.

Aquesta novel·la curta la va publicar Mario Benedetti l’any 1960. Conegut sobretot per la seua poesia també cultivà la narrativa, especialment realista, centrada en les classes modestes urbanes, amb un to quotidià i existencial.

La treva és la història, a manera de diari personal, de Martín Santomé, un oficinista de Montevideo (Uruguai), amb 49 anys i a punt de jubilar-se, vidu des de fa molts anys, i amb dos fills i una filla ja majors. La seua vida no té cap novetat, cap sorpresa ni emoció. És grisa. Burocràtica. Ocupa una posició intermitja a la seua empresa: té subalterns i també superiors. Papers i més papers d’administració i de comptabilitat passen per davant d’ell cada dia, un dia rere l’altre, sense més sobresalts que algunes presses per acabar una faena concreta en poc temps, de quan en quan. Un dia l’empresa contratarà tres nous treballadors i un d’ells serà Laura Avellaneda, una jove de 24 anys. Ni lletja ni guapa, però sí intrigant, més intel·ligent del que vol aparentar. A poc a poc s’iniciarà una relació amorosa entre ells dos, amb els recels de la diferència d’edat, amb les càrregues del passat, i amb les pors i les il·lusions per al futur. Però només serà una treva en la seua vida infeliç i solitària.

És d’eixes novel·les que semblen senzilles, que es lligen fàcilment, però que resulten ser molt complexes i dures, amb un fort regust. Una història aparentment insubstancial permet a Benedetti posar paraules a les emocions de la grisor i despullar l’ànima a tots els oficinistes del món.

APLICACIÓ DIDÀCTICA:

El món gris i avorridíssim de les oficines. Burocràcia.

Crisis existencials. Descripció d’eixa sensació tan humana que és voler ser més del que ets, de veure com et passa la vida esperant trobar-li algun sentit, de necessitar un canvi de rumb, o almenys un espai per alenar, una treva vital.

CITES:

Pàgina 99: Amistat i oficines

En las oficinas no hay amigos; hay tipos que se ven todos los días, que rabian juntos o separados, que hacen chistes y se los festejan, que se intercambian sus quejas y se trasmiten sus rencores, que murmuran del Directorio en general y adulan a cada director en particular. Esto se llama convivencia, pero sólo por espejismo la convivencia puede llegar a parecerse a la amistad.

ALTRES INFORMACIONS:

Hi ha una versió cinematogràfica de La tregua

No té res a veure amb la novel·la, però perquè vull, perquè tanta grisor m’ofega, pose aquest poema de Mario Benedettil que tant m’agrada:

Táctica y estrategia

Mi táctica es
mirarte
aprender como sos
quererte como sos

mi táctica es
hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible

mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos

mi táctica es
ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos
simulacros
para que entre los dos
no haya telón
ni abismos

mi estrategia es
en cambio
más profunda y más
simple
mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
por fin me necesites.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: